Que la proposta estrella del primer Debat de Política General de Salvador Illa com a president de la Generalitat sigui idèntica a la que va fer el president Montilla fa 17 anys, demostra com n'estem de fluixos en el camp de les idees. I en l’habitatge. Ja que si una mesura es pot anunciar de la mateixa manera al cap de 17 anys, vol dir que el promès no s’ha complert. Si no has complert allò que l’any 2007 ja era un problema —per això en van fer un anunci—, ara tens un gran problema. I demostra, també, com n'estem de fluixos en el retiment de comptes dels polítics. 50.000 pisos públics no hauria de ser un compromís menor del qual et puguis desentendre o que puguis incomplir fàcilment. Aquesta vegada va de veres? Tant de bo. Ho veurem. Aquest anunci d’Illa planteja dos problemes. El primer és l’incompliment, ja que és l’evidència que el PSC —el mateix partit que ara torna a fer la proposta— no va complir la seva promesa. El segon, per mi més inquietant, és d’aridesa mental. Que la recepta per fer front al problema del preu de l’habitatge sigui exactament la mateixa de fa 17 anys, és un problema greu. Segur que hi ha un pla que implica més mesures, perquè un tema així necessita molts enfocaments. Però l’anunci és el que és.

Cap idea nova sobre una qüestió que s’identifica des de fa, pel cap baix, 17 anys, que és un problema social de primer ordre. No és l’objectiu d’aquest article fer propostes en aquest àmbit, però així d’entrada cal tenir en compte que entre el 2007 i el 2024 a l’estat espanyol hi ha hagut un rescat financer a la banca de més de 64.000 milions d’euros. I que de pisos buits propietat dels bancs n’hi ha uns quants. Per exemple. Que arran d’això, va pujar l’IVA, es van eliminar les deduccions per la compra d’habitatge i es va reduir la durada de la prestació d’atur. Per exemple. I del que Luis de Guindos no en va voler dir rescat, sinó “préstec en condicions molt favorables”, l’Estat no n’ha recuperat ni el 10%. Sembla que d’habitatge públic, si s’entén públic pel que ha pagat l’Estat, a l’estat espanyol i a Catalunya n’hi ha molt. Una altra cosa és que qui governa s’atreveixi a dir-ho als poderosos o prefereixi construir-ne de nou pagant tots una altra vegada. Oh! Que durant aquests anys no només han governat els socialistes, que pel govern de la Generalitat hi ha hagut altres governs que tampoc no han fet aquests deures. Molt bé, i què? Ara hi ha qui hi ha i aquests són els que han de donar-hi respostes.

Fan falta idees adaptades a les necessitats dels nous temps

Segon cas de la setmana. Em trobo un conegut i el felicito pel seu tercer fill. Fetes les bromes habituals i l’explicació dels nous hàbits que implica tenir un tercer fill, surt a la conversa que li sembla que no tindrà accés a cap de les ajudes per tercer fill. Si no totes, gairebé totes, van vinculades al nivell de renda, i no n’hi corresponen. No és ric. Tots dos treballen. Segurament tenen bons sous. Però han de treballar. No són rics. Hi ha gent més pobra? Segur. És just el criteri que primer han de rebre els ajuts els que més ho necessiten? Sí. Per mi, sense cap mena de dubte. En el cas del tercer fill, per a un país amb una natalitat tan baixa i una població envellida com Catalunya ha de ser l’únic criteri? Clarament no. Tampoc no és l’objectiu d’aquest article donar solucions en aquest àmbit. Però si no hi ha prou diners per donar ajudes universals al naixement de fills, potser es podria mirar que els que no hi entren per renda puguin tenir, almenys, descomptes. Fan falta idees adaptades a les necessitats dels nous temps. Ara que just en la valoració de la Copa Amèrica —justeta, per ser amables— sonen els timbals d'organitzar uns Jocs Olímpics una altra vegada, cal recordar que el que va funcionar una vegada pot no ser el que calgui ara. Falten idees. Sobretot una idea clara de país.