Quan em poso a parlar d'alguns temes amb les meves filles solen dir-me que explico batalletes com l'abuelo Cebolleta, però, en realitat, són experiències de vida que moltes vegades són perfectament traslladables a altres escenaris i situacions; així em passa amb molt del que vaig aprendre quan jugava regularment a un esport que molts qualifiquen de violent i que, tanmateix, és una gran escola per a la vida: el rugbi.

Sí, més enllà dels xocs i els cops que un pot rebre, del rugbi s'aprèn molt si s'entén la filosofia existent en un esport que és, per damunt de tot, un de gran noblesa alhora que duresa.

Les lliçons apreses en els molts anys de rugbi no han estat poques ni m'han resultat inútils en la vida, sinó al contrari i algunes val la pena rescatar-les perquè són, com dic, extrapolables a l'àmbit general i al context actual.

Un dels meus entrenadors, avui ja molt gran, però de qui guardo grans records, sempre ens deia: es pot guanyar o perdre, però si surts al camp pensant que no guanyaràs llavors perdràs i això és una cosa que sempre aplico a la vida perquè no guanya el que pot sinó el que vol.

Desconec si aquelles arengues i xerrades motivacionals que ens feia eren de collita pròpia o apreses, però, sens dubte, van ser de gran utilitat i, en el fons, tant és de qui vinguin si són correctament citades i aplicades.

En qualsevol cas, les seves lliçons no es quedaven en això sinó que, a més, ens afegia una cosa que, estic convençut, era molt motivadora: si no sortíem a guanyar, és a dir, pensant a guanyar i jugant per guanyar, no només perdríem sinó que, a més, ens lesionaríem.

Raó no li faltava i en alguna ocasió en què, per diverses raons, la moral de victòria ens va fallar, els resultats no només els vam veure aquell concret diumenge, sinó que els patírem per molt temps amb diversos jugadors lesionats i una sensació important de derrota que, en definitiva, és el pitjor que li pot passar a un equip, també a qualsevol col·lectiu de persones o país, perquè transcendeix el moment i es perpetua.

L'últim que ens deia abans de sortir a jugar, eren aquestes màximes i, sobretot, que no existien equips millors o pitjors, sinó equips guanyadors o perdedors i que només havíem de decidir volíem en quin d'ells estar.

No es pot viure en un constant estat d'excitació o eufòria, molt menys de mobilització permanent, sobrecàrrega o sobreesforç però, sense aquells moments de sofriment, que formen part del procés, segurament no s'aconseguiran els resultats esperats.

Els seus ensenyaments sempre van anar més enllà de les tècniques de joc, eren les pròpies d'un mestre en una escola per a la vida i, segurament per això, recordo més aquestes que les dures sessions d'entrenament on repetíem i repetíem moviments fins que ens sortissin naturals perquè, com ell deia, a l'entrenament es ve a patir per poder gaudir al partit... en la vida passa el mateix: no es pot viure en un constant estat d'excitació o eufòria, molt menys de mobilització permanent, sobrecàrrega o sobreesforç més propi dels entrenaments o preparació prèvia que dels partits però, sense aquells moments de sofriment, que formen part del procés, segurament no s'aconseguiran els resultats esperats.

En definitiva, part important de l'èxit rau a pensar que es poden aconseguir determinats resultats amb independència de contra qui jugui i això, no en tinc cap dubte, és una cosa que es pot traslladar, perfectament, més enllà de qualsevol camp esportiu. És una filosofia de vida i una forma d'aproximació social a la realitat en la qual només els equips i els pobles que creuen en si mateixos aconsegueixen el que es proposen, per complexos, difícils, durs o impossibles que semblin aquests objectius pretesos.

Jugar al rugbi mesurant un metre setanta no és el més recomanable, especialment si un juga de davanter i en països com Alemanya o Anglaterra on tots eren més grans, però molt menys recomanable resultava pensar que no era capaç de fer-ho perquè, moltes vegades, dels desavantatges sorgeixen els avantatges i per aprofitar-les cal estar disposat a sortir a jugar, buscar-les i estar preparat en el moment adequat per veure'ls i treure'n partit... esperar millors moments; en aquest cas "créixer més", era un absurd o una quimera perquè a partir de certa edat ja no es creix.

