El moment més important del biopic de Bob Dylan és quan surt a tocar The Times They Are A-Changin' al festival de folk de Newport. Després de mitja pel·lícula, Dylan ja sap que està al lloc equivocat, amb els amics equivocats, davant d'un públic massa disposat a deixar-se manipular. També sap que està enamorat de dues dones que el deixaran sol després de barallar-se per foteses que no tenen res a veure amb el seu cor. Encara no veu com se’n sortirà, però això li dona força per cantar millor i per arribar amb més intensitat a l’ànima del públic.

Amb una mala llet artística exquisida, el guionista fa corejar la tornada de la cançó a la munió de babaus que escolten Dylan mentre el nostre heroi es transforma, alimentat per l'adrenalina de la situació. A partir d'aquí queda clar que el biopic es pot llegir com un manifest polític contra Europa i els europeus. Ja s’intueix abans, quan Elle Fanning, fent de Suze Rotolo, rondina perquè Dylan no li parla mai del seu passat. O quan Dylan va a veure Woody Guthrie al sanatori atrotinat on els activistes tenen oblidada la llegenda blanca del blues i s’hi troba Pete Seeger.

Amb tota la seva grandesa, Seeger no pot evitar fer-se la bona persona per intentar guanyar-se l’aprovació artística d'un home desfet que no es pot ni eixugar el cul tot sol. Seeger encara pertany a l’Amèrica influïda per Europa. Està casat amb una japonesa i viu entre els cotonets retòrics de la il·lustració i els somnis utòpics dels idealistes del segle XIX que van acabar a la picota o a l'exili. Igual que Dylan, Guthrie és fill de l'Amèrica del Far West, ve d'un món brutal i autosuficient, on poca gent es pot permetre tenir un passat o una ideologia. Dylan es deia Zimmerman i era fill d'una família de jueus alemanys, però el film ni tan sols ho esmenta.

A Complete Unknown és la típica pel·lícula americana del solitari que fa progressar el món enfrontant-se a l’estultícia general. Els americans comprenen millor que els europeus el poder transformador de la destrucció creativa. Per això poden fer pel·lícules com Civil War, on la població arrasa el seu propi país per intentar salvar-lo. Per això poden escarnir el moviment folk i exposar les misèries dels seus Lluís Llach, els seus Jaume Sisa i les seves Maria del Mar Bonet. La qüestió és que Dylan sap que ha de saltar d'un vaixell que s'enfonsa, mentre que els seus amics activistes sublimen els dubtes i el cofoisme mirant-se’l com un tros de fusta al qual agafar-se.

El final de la pel·lícula em va impactar, potser perquè el vaig veure el mateix dia que Donald Trump triturava el protocol diplomàtic de les salonières del segle XVIII i de l'Europa del Congrés de Viena en la cimera amb Zelenski. Per ajustar la història al guió, Dylan decideix trencar les normes del festival de folk dels seus amics i toca un set de temes elèctrics entre els quals hi ha Like a Rolling Stone. Escoltada una hora després de The Times They Are A-Changin', és com reviure la història europea (la catalana i la ucraïnesa) dels darrers 20 anys. Pensem en aquests versos: "Now you don't seem so proud / About having to be scrounging your next meal."

La militarització accelerada del continent només servirà per encoratjar les fugides endavant i malmetre encara més la democràcia. N’hi ha prou de veure la pel·lícula i de parar atenció al que passa a Catalunya. No cal anar a Ucraïna a fer-se matar

Des del mateix moment que sona la primera guitarra elèctrica, el públic s’indigna. La gent xiula, i algú crida per sobre de la multitud: "Judes!" Dylan es tomba i respon amb aquell mític: "I Don’t Believe You." I sembla que Trump respongui a Macron amb un tuit, després de despatxar Zelenski per presentar-se a la Casa Blanca demanant la lluna. Si jo fos francès o alemany, aniria a veure A Complete Unknown i miraria bé què passa a Catalunya abans d’aplaudir els plans de militarització anunciats per Brussel·les. Un exèrcit necessita una nació forta i madura al darrere, igual que tot artista necessita un públic connectat amb la realitat perquè la fama no el consumeixi.

A Catalunya, tenim un president que no hauria estat escollit sense la persecució de l'independentisme i que reivindica Zelenski en nom de la democràcia, ignorant que Trump compleix un mandat de les urnes. El seu partit i la burgesia que li dona suport esperen enriquir-se amb contractes menors, com els que han facilitat els nous camions de les escombraries de Barcelona. El principal diari de paper s’ha permès fins i tot d'agafar el llibre d’un autor perseguit per Franco, i tergiversar-lo per justificar els nous plans econòmics del govern, finançats per la Unió Europea. Si això passa a Barcelona, què pot passar a París, Madrid o Berlín amb els diners que donarà la indústria militar?

El biopic de Dylan reivindica el respecte a la veritat i el coneixement de les arrels com a base del progrés i de la intel·ligència col·lectiva. Ens recorda que els americans estan fent amb la política el que van fer amb la cultura fa més de mig segle: independitzar-se dels europeus. Ja no miren tant l’aliança amb França que els va donar la independència d'Anglaterra, sinó el segle XIX i la conquesta de l’Oest. Les arrels d’Europa, en canvi, es troben a l’edat mitjana, no pas al món decimonònic on ens volen portar els vells estats colonials que fan pinya a Brussel·les, ofesos amb els Estats Units.

Els catalans sabem on hem de mirar, perquè el nostre patriotisme precedeix l’estat nació i podem dir que Dylan és el trobador més important des dels temps de Ramon Llull. Però bona part dels europeus tindrà més feina a distanciar-se de la propaganda dels polítics i cridar, com Dylan: "No m’ho empasso." Serà una llàstima, perquè la militarització accelerada del continent només servirà per encoratjar les fugides endavant i per malmetre encara més la democràcia. N’hi ha prou de veure la pel·lícula i de parar atenció al que passa a Catalunya, després d’anys de fer discursos i de tocar la guitarreta com els amics de Dylan. No cal anar a Ucraïna a fer-se matar.