El PSOE és el partit dels incompliments. La llista és llarga. Alguns exemples ni molt menys exhaustius: finançament/dèficit fiscal, dèficit d’inversions, dèficit d’infraestructures, pressupostos no executats, fons de competitivitat, corredor mediterrani, Rodalies, etc. El PSOE ha demostrat reiteradament que no és un soci fiable.
La política espanyola està bàsicament configurada al voltant del contrast entre el PSOE i el PP. Tanmateix, aquests dos partits comparteixen una cultura política de fons: tots dos estan imbuïts d’un profund nacionalisme que els fa actuar de manera restrictiva, molt poc liberaldemocràtica, respecte a les nacions minoritàries de l’Estat.
Als incompliments habituals cal afegir-hi les actituds i pràctiques centralitzadores i uniformitzadores —en educació, sanitat, llengua, serveis socials, universitats, cultura, etc.—, que sovint els porta a votar de manera conjunta o a manifestar explícits silencis en temes clau que neguen o retallen llibertats col·lectives: plurilingüisme; LOAPA; article 155; votar en contra del Preàmbul de l’Estatut, de la gestió de l’aeroport, de les seleccions catalanes; “silenci administratiu” sobre les prevaricacions del Tribunal Suprem en l’aplicació de l’amnistia, etc.
El model de l’Estat de les autonomies és avui un model fallit a Catalunya
Un dels problemes estructurals del partit socialista és que en el tema nacional-territorial està internament dividit entre dos sectors: un sector conservador, que se sent còmode amb un Estat de les autonomies que evoluciona a la baixa en termes de reconeixement nacional i dels autogoverns territorials, i un sector reaccionari, que en termes nacionals resulta indistingible del PP en la defensa d’un nacionalisme d’estat de caràcter uniformista. En el primer sector s’hi situa el Govern central actual i alguns dirigents autonòmics, mentre que en el segon sector la llista és llarga (González, Guerra, Bono, Ibarra, García Page, Lambán, Abel Caballero...). En general, es tracta d’un tema en què tant el PSOE com, més en general, l’esquerra espanyola mostren pràcticament un desert de “progressistes”.
Avui el PSC està completament diluït en el PSOE. Fa temps, bastants anys, que ha deixat de tenir una personalitat pròpia. En el tema nacional-territorial hi ha una crònica absència de sectors “progressistes” que mostrin una voluntat de solucionar o, com a mínim, encarrilar el problema polític de fons d’un Estat de caràcter plurinacional.
La política comparada mostra com, en els casos de contraposició entre realitats democràtiques nacionals diferenciades (Regne Unit, Canadà, Bèlgica), els acords només poden ser de caràcter pragmàtic. Es tracta d’una contraposició entre idees, valors, identitats, interessos, actituds i projectes que, malgrat que presenten alguns encavalcaments, també mostren aspectes divergents en el moment d’expressar políticament una “diversitat profunda”, estructural, en termes nacionals entre ciutadans d’una mateixa democràcia liberal. En el PSOE no es detecta cap voluntat d’arribar a aquest tipus d’acords pragmàtics estructurals. El debat gira o bé entorn d'acords i desacords quotidians sobre polítiques i recursos concrets, sempre en termes restrictius, o bé entorn d’uns pretesos valors abstractes o fenòmens globals (llibertat, igualtat, justícia, estat de dret, Europa, globalització, etc.); refugiats en una Constitució vista com a finalitat en si mateixa i no com a mitjà per a solucionar temes polítics, que amaguen el fet que aquests valors i fenòmens s’interpreten i jerarquitzen de diverses maneres.
El model de l’Estat de les autonomies és avui un model fallit a Catalunya. La monarquia i la cúpula del poder judicial són institucions de part; a la pràctica no ho són del conjunt de l’Estat. Catalunya és un territori en què la Constitució espanyola s’ha tornat una disposició jurídica aliena a la majoria de la població. Les enquestes d’opinió mostren en els darrers anys que el no seria avui majoritari en un referèndum constitucional. I cal recordar que l’actual Estatut d’autonomia no ha estat votat per la ciutadania després de la retallada establerta per la sentència del Tribunal Constitucional de l’any 2010. Una decisió que ha trencat el pacte constitucional a Catalunya. La legitimitat política de l’Estat espanyol està clarament erosionada a Catalunya.
No em consta si Pedro Sánchez es planteja com vol quedar en la història de la democràcia espanyola. De moment està lluny de poder ser considerat l’estadista que va encarrilar la solució institucional i competencial al problema del caràcter plurinacional de l’Estat. Podria fer-ho. Tanmateix, sembla que el profund caràcter nacionalista del seu partit, així com la seva cultura política, no donen de si ni tan sols per intentar-ho. L’independentisme no va quallar a causa de la mala preparació i de les tensions entre els partits (no dels ciutadans). Tal com estan les coses, és probable que l’independentisme torni i, que quan ho faci, sigui amb força i amb unes quantes coses apreses.