És fàcil sentir, a pràcticament tots els països d’Occident, que cada vegada la població s’empobreix més. Fins i tot una part de la gent que té feina i, per tant, cobra un sou es troba al llindar de la pobresa, si no és que el traspassa. Les administracions, per contra, es queixen que cada cop tenen menys recursos públics per destinar a les necessitats socials i sovint es veuen desbordades per peticions d’ajudes diverses que no poden satisfer. Però mentre aquesta realitat persisteix, i els pobres són més pobres i els rics són més rics, i amb el pas del temps tot això es cronifica, apareixen notícies amb grans titulars que anuncien que a Europa, als Estats Units i a altres indrets del món civilitzat la despesa militar, també pública, s’ha disparat. Encara més, el nou secretari general de l’OTAN, Mark Rutte, els ha demanat que encara l’augmentin més. O sigui, que per a allò que convé, per a allò que interessa, sí que hi ha diners públics per gastar.

D’on surten aquests recursos públics? Doncs únicament i exclusiva de les butxaques dels ciutadans, dels impostos que paguen religiosament els habitants dels països desenvolupats i que els dirigents polítics respectius administren amb més encert o menys, tret dels que de tant en tant posen la mà a la caixa i que directament haurien de ser condemnats per lladres i estafadors. El ciutadà, sigui com sigui, perd el control sobre els impostos en el moment que els satisfà i a partir de llavors són les administracions les úniques responsables de l’ús que se’n fa. I aquí comencen els problemes, perquè el ciutadà no hi pot exercir cap mena de control, més enllà de mostrar la seva aprovació o el seu malestar cada quatre anys a les urnes. Entremig, però, passen, sovint, coses que defugen tota possibilitat d’escrutini. Entre aquestes hi ha els diners que últimament Occident destina, es podria dir que compulsivament, a dos conflictes armats que no tan sols el depassen, sinó davant dels quals demostra incapacitat per afrontar-los: Ucraïna i Gaza.

La situació d’Ucraïna s’ha convertit, des que Rússia la va envair el febrer del 2022, en una mena de pou sense fons en el qual sobretot els Estats Units i la Unió Europea (UE) —i també individualment els Estats que en formen part, entre els quals Espanya— han abocat un dineral. Milers de milions de dòlars i d’euros que cada dos per tres s’anuncia que es destinen a cobrir les demandes bèl·liques d’un Volodímir Zelenski que mai no en té prou i que cada vegada —fins i tot amb to d’exigència i de reprimenda si no li fan cas— en vol més. No és casualitat que, en aquest escenari, faci un cert temps que es comencin a alçar veus —sobretot entre els republicans nord-americans i en certs països europeus de l’antic teló d’acer— que qüestionen la procedència de continuar alimentant una guerra que és una evidència que no condueix a res i a la qual Donald Trump, quan torni a la Casa Blanca a partir del dia 20, tallarà l’ajut en sec. És lícit, doncs, que hi hagi qui es pregunti per què els seus impostos han de servir per continuar sufragant la cursa armamentista per armar —valgui la redundància— Ucraïna fins a les dents.

Es recorre a la solidaritat, a la bona fe i a la caritat de la gent per cobrir ajudes estructurals. Després de tants anys de fer-ho la gent ha dit prou

Una pregunta que val també per al que succeeix a Gaza, si bé aquest cas presenta moltes altres derivades. I és que la resposta d’Israel al salvatge atac de Hamàs perpetrat el 7 d’octubre del 2023 ha deixat al descobert una vergonyosa xarxa de complicitat entre l’Agència de les Nacions Unides per als Refugiats de Palestina al Pròxim Orient —la UNRWA segons la sigla en anglès— i l’organització terrorista. De manera que no és gens difícil arribar a la conclusió que tots els recursos que la UNRWA ha destinat a Gaza, procedents dels diferents països del món que sustenten aquest organisme específic de l’Organització de les Nacions Unides (ONU), i tots els diners que els Estats han donat directament als palestins han acabat a mans de Hamàs, que els ha utilitzat no per millorar les condicions de vida de la població palestina, sinó per crear un règim de terror amb l’únic objectiu d’esborrar del mapa Israel. A Hamàs el benestar i el futur del poble palestí li importen un rave i es pot ben dir, per malament que soni, que Occident li ha pagat la festa.

Entremig de tanta guerra resulta que no queden recursos públics per fer front a les necessitats socials més peremptòries i llavors cal recórrer, com passa a Catalunya, a la solidaritat, a la bona fe i a la caritat de la gent per cobrir ajudes estructurals com la dels sense llar, la dels que s’han quedat sense feina, la dels qui els diners no els donen per menjar cada dia o la dels immigrants que reben quan arriben al país i ajudes conjunturals com la dels damnificats per la gota freda al País Valencià. El problema és que a qui se li demana que faci aquest esforç addicional és a la mateixa gent que paga els impostos i que després de tants anys de fer-ho ha dit prou. Per això no és estrany que iniciatives com la del Gran Recapte del Banc dels Aliments comencin a punxar, perquè aquesta gent ja està farta de ser l’ase dels cops, d’esllomar-se cada dia mentre altres paren la mà i viuen de subsidis i de tota mena de prestacions sense fotre brot. Si ho tenen tot pagat, per què s’han d’esforçar a treballar? I els que ho tenen tot pagat no són precisament, al contrari del que preveia Francesc Pujols, els catalans.

La imatge de dones àrabs llençant a les escombraries o directament a terra el menjar que els acabava de donar Càritas ha estat, en aquest cas, definitiva perquè molts ciutadans hagin obert els ulls i hagin dit que fins aquí havíem arribat. Per la mateixa raó altres empreses com la de La Marató de TV3 també noten la davallada, perquè l’esquema és exactament el mateix: la gent ha de suplir la falta de recursos de l’administració per a la recerca, perquè la Generalitat se’ls ha polit en una altra banda. A Catalunya falten mitjans per a això, per a la sanitat, per a l’ensenyament, per a l’habitatge i per a una llarga llista de serveis en què cadascú segur que podria posar-n’hi un o altre, però n’hi ha per al repartiment gratuït de productes menstruals reutilitzables, per a la creació d’observatoris de les qüestions més diverses i inversemblants, per a la subvenció d’oenagés de reputació més que dubtosa, per a l’increment de les partides destinades a la cooperació al desenvolupament ves a saber on o per a l’augment de les assignacions als partits polítics representats al Parlament i dels sous dels diputats.

Amb tot plegat, potser aniria sent hora de proclamar que amb els impostos dels catalans no se sufraguen segons quines martingales, i més tenint en compte que els catalans són doblement explotats, per la càrrega impositiva que ha de suportar individualment cada ciutadà del país i que és la més alta d’Espanya i per l’espoli fiscal sistemàtic que justament Espanya practica sobre Catalunya. Com diu l’eslògan, no en el meu nom, no amb els meus impostos.