L’escàndol del CatalanGate ha tingut aquesta setmana, en especial, dimecres a la sessió de control i dijous amb la convalidació del decret anticrisi derivat de la guerra d’Ucraïna, dos punts culminants, segurament un pròleg ―ni tan sols el primer capítol― d’una llarga o curta, però intensa, obra que per alguns acabarà en tragèdia, és a dir, amb la pèrdua de poder.

Un cop fet públic el CatalanGate fa uns 12 dies, els esdeveniments, a la velocitat d’una ensulsiada, han superat àmpliament el PSOE i han deixat descol·locat el PP. Als de Génova, amb un silenci vergonyant, però amb la cobertura de la cridòria concertada dels mitjans d’extrem centre, li ha vingut gran la crisi i el casadisme continua tan sòlid i immòbil com ens té acostumats els darrers tres anys.

Què ha passat? Doncs que qui ha tingut la paella pel mànec l’ha fet servir i se n'ha fet un fart. Qui tenia ―i la té― la paella pel mànec és el 30% llarg del Congrés que és independentista-filoindependentista-esquerra del PSOE, i algú més que ja tenia ganes d’ajustar comptes.

D’una banda, no només el govern espanyol no ha sabut reaccionar a la crisi de les escoltes ―que, reitero, no ha fet més començar―, sinó que, per via de la seva ministra de Defensa i cap del CNI, ha reconegut que cal espiar els independentistes. Sigui pèrdua de nervis o explosió controlada, el ben cert és que el govern espanyol s'ha quedat amb les vergonyes a l’aire. Aquesta foto restarà per sempre més. Ja veurem com de solidari és el govern, si ho era abans, si ho és ara i ho serà en el futur. Com cada dia s’escriu un full d’aquest drama democràtic amb to, com totes aquestes revelacions, de sainet, no trigarem a saber quin pa es dona al si de la Moncloa entre els seus habitants.

Com que a ulls vista el govern espanyol estava perdent pistonada, el 30% llarg del Congrés ha jugat la pilota. Com sempre, i lluny el somni humit de les majories absolutes, Sánchez fretura de majoria i li cal a cada votació parlamentària decisiva reconstituir la de la investidura. Ja va tenir un avís seriós que això no seria gratis total amb la votació de la contrareforma de la reforma laboral. Sort de la matusseria del diputat popular ―i encartat penalment― Casero que, diu, es va equivocar en votar i la llei va sortir endavant amb només amb un vot més, el seu. [Per cert, on són els resultats dels recursos/queixes/querelles que va interposar el PP reclamant contra un error propi que va presentar com una cacicada?].

No només el govern espanyol no ha sabut reaccionar a la crisi de les escoltes, sinó que, per via de la seva ministra de Defensa i cap del CNI, ha reconegut que cal espiar els independentistes

Ara l’objectiu, si el govern espanyol no s’avenia a un pacte realment depurador de l’espionatge polític ―amb greus afectacions al dret de defensa, dret que no es restringeix mai!―, era collar-lo i demostrar que els pactes, encara que sembli mentida, hi són per ser complerts, i si ho són escrupolosament, encara millor. Però, al mateix temps, calia rectificar el tir ―i més si estava pel mig Defensa!― i no perjudicar les pròpies bases, atès que el decret-llei que s’havia de convalidar dijous contenia importants mesures d’alleugeriment d’un feixuc panorama social: preu de combustibles, limitació del preu de lloguers [per cert, a qui parla tant i tan malament del dret fonamental de la propietat li vindria d’allò més bé repassar la ubicació constitucional d’aquest dret], mesures d’assegurament, liberalització parcial i finançament energètic...

La qüestió, de primer de florentinisme ―la qual cosa és molt dir d’una política tan barroera i embarrada com és l’espanyola, on una pedra tosca és més suau―, era matar dos ocells d’un tret. És a dir, fer patir de valent el govern espanyol per haver seguit amb la política pepera d’espionatge com si no hi hagués un demà, però, simultàniament, sense lesionar l’apaivagament d’un patiment social que comença a ser crònic. Així doncs, oli en un llum. El 30% llarg del Congrés de Diputats en aparent fragmentació, via Bildu, dona al govern els vots finals que li calien. I ERC vota tancadament no a la convalidació del referit decret.

A Bildu no li ha costat gaire el canvi d’actitud, ja que ha tornat a la seva posició inicial, la mantinguda de suport fins al cap de setmana passat. ERC no podrà ser titllada pels hiperventilats de guàrdia de seguidista i genuflexa envers el PSOE. Ara són altres, els purs de tota puresa, els qui no volen ni sentir a parlar de trencar pactes amb la sucursal catalana del PSOE.

El PSOE, com es va demostrar ahir divendres ―i seguirà―, serà objecte de tots els qualificatius més aberrants: el més maco, que pacta amb ETA, així, sense embuts, com alguna lideressa local ja ha proclamant. Però fa tota la pinta que el PSOE, la infàmia de ser titllat de titella d’ETA, ja ho té assumit, ho dona per descomptat. El que ha estat una fitxa nova és la segona trencadissa de la majoria de la investidura.

No val amenaçar per part del PSOE la societat democràtica que si ell perd, vindran coses pitjors. El que ha de fer és treballar perquè això no passi, treballar de valent i sincerament. Si el PSOE, que és el primer interessat que no tornin PP & friends, no vol que tornin, ho té fàcil: negociar, se’n diu en democràcia. Ras i curt.