«Augmenta un 253% l’ús d’antidepressius entre els menors de quinze anys a Catalunya», diu la notícia. Es parla poc del fet de donar substàncies perjudicials per al desenvolupament del cervell als menors. Qualsevol que hagi tingut l’oportunitat de prendre antidepressius i ansiolítics sabrà de què parlo. Em posaré d’exemple perquè la gent no em comenci a dir que no sé de què parlo. Per sort, a mi no em van diagnosticar TDAH i no em van començar a medicar quan era una nena petita, i el meu cervell es va poder formar amb una certa tranquil·litat. Quan era adolescent, devia tenir uns disset o divuit anys, per motius personals que prefereixo no explicar públicament, em van receptar antidepressius i ansiolítics per poder anar a classe i continuar estudiant. El que fan els antidepressius i els ansiolítics (si m’arribo a prendre totes les pastilles que em van receptar, no m’hauria aixecat del llit), bàsicament, és fer-te anar com un zombi, tenir una sensació d’irrealitat constant, desinhibir-te, fer-te sentir segura de tu mateixa i no tenir por de res (ni tan sols de tirar-te a les vies del tren). Quan vaig veure que amb aquestes pastilles em veia capaç de tot i no tenia vergonya de fer res, em vaig espantar una mica (no m’agrada perdre tant el control de mi mateixa) i vaig decidir deixar-les. Per descomptat que ho vaig fer gradualment, i, tot i això (segur que algú que ha passat pel mateix m’entendrà), quan vaig deixar l’antidepressiu (no dic la marca perquè no vull tenir problemes legals) se m’enrampava el cervell. Vaig estar uns quants dies amb aquesta sensació tan desagradable, semblava que m’estiguessin arrencant alguna cosa del cervell. La sensació d’irrealitat em va durar anys.

Donar antidepressius, ansiolítics o derivats de l’amfetamina als nens és un crim (des del meu punt de vista, és clar): el cervell dels nens encara s’està formant. És com si els féssim fumar marihuana des de ben petits. Crec que s’han de trobar altres alternatives més saludables. Calen més psicoanalistes bons a les escoles que detectin els problemes psicològics dels nens i que els tractin amb eficiència. De vegades es diagnostica un TDA o TDAH i resulta que el nen es fot coca-coles, xocolatines i llaminadures tot el dia. De vegades es diagnostica ansietat i depressió a un menor i resulta que pateix assetjament a l’escola o algun membre de la seva família està abusant d’ell (psicològicament o físicament). Anar tapant els símptomes que ens donen pistes que alguna cosa no va bé amb pastilles. És més fàcil posar una pastilla a la boca d’un nen que assumir responsabilitats i buscar solucions més efectives. Les pastilles no curen, les pastilles tapen momentàniament un símptoma, i cada vegada se’n necessiten més per aconseguir el mateix objectiu. Són exactament com una droga. Les pastilles poden ser molt útils momentàniament en casos extrems per frenar un símptoma que t’incapacita per al compliment d’una activitat imprescindible, però per solucionar d’arrel un problema psicològic es necessita calma i paciència i un bon divan.

Donar antidepressius, ansiolítics o derivats de l’amfetamina als nens és un crim

A vegades hem de parar, dir que no podem amb tot i demanar ajuda, i pel que fa als menors, que encara no tenen prou maduresa mental, hi hauria d’haver bons psicoanalistes a les escoles que detectessin els nens psicològicament inestables (en cas que els familiars no ho facin o siguin la causa del seu desequilibri psicològic). Al nostre sistema sanitari hi hauria d’haver un bon equip de psicoanalistes perquè tothom que ho necessiti pugui fer teràpia (no tothom pot pagar un psicòleg privat). Invertir diners públics en un bon equip de psicoanalistes és invertir en la nostra societat, perquè a la llarga una societat sana mentalment surt més barata que una societat malalta. Si els adults fan net psicològicament, deixen de carregar les seves neurosis als seus fills. És un peix que es mossega la cua. Tot i això, segurament hi deu haver alguna persona a qui no li interessa que la gent es curi perquè el seu negoci se’n podria anar en orris. Vivim en una societat perversa i egoista que prefereix emmalaltir la població (per l’avarícia de fer més diners) que ajudar les persones a ser lliures mentalment. Val a dir que també hi ha molta gent que prefereix prendre’s una pastilla i treure’s la responsabilitat de sobre que enfrontar-se als seus dimonis interns. Fer net mentalment és l’única manera de ser lliure, de viure més o menys tranquil i de no tocar el botet als altres, però reconec que no és fàcil i que cal un gran esforç i molta valentia per aconseguir-ho. Si a un nen ja se’l medica amb cinc anys, què farà quan sigui un adult per estar tranquil? I ja no parlo del deteriorament cognitiu i els efectes secundaris que això tindrà en tots aquests adults supermedicats.