Mirat de Catalunya estant, podem dir que Pedro Sánchez i la seva dona Begoña Gómez estan tastant la seva pròpia medicina. A cinc dies d’unes eleccions, un jutge ha fet pública la seva imputació per una causa que no la veu ni la Guàrdia Civil. Més ben dit, estan tastant una medicina que ells es pensaven que era la seva. Com que era contra Catalunya. Com que la policia era patriòtica. No importava si es vulneraven totes les garanties legals i els drets civils d’un estat democràtic. En aquell moment, no devien caure que li deien patriòtica perquè dir-li franquista, que és del que realment es tracta, podia resultar excessiu a ulls o oïdes de segons qui. Franquista sí, que busca la destrucció total de l’enemic, peti qui peti. Contra Catalunya podia colar. Però contra la dona del president del govern espanyol? Patriòtica? Encara no gosen dir-li pel nom, de moment li diuen lawfare, és a dir, guerra judicial, però així —en anglès— no sembla tan greu.

Per què l’Estat que va vulnerar l’estat de dret contra els catalans se sent impune per plantejar una guerra judicial a la dona del president del govern espanyol, és a dir, per plantejar una guerra judicial contra el president del govern espanyol? Pel blanqueig. Perquè durant tots els anys que l’estat franquista ha estat lluitant contra els drets dels representants del catalanisme, des del PSOE l’han blanquejat. Li han donat suport. L’han animat. I se n’han beneficiat tant com han pogut. Com una eina més. No cal anar gaire lluny per demostrar-ho. Ahir, sí, ahir, el Tribunal Constitucional va decidir anul·lar el vot telemàtic del diputat electe de Junts Lluís Puig. Pren aquesta decisió a només cinc dies de la constitució de la Mesa del Parlament. Per què la pren? Perquè respon a un recurs d’empara que va presentar el PSC l’any passat. Quan creien que el lawfare, la guerra judicial, era també la seva medicina, una eina més per mirar de destruir l’independentisme català. Tot s'hi valia.

A Espanya, l’esquerra és el masover, l’amo és el franquisme

Però quan per mantenir el càrrec de president del govern espanyol van decidir “fer de la necessitat virtut”, girar el discurs dels darrers anys com un mitjó i pactar una llei d’amnistia amb Carles Puigdemont, va aparèixer el “qui pugui fer, que faci”. I pel que sembla, n’hi ha molts amb ganes de fer coses. Ahir molts països van commemorar el dia D, en record del desembarcament de Normandia del dia 6 de juny del 1944, que marcà l’inici de l’alliberament de l’Europa continental ocupada pels nazis. Espanya no va ser present a les cerimònies que es van fer ahir a Normandia, ja que el seu govern en aquell moment es va posicionar al costat de les forces nazis i feixistes. Francisco Franco va morir plàcidament al seu llit l’any 1975. A Espanya, l’esquerra és el masover, l’amo és el franquisme. És tant propietari de l’estat que es pot permetre, de tant en tant, no tenir la presidència del govern. Una altra cosa és la Corona, l’exèrcit, el poder judicial. Les clavegueres.

L’acord amb el PSOE per la llei d’amnistia és bo, sobretot perquè està dèbil. Però cal tenir clar que és tàctic. A veure com reacciona Sánchez ara que ha començat a tastar la seva pròpia medicina. Sobretot a partir de dilluns, passades les europees. I dia de constitució del Parlament de Catalunya i elecció de la mesa. Amb tres diputats que no se sap si podran votar per un recurs del PSC, un dels quals el president Puigdemont. I, de moment, amb la llei d’amnistia sense publicar al BOE. Ja cal que els partits independentistes ho tinguin present a l’hora d’elegir president del Parlament, no s’hi val a badar. Primer, perquè tenen un missatge de l’electorat: prou baralles i sectarisme. Segon, perquè potser res no anirà com estava previst.