El 8 d’agost de 1974 Richard M. Nixon va renunciar al càrrec de president dels Estats Units a conseqüència de l’escàndol Watergate, que el feia sospitós d’haver tolerat un espionatge a unes oficines del Partit Demòcrata. Només la sospita va ser suficient perquè el Congrés i el Senat li fessin veure que si no dimitia voluntàriament hauria estat destituït. El país no es podia permetre mantenir un president sota sospita. Han passat 50 anys i demà prendrà possessió com a president dels Estats Units Donald J. Trump, del mateix partit que Nixon.

Tanmateix, Trump ha estat declarat culpable d’haver comès 34 delictes només en el cas Stormy Daniels. Jack Smith, el fiscal especial que ha investigat l’assalt al Capitoli, l’acusa d’haver comès “un esforç criminal sense precedents” per aferrar-se al poder i l’imputa diversos càrrecs de conspiració i obstrucció de la justícia.

Malgrat això, Trump quedarà impune dels seus delictes, en bona part per la decisió d’un Tribunal Suprem de nou membres tres dels quals van ser nomenats pel mateix Trump durant el seu primer mandat. I Trump tornarà a prendre possessió de la presidència amb més honors que els que l’han precedit, tot recordant escenaris dels anys 30 a Europa. Ha recaptat 200 milions de dòlars per a l’acte d’inauguració, quatre vegades més que Obama el 2008. Han contribuït públicament amb donatius milionaris els líders de les grans multinacionals tecnològiques, i Trump els ho ha agraït reservant-los un espai destacat en l’escenari del jurament. No només Elon Musk (Tesla/X), també, Jeff Bezos (Amazon), Mark Zuckerberg (Meta), Tim Cook (Apple), Sundar Pichai (Google) i un llarg etcètera.

Comparant la dimissió de Nixon amb la presa de possessió de Trump és obvi que s’ha produït un canvi en l’escala de valors al món democràtic, una regressió moral que s’ha escampat arreu

Aquesta deferència de Trump amb els oligarques tecnològics (i viceversa) és una òbvia declaració d’intencions sobre poder i futur que també s’explica amb la categoria moral dels polítics internacionals convidats especials a la cerimònia: Xi Jinping, president de la Xina, que ha delegat l’assistència en el seu vicepresident, Han Zheng; Viktor Orbán, primer ministre d'Hongria; Nayib Bukele, president d'El Salvador; Giorgia Meloni, primera ministra d'Itàlia; Salomé Zurabishvili, presidenta de Geòrgia; Benjamin Netanyahu, primer ministre d'Israel; Javier Milei, president de l'Argentina; Jair Bolsonaro, expresident del Brasil...  D'Europa ha convidat els líders dels partits d’extrema dreta i del Regne d’Espanya, Santiago Abascal, president de Vox.

Comparant la dimissió de Nixon amb la presa de possessió de Trump és obvi que s’ha produït un canvi en l’escala de valors a món democràtic, una regressió moral que s’ha escampat arreu. El professor de Yale Timothy Snyder (On tyranny, On freedom) presentat editorialment com “el principal intèrpret dels nostres temps obscurs” situa com a punts d’inflexió la reacció als atemptats de l’11-S i la concentració de poder econòmic. Efectivament, la mística antiterrorista del poder sempre va afavorir l’intercanvi de llibertat per seguretat i el balanç evident és que hem sortit perdent en tots dos àmbits. Per la banda econòmica, l’exposició de magnats tecnològics en la inauguració de Trump posa en evidència la concentració de poder econòmic que ha donat lloc a l’enriquiment fulminant d’uns quants i l’augment desorbitat de les desigualtats a tot arreu i molt especialment a Occident on els fills de les classes mitjanes no tenen accés a un habitatge digne.

Certament, els governants d’ara estan demostrant menys escrúpols que els de fa mig segle, però per alguna raó sectors i grups socials, institucions i mitjans de comunicació també han participat de la involució fins a aconseguir que la gent, els ciutadans, ho aprovin i li donin suport. El Partit Popular d’Espanya és un altre exemple paradigmàtic. És probablement l’organització política més corrupta d’Europa. Ha tingut casos de corrupció pràcticament allà on ha governat i quan ha exercit el poder, a més de la corrupció, ha legislat per restringir drets i llibertats dels ciutadans (lleis antiterroristes, llei mordassa, policia patriòtica...). Tanmateix, els ciutadans l’han tornat a votar massivament, tant per governar l’Estat com per governar regions i municipis. Tot plegat ve de molt abans de Trump. No hi ha hagut contrapoders que funcionin, ni denúncia mediàtica, sinó col·laboració, i la protesta ha estat insuficient o inexistent.

Aquesta setmana hem conegut dues informacions de fets diferents que es poden relacionar. El govern espanyol ha reconegut que havia tingut el que després va ser l’Imam de Ripoll com a interlocutor, del CNI i de la Guàrdia Civil, però com no es fiaven d’ell el van descartar com a informador. Això sí, li van suspendre l’ordre d’expulsió perquè pogués exercir d’imam a Ripoll. Malgrat els avisos de la policia belga, no el van vigilar, amb la qual cosa va poder organitzar un atemptat dantesc, no el de la Rambla i Cambrils, on van morir 16 persones, sinó el que havia d’esclatar a la Sagrada Família en plena temporada turística.

Trump prendrà possessió com el primer president delinqüent però ho farà amb tots els honors ovacionat al mateix temps pels oligarques de la tecnologia i l’extrema dreta internacional, un escenari que recorda els anys 30 del segle passat

L’Estat que ha de vetllar per la nostra seguretat sí que va vigilar, en canvi, joves compromesos amb la lluita per un habitatge digne, per la lluita contra el canvi climàtic i per la lluita per la independència de Catalunya, esmerçant agents encoberts que treballaven 24 hores al dia set dies per setmana, agredint fins i tot sexualment els que perseguien fent veure que els estimaven.

El més significatiu és que la ministra de Defensa i el ministre de l’Interior del govern més progressista de la història han deixat clar, amb tot el cinisme del qual han estat capaços, que aquestes pràctiques estan justificades i formen part de la defensa de la democràcia. I cap mitjà de comunicació dels importants li ha donat gaire importància. Llavors la pregunta és: En què consisteix ara la democràcia?

El mateix any en què Nixon va dimitir, Paco Ibáñez triomfava a l’Olympia de París cantant cançons de combat que ens omplien d’esperances. Divendres Paco Ibáñez, amb 90 anys, va tornar a omplir el Palau de la Música de gent que necessita recordar el temps de quan tenia esperances. I tots van cantar amb ell per enèsima vegada “A galopaaaaaaar...” com suplicant-li: Paco, no et moris.