No havia estat mai al Bernabéu. M'hi vaig estrenar dimarts amb un Madrid-City. Què més puc demanar? No havia estat mai al Bernabéu, insisteixo, així que vull fer unes consideracions. Com a culer, esclar.

Primera, el futbol es veu millor al Camp Nou. És igual que la graderia del Bernabéu sigui més vertical. Com el Camp Nou, almenys el que jo vaig conèixer, res. De fet, aquella entrada que fas —o feies— des de la parada de botifarres dels espais comuns a la graderia, aquella primera visió del verd on es jugarà el partit, és inigualable. Res com la primera vegada, que et queda gravada en un lloc molt íntim. Però aquell miracle, aquella visió, aquella cosa que et puja pel pit, no et cansaràs mai de viure-la. I espero que continuï sent així amb el nou estadi.

Que, de fet, serà nou de veritat. Perquè el camp del Madrid és en realitat el mateix. El que passa és que li han posat una pell, espais VIP, una coberta i, fins i tot, calefacció. Però no és un estadi nou. I, per cert, encara està en obres. En realitat, pel meu gust, esclar, el Camp Nou és més obert i dispers que el Bernabéu o San Siro, però l’espai és infinitament més impressionant. Potser perquè, com a Pep Guardiola, m’agrada veure el cel i no que m’hi posin un sostre.

Res com la primera vegada al Camp Nou, que et queda gravada en un lloc molt íntim; però aquell miracle, aquella visió, aquella cosa que et puja pel pit, no et cansaràs mai de viure-la

Segona, el públic de Can Barça no és el pitjor del món. Hom, que havia estat a l’estadi infinitat de vegades, tenia la impressió que l’aficionat del Barça només anima quan l’equip va bé i que de cridar, cridar, tampoc crida tant i que només es queixa. Doncs miri, no. Resulta que el públic del Madrid és igual o pitjor que el del Barça. Els costa animar si l’equip no guanya. Sí, sí. Me l’imaginava més gran, que deien a la tele. Vull dir que fa més por a la pantalla que al mateix estadi. Sí que criden, amb l’ajut d’una megafonia exagerada cada cop que fan un gol, però, almenys aquesta vegada, ni als últims minuts hi va haver por escènica ni cap esperit i menys el de Juanito. He sentit i vist el públic de Barcelona bramar més fort i deixar amb les cames tremolant aquesta gent de París amb qui vam jugar ahir i que, per cert, a l'hora que escric aquest article, encara no sé què hauran fet aquesta vegada contra els de Xavi.

I tercera, no poden veure Pep Guardiola. No descobreixo res. És la seva criptonita, no poden amb ell. Els té menjada la moral, els fa por, pànic, diria. I l’odien, l’odien més que al Barça, més que a ningú. Ah, i quan el van xiular, jo que estava allà d’incògnit i que vaig celebrar els gols dels de Manchester cap endins, més per respecte als amfitrions que per por a ser dilapidat, vaig entendre allò que va dir Gerard Piqué, que va comparar els xiulets que rebia al Bernabéu amb música celestial. Sí, sí, us prometo, juro, asseguro i garanteixo que dimarts, quan escridassaven el Pep, aquells xiulets em van sonar música celestial. Fixa’t tu si els culers de la meva generació som feliços amb ben poca cosa.

I un apunt final. I això ho ha descrit Sergi Pàmies millor que ningú. Fins i tot en la sortida dels dos estadis, la del Camp Nou és molt més màgica. A Madrid vas a petar a un carrer estret de nom Concha Espina, per exemple. A Can Barça és veritat que passa una mica a travessera de les Corts, però la sortida cap a Diagonal per l’esplanada amb l’estàtua de Cruyff i aquell formigueig ordenat dins del caos que segons Pàmies és una bèstia amb vida pròpia de la qual formes part, és una sensació indescriptible i que només pot entendre qui l’ha viscut. I si ho fas de petit, és un lligam indestructible amb el nostre lloc en el món. Amén.