No suporto els literats que han d’omplir-se la boca de sucre per explicar per què és important la literatura, o per què ens vam posar les mans al cap quan el maig passat vam saber que s’eliminaven les lectures obligatòries de la selectivitat, o per què ens les posem ara que semblava que literatura catalana i castellana quedaven relegadíssimes al batxillerat, amb l'argument que se n’avaluen, proporcionalment, pocs alumnes. És molt poc important, amic literat, si quan eres adolescent vas sentir que un llibre et salvava la vida: llegir és el tronc del coneixement, més enllà dels romanticismes i les proclames embafadores. Llegir demana comprendre, i comprendre permet interioritzar idees i bastir un pensament propi. Aquest mecanisme funciona per a la literatura, però també funciona per a la història, per a la filosofia i per entendre bé un enunciat enrevessat d’economia, de matemàtiques o de física. Abans de saber fer s’ha de saber, però sembla que de primària a batxillerat, el sistema educatiu rema interessadament i amb força cap a la direcció oposada. 

Fa tot just una setmana, es publicava un informe de l’OCDE explicant que, a l’estat espanyol, els adults estan per sota la mitjana en comprensió lectora i resolució de problemes. Es fa força difícil d’imaginar, en aquest context, que les renúncies encadenades en el camp de l’educació —que venen de lluny— tinguin cap justificació que no sigui política. Fa temps que, també en sectors de professorat del país, se sent una brama de fons: ensenyar als alumnes a resoldre un model d'examen, avaluar per competències i prescindir del saber com si es pogués fer res sense tenir contingut interioritzat, no resol el problema. De fet, no només no el resol, sinó que l’agreuja. Cada decisió política que es pren i que frega en menor o major mesura el camp de l’ensenyament, es pren perquè des de la política ningú no s’hagi de fer responsable dels mals resultats educatius generals. Fa força vergonya presenciar com, amb el mecanisme de pensament que porta el trapella de la classe a buscar qualsevol mètode per aprovar l'examen que no sigui estudiar, es prefereix trucar el sistema d’avaluació i no pas mirar als ulls el problema. Aquests pegats, aquestes martingales mandroses, es paguen cares. 

Llegir és el tronc del coneixement, més enllà dels romanticismes i les proclames embafadores

Llegir serveix per aprendre a pensar. T’agradi més o t’agradi menys, t’hagi salvat la vida o no te l’hagi salvada, per entendre un missatge has d’haver entrenat prou l’atenció per endur-te’l al cap, has de ser capaç d’assimilar-ne el fons i, a més a més, és possible que l’hagis de fer repicar amb tot de referents que, sense haver llegit abans, potser no tens. Sense una base sòlida no es pot accedir al món perquè no es pot accedir a la complexitat dels missatges que el fan, però tampoc es pot accedir a un mateix: amb menys capacitat per aprehendre informació, es fa més difícil de respondre a les preguntes “què vull?”, “què m’agrada”, “amb què estic d’acord?”. La incapacitat de mastegar idees de fons i fer-les ballar acaba conduint a un rebuig a les consignes elaborades, a una inclinació natural pels missatges més simples i, per tant, a una favorabilitat a la manipulació. Llegir serveix per aprendre a pensar, i pensar serveix per entendre quan, com, per què i de quina manera cal oposar resistència. Sense una base d’idees sòlida i un artefacte de pensament engreixat, no hi ha escut, però tampoc no hi ha possibilitat d’obertura al coneixement de cap mena. 

De què serveix tenir joves que han memoritzat el funcionament d’un examen si no tenen les eines per rebatre el reduccionisme d’un TikTok? De què serveix que no tinguin referents per entendre la seva pròpia cultura i la seva pròpia història? De què serveix que no siguin conscients de fins a quin punt les experiències més universals que viuran ja han estat pensades i escrites abans? De què serveix desconnectar-los de tot allò que els permet indagar en la seva pròpia existència? Focalitzar aquest problema en la literatura com si només tingués conseqüències per a la literatura, aïllada de la resta de saber, és un error. Custodiar la rellevància de les assignatures de literatura o de les lectures obligatòries no és necessari per a un sentit del romanticisme personal o de vocació de lletraferit: és necessari perquè els joves del país no han de pagar per qui només vol protegir-se de les conseqüències polítiques de no haver atacat la qüestió d’arrel.