Quantes vegades al dia prens cafè? Quantes peces de fruita o verdura menges de mitjana cada dia? Quants dies a la setmana menges peix? Aquest tipus de preguntes omplen els qüestionaris sobre nutrició i dietètica que ens fan des de fa més de 50 anys per analitzar els nostres hàbits alimentaris per tal d’extreure’n conclusions sobre la nostra dieta i la relació amb la salut que tenim. Són qüestionaris que responem segons la nostra autopercepció i memòria del que ingerim, però cal dir que majoritàriament no diem la veritat, probablement perquè no recordem o no volem recordar el que realment mengem, i bastant segurament perquè conscientment maquillem les dades.

Se sap que l’autopercepció de la dieta sol ser enganyosa, però com d’enganyosa és? Tanta rellevància té que no diguem exactament allò que mengem? És molt possible que pensem que no n’hi ha per a tant, que només som una persona anònima en un mar de qüestionaris, però cal considerar que gràcies a aquestes dades obtingudes de milers de persones es fan relacions epidemiològiques causals entre certs aliments i la seva implicació en malalties. Si les dades estan molt esbiaixades, no ens ha d’estranyar que les conclusions a les quals s’arriba van canviant segons el grup de persones i les circumstàncies en els que es troben. L’adherència a un estil de vida saludable i a una dieta equilibrada per a les nostres necessitats és molt recomanable, però tenim tendència a no dir exactament si ens la saltem o quan ens la saltem. Si en lloc de fer una copa a la setmana, en fem dues cada dia, a qui li ha d’importar?, pensem. Si ens recomanen disminuir la ingesta d’aliments processats, potser no cal que comptem la bossa de patates fregides que ens mengem cada dia abans de dinar, al capdavall, és petita, oi? En altres casos succeeix ben al contrari, les persones que tenen trastorns de la conducta alimentària, com ara l’anorèxia, per evitar la insistència dels que es preocupen per elles, afirmen haver menjat molt més del que realment han menjat. Uns dissimulen menjar més i els altres, menjar menys, del que necessiten.

Es pot quantificar quant “enganyem” respecte al que mengem? S’acaba de publicar un article que analitza quantitativament la ingesta de gairebé 6500 persones entre 4 i 96 anys mitjançant un mètode anomenat “aigua doblement marcada” (o DLW), i elabora un algorisme predictiu de la ingesta energètica tenint en compte edat, sexe biològic, pes corporal i ancestralitat que, quan s’aplica a la resta de població demostra que més del 50% de la gent respon erròniament (o, directament menteix) sobre la seva dieta, amb les greus conseqüències que això pot comportar.

La tècnica de l’aigua doblement marcada està basada en el consum regulat d’aigua que està “marcada”, ja que està formada per isòtops estables però més pesants, tant de l’oxigen com de l’hidrogen (deuteri). Es pot llavors mesurar l’energia consumida per les persones mitjançant la quantificació de l’eliminació diferencial en l’orina dels dos isòtops introduïts per l’aigua ingerida, ja que l’hidrogen és només excretat per l’orina mentre que l’oxigen és en part exhalat en forma de diòxid de carboni, segons la despesa energètica.

L’adherència a un estil de vida saludable i a una dieta equilibrada per a les nostres necessitats és molt recomanable, però tenim tendència a no dir exactament si ens la saltem o quan ens la saltem

Curiosament, els errors comesos no són iguals, ja que depenen de les circumstàncies i les dietes de la gent. Els qüestionaris dels nens menors d’edat, en què els pares responen les preguntes, solen reflectir millor la dieta i ingesta calòrica real. En canvi, la gent que està intentant perdre pes, per exemple, s’equivoca sobre la quantitat de proteïna i de greixos que menja. En general, sol respondre que menja més proteïna i menys greixos del que realment menja. L’adherència a certes dietes pot ser difícil en alguns casos, i la gent dissimulem davant el personal sanitari que se’n preocupa. Aquests errors, conscients o no, expliquen, en part, que un treball associï un determinant aliment a una major probabilitat o risc de patir càncer o diabetis, mentre que el següent treball conclou que aquell aliment no incrementa el risc de patir aquestes malalties. Segur que tots els que em llegiu, us heu sorprès més d’una vegada amb notícies contraposades sobre determinats aliments.

Hi ha científics que directament opinen que un error de més del 50% de les respostes sobre la dieta de pacients o de població control no és assumible, que les dades i conclusions en els estudis epidemiològics queden invalidades i que és hora de canviar la metodologia d’obtenció de dades i la forma d’analitzar-les. N’hi ha d’altres que diuen que no cal descartar les dades recollides fins ara, que són molt valuoses, i que si es detecten aquelles persones que clarament afirmen tenir una ingesta calòrica per sota del que és compatible amb la supervivència, es poden descartar i no tenir en compte. Altres científics creuen que a pesar els errors i biaixos, les enquestes són la millor manera de saber quin tipus de menjar ingerim, més enllà de la ingesta calòrica, ja que la qüestió no és només si mengem més greixos o no, sinó que depenent del tipus d’aliment que s’ingereix, la composició en macro i micronutrients és diferent i, per tant, el seu valor nutricional també és diferent. No hi ha consens, però molts investigadors són reticents a tirar les dades obtingudes a partir de milers i milers de persones arreu del món durant les últimes dècades, i a descartar totes les conclusions que formen ja part dels llibres de nutrició.

En tot cas, la pròxima vegada que hàgiu de respondre un qüestionari sobre la vostra dieta, recordeu la importància de respondre de la forma més precisa i veraç possible!