Això també els passa als pobles, als països, a les nacions.

En el fons, s'ha de jugar amb el que es té, però, sobretot, amb la idea que es pot aconseguir quelcom millor, que tot és possible i que només des d'un marc mental guanyador s'aconseguiran aquells resultats que es desitgen; i insisteixo, això no només és aplicable a l'esport sinó a tot en la vida... els qui es baixen del marc mental guanyador és perquè mai no han volgut guanyar o perquè són incapaços, si més no, d'intentar-ho o, pitjor encara, perquè han trobat la seva zona de confort de la que serà molt difícil aconseguir moure'ls.

Però no tot consisteix en guanyar, sinó també en divertir-se, en passar-s'ho bé i, a partir d'aquest estat mental, jugar i guanyar; no hi ha millor triomf que el que s'obté alegrement, des d'un estat anímic no funerari, ni lúgubre ni, molt menys, derrotista.

A més, no hi ha cosa que desestabilitzi més l'equip contrari que veure que un és feliç, que es diverteix i juga divertint i divertint-se, creant un estat d'ànim que se superposa a la força i ferocitat del contrari i que, des de la seva potència i prepotència, és incapaç de pensar que un pugui estar passant-ho bé mentre juga amb algú aparentment tan superior.

Només des d'un marc mental guanyador s'aconseguiran aquells resultats que es desitgen. Els qui es baixen del marc mental guanyador és perquè mai no han volgut guanyar o perquè són incapaços, si més no, d'intentar-ho

Quan es juga pensant a guanyar, i es fa de forma divertida, fins i tot els errors acaben sent encerts perquè la sort no existeix sinó que es construeix i, sobretot, dona els seus fruits en els moments, circumstàncies i llocs menys esperats, però mai no cau del cel. Exemples hi ha molts, però, segurament, revisar l'hemeroteca i veure partits de la selecció francesa de rugbi dels anys 80 és una bona manera d'entendre el que estic dient, perquè jugaven a guanyar, es divertien intentant-ho i gairebé sempre acabaven guanyant encara que haguessin comès molts errors tècnics que, sempre, els suplien amb l'art o "sort" del qual juga feliç i pensant que guanyar és possible.

En definitiva, es tracta d'un tema d'actitud, de posicionament vital i de manera d'abordar les diverses situacions a les quals ens veiem enfrontats i això bé es pot traslladar de l'esport a qualsevol altre escenari sense esperar a créixer ni que el contrari abaixi la guàrdia o regali el partit. Això no només no succeirà, sinó que, a més, si l'adversari, l'equip contrari, pressent o sent que s'ha desistit del propòsit de guanyar, no perdonarà i destrossaran el rival. Les golejades, que es donen a l'esport i a la vida, sorgeixen sempre de la rendició, d'abandonar la idea de guanyar.

Per això sempre recordo que, des d'una perspectiva anímica, en cada partit mai no sortíem a jugar pensant com de forts, grans o ràpids eren els contraris, que moltes vegades ho eren, sinó en quantes ganes teníem de guanyar i com de bé que ens ho passaríem a partir d'aconseguir-ho... també de l'orgull que sentiríem si perdíem jugant a guanyar i no a perdre.

En els jocs col·lectius, especialment en el rugbi, sempre hi ha un únic capità, a més d'una o diverses estrelles, però guanyar, guanyen els equips, no els individus i també és important tenir present que qui es rendeix sempre perd i qui lluita sempre guanya. Qualsevol altre posicionament no són més que excuses de mal pagador o de persones que mai no van pensar o van voler guanyar, però que van saltar al camp perquè, tàcticament, era el que tocava fer en aquell concret moment i, ara, pretenen fer-nos creure que, sense jugar, el contrari els regalarà el partit... a partir d'aquí, que cadascú entengui el que vulgui.