Fa uns dies vaig tenir el privilegi de compartir una agradable conversa amb una de les ments més esmolades del panorama cultural català. M’explicava la seva històrica curiositat per estar al dia del que es considera cool al món en cada moment. Està convençut que perquè una cosa funcioni, a més de les qualitats que la configuren, ha de ser cool. En català potser ho podríem traduir amb "atractiva", però perquè s’entengui ben bé, crec que podem dir que cool vol dir que mola molt. Com que no li vaig demanar permís per fer-ho servir en un article, no desvelaré el nom d’aquesta persona. Espero que no li sàpiga greu, en tot cas, li faig una disculpa preventiva. Com sabeu, no hi ha una sola manera de demanar perdó.

No li vaig demanar permís perquè mentre en parlàvem en cap moment em va venir al cap la idea de fer-ne un article. Els punts es van unir en conèixer el sondeig fet per l’ICPS, que diu que la meitat dels joves catalans són tebis amb l’autoritarisme. Hi ha hagut força reaccions, sobretot en forma de pregunta: com pot ser que ara el que és revolucionari sigui la dreta? Com pot ser que s’hagi invertit la tendència històrica que deia que de jove s’és revolucionari i de gran més conservador? Per mi una de les respostes és que el sistema no és cool, no mola gens. I si no mola, no va. Els funcionaris, els polítics, la seva manera de parlar, el pensament políticament correcte, la imposició woke en determinats àmbits, etc. No mola. No li llevo importància ni gravetat al que pensen aquests joves d’entre els 18 i els 24 anys. Miro d'entendre-ho. I també de posar-hi context: parlem d’una generació que majoritàriament desconeix qui van ser Jordi Pujol i Pasqual Maragall. No cal ni dir que no saben què és l’holocaust, ni gairebé res de la Guerra Civil espanyola ni de Franco. I als qui, després que alguns hagin estrafet tant algunes paraules, sembla que no els importa que els titllin de masclistes o de feixistes. Per qui ja tingui les mans al cap, ha de saber que, a banda del sistema, la ideologia woke no mola. I, per altra banda, que defensar la llengua no mola, que l’independentisme no mola. Perquè només compta allò que es fa, no el que es diu.

Els funcionaris, els polítics, la seva manera de parlar, el pensament políticament correcte, la imposició woke en determinats àmbits, etc. No mola.

I així com en els dos primers casos hi puc estar bastant d’acord i molt d’acord, respectivament, els altres dos em saben molt de greu i —més enllà de si és just o no que això passi— el que proposo és una altra via. Fer les coses d’una manera que moli. Perquè les innovadores grans manifestacions independentistes van molar. El 9N va molar. El primer d’octubre va molar. Per cert, faríem bé de recordar-ho així i fixar-ho com una fita si no volem que fins i tot això caigui en l’oblit. Parlar en català ha de molar. No pot ser una batalla diària només apta per a herois. No pot ser que l’incentiu sigui que si no desapareixerà "per culpa vostra". Ha de molar. Algú pot pensar "deu ser que Espanya mola tant que ja no són indepes". No, però això ja hi és, es dona per descomptat. "I Vox, mola?". Doncs d’alguna manera és el reflex —més encertat o menys— d’una tendència que està a l’alça a tot Europa en contra del sistema, els woke i a l’Estat també contra l’independentisme. No cal mirar només els joves. Segons en quins cercles, sobretot barcelonins —en altre temps, com a mínim, sensibles a l’independentisme— mola el PSC. Continuar insistint en la dinàmica que ens ha portat fins aquí no sembla el més intel·ligent.

Acabo amb optimisme. Dels símbols institucionals del país, el que més mola actualment és el Barça. No ho doneu per obvi, perquè cinc anys enrere no molava gens. Laporta ha capgirat la situació: només importa el que es fa.