M’ha agafat a contrapeu haver de tornar a treballar perquè les vacances no les he vist. N’he tingut, però me n’han faltat, cada any me’n falten més; independentment de com m’hagi anat l’estiu. De fet, aquest ha estat un comentari prou compartit el primer dia de feina, amb les singularitats de cadascú i les particularitats de cada cas, però amb una explicació força recurrent: em passa més a mesura que em faig més gran. No vull treure importància a l’edat, en té molta, i de fet, la reflexió que vull fer reforça aquest argument; encara que, en un sentit diferent del que podíem anomenar clàssic i habitual. El que vull és afegir una dimensió més a la profunditat reflexiva que et pot donar anar fent anys; fer-te vella o vell.
A mi em fa l’efecte que sense desmerèixer que a cada any que passa em canso més físicament i, per tant, em costa més recuperar-me —els catalans i les catalanes fem coses—, de les obligacions —inclòs el lleure—, de la meva vida social entesa en la seva definició més genèrica; però el que necessita de mi més descans és el neguit que em genera el panorama social, polític i econòmic tan decebedor que tenim. Anem de baixada i sense frens!
Suposo que en una societat individualista i narcisista és impossible que els i les representants dels partits polítics no ho siguin també
Les vacances no només em permeten recuperar-me del cansament de la vida diària, de les hores de treball; em permeten també posar-me dins d’una bombolla, més o menys reeixida, d’un món ideal. Que no passa pas per una fantasia imaginada d’altres realitats possibles —més enllà de llegir una novel·la agradable—, sinó per aïllar-me de les notícies per tenir una mica de pau, tant mental com d’esperit. Certament, aquesta bombolla no ho és mai del tot, i menys aquest any, per com ha començat la nova legislatura, just a l’agost, amb parlamentaris i parlamentàries mirant cap a una altra banda davant de les arbitrarietats que dinamiten precisament la representació al propi Parlament que constitueixen i representen sense que els tremoli ni un pèl del cos. Tampoc pel fet que els mossos dissolguin manifestacions pacífiques amb gas pebre, mentre ells i elles estan a l’hemicicle.
En aquest mateix sentit, recordaré especialment la roda de premsa protagonitzada per la cúpula d’interior del govern de Catalunya l’endemà del sense sentit d’una operació gàbia que ha deixat el nom del cos policial i el seu prestigi a l’altura de l’absurd d’una tira còmica. No és ja una qüestió de pura vergonya aliena, i d’indignació pels discursos auto justificatius esperpèntics que es van pronunciar; és la preocupació de veure com de de pressa i que fàcilment s’estan deteriorant les institucions catalanes i els seus representants.
Haver de reposar de com és el món, pot ser que no sigui indicador de res més enllà que d’una mancança personal —no defujo pas aquesta lectura—, però el que em sembla que em genera aquesta necessitat, no és només aquesta degradació palpable de la nostra democràcia, sinó el paper que hi juguen en aquesta mateixa decadència els mateixos partits polítics —dels jutges i jutgesses no cal parlar-ne—, que suposadament n’han de ser garants.
No sé pas com ens ho farem! Suposo que en una societat individualista i narcisista és impossible que els i les representants dels partits polítics —si més no força majoritàriament—, no ho siguin també, i per tant actuïn en funció d’interessos particulars sense dissimular, i no pas segons les proclames col·lectives de les campanyes polítiques, i per això reitero, com ens ho farem si ja no serveixen a la democràcia?
La primera meitat del segle XXI ens ha deixat clar, si més no a mi, que la fórmula ja no funciona, per salvaguardar els drets que una societat democràtica garanteix a la ciutadania; només cal veure el que està passant a Catalunya amb tantes coses, la darrera amb la llei d'amnistia. Que no s’acabi l’estiu, perquè ara mateix em fa por pensar com arribarem, quin món tindrem, quan arribi la primavera!