L'avenç en els treballs de la Comissió d'Investigació sobre la denominada Operació Catalunya revela que no es tracta únicament d'una successió d'actuacions il·lícites o un error conjuntural de l'Estat espanyol. És la manifestació d'un mètode estructurat i sostingut en el temps, que utilitza recursos públics, institucions i poders de l'Estat per perseguir la dissidència política. A més, cada vegada es revelen més indicis de l'ús de recursos de procedència dubtosa. En aquest cas, l'objectiu va ser l'independentisme català, però els mecanismes desplegats transcendeixen aquest moviment, evidenciant l'existència d'un aparell paraestatal capaç de sufocar qualsevol oposició a l'statu quo. Més enllà de les implicacions polítiques, socials i jurídiques, l'aspecte econòmic d'aquesta repressió destaca una paradoxa inquietant: mentre s'acusa els líders independentistes de malversar fons públics, l'Estat ha invertit xifres multimilionàries a perseguir-los.

El desplegament de l'Operació Copèrnic el 2017, concebuda per impedir el referèndum de l'1 d'octubre, va costar almenys 87 milions d'euros. Aquesta despesa va incloure la mobilització de milers d'agents de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, transport, allotjament i manutenció, sense comptar els salaris addicionals ni les extenses jornades laborals. Malgrat aquesta inversió, no es va aconseguir frenar el referèndum ni resoldre el conflicte polític; al contrari, es va exacerbar la tensió social i es va deixar una factura milionària que va recaure en la ciutadania.

A això se sumen els elevats costos judicials: el judici del procés, l'emissió de múltiples euroordres contra el president Puigdemont i altres exiliats, així com els litigis internacionals per sustentar aquestes accions. Cada euroordre comporta despeses de traducció, tramitació i representació legal, que poden superar desenes de milers d'euros per cas, sense incloure els desplaçaments de fiscals i jutges. Aquestes operacions, reiteradament qüestionades i rebutjades per tribunals de països com Bèlgica, Alemanya, Escòcia, Itàlia i Suïssa, no només han resultat oneroses, sinó que han danyat la credibilitat del sistema judicial espanyol.

L'Operació Catalunya és la manifestació d'un mètode estructurat i sostingut en el temps, que utilitza recursos públics, institucions i poders de l'Estat per perseguir la dissidència política

Entre els episodis més controvertits es troba l'ús del programari Pegasus, desenvolupat per l'empresa israeliana NSO Group. Aquest programa, dissenyat per combatre el terrorisme, va ser fet servir per espiar més de 65 persones vinculades a l'independentisme català, incloent-hi polítics, advocats i activistes. Segons les tarifes conegudes, cada dispositiu intervingut va costar entre 100.000 i 150.000 euros, situant la despesa total en una xifra que podria superar els 15 milions d'euros. Aquest espionatge, a més de ser èticament qüestionable i probablement il·legal, representa un ús desproporcionat de recursos públics per vulnerar la privacitat de ciutadans que exercien drets polítics legítims si així es va finançar, la qual cosa no és descartable atesa l'opacitat en aquests casos.

A aquestes xifres s'afegeixen els fons reservats, l'ús dels quals és intencionadament opac. Diversos testimonis indiquen que part d'aquests recursos es van destinar a fabricar informes falsos i a campanyes mediàtiques contra l'independentisme. Fons suposadament assignats a la seguretat nacional es van fer servir per construir una narrativa política per justificar la repressió. Encara que difícil de quantificar, aquestes despeses evidencien un ús arbitrari dels diners públics.

La ironia és evident: mentre l'Estat destinava xifres astronòmiques a aquesta persecució, els líders independentistes eren acusats de malversar fons públics, amb sumes que, en el pitjor dels casos, no superaven els tres milions d'euros. Aquest contrast posa en relleu la paradoxa d'un Estat que gasta centenars de milions en reprimir un moviment polític sense resoldre el conflicte de fons.

L'impacte d'aquest model transcendeix l'econòmic. Les conseqüències socials, polítiques i personals són devastadores. Ha intensificat la polarització entre Catalunya i la resta d'Espanya, alimentant un clima de confrontació que dificulta la reconciliació. A més, ha erosionat la confiança en les institucions, en percebre's la justícia i les forces de seguretat com a eines de control polític, més que com a garants de drets fonamentals. La criminalització de líders polítics i dels qui els donen suport estableix un precedent perillós per a qualsevol moviment social o polític futur.

El poder judicial té un paper central en aquest escenari. Més que una falta d'independència, el que s'evidencia és una falta d'imparcialitat estructural, producte del model de carrera i de la marcada inclinació ideològica de la judicatura a Espanya. Diversos estudis assenyalen que la majoria dels jutges i fiscals s'identifiquen amb postures conservadores o centralistes, la qual cosa influeix en la seva interpretació de la llei. Aquest biaix, sumat a un sistema jeràrquic que premia l'adhesió a determinades idees, converteix la Justícia en un actor parcial. No és casualitat que tribunals europeus hagin desestimat decisions clau del Tribunal Suprem espanyol, evidenciant aquesta falta d'equilibri.

El preu d'aquesta repressió el paga no només l'independentisme, sinó tota la ciutadania, que mereix institucions al servei de l'interès general, no d'agendes polítiques sostingudes per opaques unitats policials i estratègies

A nivell internacional, l'Operació Catalunya ha estat un cop a la reputació d'Espanya. Denúncies de violacions de drets humans, espionatge massiu i falta de garanties processals han generat crítiques d'organitzacions com Amnistia Internacional i Human Rights Watch, així com de mitjans internacionals. Cada euroordre rebutjada, cada escàndol relacionat amb Pegasus i cada informe que documenta abusos soscaven la credibilitat d'Espanya com a estat de dret.

El balanç d'aquesta estratègia és insostenible. En lloc de destinar recursos a serveis públics, infraestructures o polítiques socials, l'Estat ha desviat milions d'euros a un model repressiu que no només és èticament qüestionable, sinó també ineficaç. Lluny de resoldre el conflicte polític, l'ha agreujat; en comptes d'enfortir les institucions, les ha debilitat; i en lloc de defensar la democràcia, l'ha posat en dubte.

L'Operació Catalunya no és només un capítol fosc en la història recent d'Espanya. Com a model repressiu, continua actiu i reflecteix un sistema que necessita una reforma urgent. Insistir en aquest camí perpetua el conflicte i amenaça el futur de la democràcia. El preu d'aquesta repressió el paga no només l'independentisme, sinó tota la ciutadania, que mereix institucions al servei de l'interès general, no d'agendes polítiques sostingudes per opaques unitats policials i estratègies que cada vegada queden més al descobert.