És el darrer article. Almenys per una llarga temporada. Un comiat d’aquesta col·laboració setmanal que durant set anys, cada diumenge, he fet ininterrompudament al digital que en el seu dia va llançar aquest periodista de raça que és el Pepe Antich. Ara, en la doble faceta d’editor i director. És ell qui va alçar aquest projecte exitós, que ha fet créixer i créixer del no-res.

El Pepe talla el bacallà. Però la meva referència, cada diumenge, ha estat el David González Rubio, director adjunt d'ElNacional.cat. És a ell a qui he enviat els articles aquests anys i és amb ell amb qui sovint els hem comentat, a posteriori, per a bé o per a mal. Mai no m’han censurat ni una coma. Ni el David ni el Pepe. Els agradés el que hi deia o no. Rebessin crítiques o algun elogi de tant en tant. Tot i no identificar-me amb la línia editorial sempre ens hem entès. I crec, sincerament, respectat.

Si amb el David sovint comentàvem l’article —o algun dels seus— ha estat la Glòria Pinós la primera a fer-me saber la seva. La Glòria és una veterana republicana del barceloní barri de Sants, una ànima entranyable i lluitadora, admirable. Fa només unes setmanes que es va acomiadar definitivament de l’Alberto, el seu company. Malgrat el dolor, ni tan sols aquests dies tristos hem deixat de parlar i comentar l’actualitat. Com tampoc ha deixat de fer-me arribar la valoració de la seva amiga Maria Rosa. Gairebé com si la conegués. Queda pendent una visita a la Santa Cova de Montserrat, ara que la Glòria encara té cames per atansar-s’hi. Farem per trobar-nos amb el Pare Pau, monjo de Montserrat d’una vocació tardana que compensa amb un entusiasme incombustible. En Pau és d’aquestes persones que garanteixen la pervivència atemporal de l’esperit montserratí, tant si s’és creient com si no se n’és. Montserrat —prou bé ho explica i ho sap el Pare Pau— transcendeix el fet religiós. És un símbol d’aquest país que és antic i resilient com aquest Montserrat que ara celebra el Mil·lenari.

Toca girar full per un temps indeterminat d’aquesta col·laboració setmanal, que no de totes les amigues i amics que m’han acompanyat amb els seus comentaris i escalf

Tampoc em puc oblidar del Joan Marc de Calafell, un altre entusiasta veterà. De salut delicada però ferm com un bou. O de la Gemma de Platja d’Aro, també jubilada però d’una perseverança i coratge encomiables. O del Josep Pena, amb qui hem debatut —entre d’altres— sobre Israel i el món àrab. O del Roger Heredia ‘Capo’, amic que tant m’ha ensenyat sobre la policia de Catalunya, entregat —alhora— en cos i ànima a recuperar la Memòria i honrar tants milers que com el padrí encara reposen anònimament en una cuneta.

Toca girar full per un temps indeterminat d’aquesta col·laboració setmanal que no de totes les amigues i amics que m’han acompanyat amb els seus comentaris i escalf.

Un dia —no sé quan— hi tornarem. Aquí, a dir la meva. I a compartir-la amb tota una colla de gent que no sé si la trobaran a faltar, però als que jo trobaré a faltar cada diumenge quan a l’hivern el Sol ja s’ha post o quan a l’estiu el veiem fondre’s per Ponent.

A reveure.