No em fa pena en Pedro Sánchez, però això no vol dir que m’agradi el que passa. Són molts els articles que es poden llegir als diaris en favor i en contra de Begoña Gómez, la dona del president de l’estat espanyol, i de tot el que gira al voltant del suposat tràfic d’influències que ha portat el jutge Peinado a citar el mateix president Pedro Sánchez per declarar com a testimoni el 30 de juliol. No sé si hi ha cas o no n’hi ha —cosa que hauria de ser central en tot procediment que arribi a la justícia, o si més no semblar-ho—, perquè la contaminació política dels tribunals és ja una evidència difícilment refutable en el cas espanyol.

Ara bé, és del tot ridícul que al PSOE li vingui de nou el que consideren ara —tot d’una i perquè en són part afectada— una manera de fer inacceptable de la justícia en democràcia. On eren durant tota la judicialització del procés polític català? Potser és que van donar suport a aquesta judicialització sense llegir o analitzar què passava en els jutjats? Van canviar l’estat de dret per l’imperi de la llei sense ni despentinar-se, i el mantra que van repetir durant molt de temps i moltes vegades a la premsa era: “Confiem en la justícia espanyola i respectarem el que els tribunals decideixin”.

La contaminació política dels tribunals és ja una evidència difícilment refutable en el cas espanyol

Davant tot el que estava passant, ni una reflexió ni una consideració crítica, ni un plantejament de dubte; tampoc ni un bri d’intel·ligència més enllà d’aprofitar el vent del moment. Ara, però, no hi ha declaració de cap dirigent del PSOE que no reprovi algun aspecte del cas contra la dona de Pedro Sánchez, o es mostri descol·locat per com es duu a terme el procediment, o, fins i tot, escandalitzat per algun detall, certament controvertit, de l’actuació judicial. Tot i més s’ha donat en els centenars de processos oberts contra l’independentisme català; i se segueixen donant en el cas de l’aplicació de la llei d’amnistia.

I per això els pregunto: vivien en aquest país durant tota la persecució judicial, encara viva, al procés i l’independentisme català? No han sentit a parlar, abans d’ara, de visions surrealistes, de construccions de casos a còpia de titulars de diari, d’investigacions poc ortodoxes o, en tot cas, fora dels paràmetres establerts i una infinitud de detalls que van omplir, impúdicament, els diaris? Els ve de nou perquè es pensaven que aquesta maquinària només s’engegava contra les i els catalans i els seus drets individuals i col·lectius?

Els tenia per uns grans irresponsables, però potser són més que això; més enllà que només facin teatre cada vegada que els convingui en un o altre sentit per esgarrapar vots. No s’adonen de la manca d’autoritat que això provoca; no en tenen, ni en poden tenir, encara que ara puguin parlar amb raó. Aquest és un mal molt estès en la política espanyola, resultat, entre d’altres coses, d’avaluar els mateixos fets, les mateixes pràctiques, de manera diferent segons qui sigui la persona afectada o quines siguin les seves idees. En el cas del nacionalisme català, és ben clar, però va molt més enllà; i no pot haver-hi res més antidemocràtic que això.