Són els no nacionalistes, però la loteria espanyola és la Lotería Nacional. La ràdio pública espanyola es diu Radio Nacional de España. I fins i tot hi ha un tribunal diferenciat de la resta de la jerarquia judicial espanyola que, pel seu àmbit jurisdiccional (tot l’Estat) es diu Audiencia Nacional. Els ciutadans de l’Estat no tenen cap altra opció legal que tenir la nacionalitat espanyola, cosa que queda reflectit al DNI, on la N és nacional (als països anglosaxons les sigles són ID, sense la N que reforci la qüestió nacional). La primera paraula que es llegeix a la Constitució espanyola, al seu preàmbul, és “La Nación española”. No España, sinó “La nación española”. L’article 1 d’aquesta Constitució espanyola diu que “la soberanía nacional reside en el pueblo español” i l’article dos, la mare dels ous, estableix que “la Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española”. La traducció i la transcripció és literal i la N de “Nación” sí, s’escriu amb majúscula. En castellà s’escriuen amb majúscula “Dios”, “Rey”, “Constitución” i “Nación”. I no cal dir que en tota la literatura legal, quan es parla de l’àmbit territorial que afecta tot l’Estat es defineix com “territorio nacional” o “ámbito nacional”, unes expressions que, per cert, s’han estès a expressions quotidianes: “la nostra empresa reparteix paquets a tot el territori nacional”. Però són els no nacionalistes.

Díaz Ayuso és nacionalista: vol convertir Madrid en una nació rovell d'ou ferrat diferenciada d'Espanya" 

Quan s’etiqueten els partits d’àmbit estatal (PP, PSOE, Vox, Sumar o Podem), molts mitjans —i ells mateixos— no dubten a utilitzar l’adjectiu de no nacionalistes. És igual que cada dilluns el PP reuneixi el seu Comité Ejecutivo Nacional, el PP serà tractat com un partit no-nacionalista. Per contra, els partits d’àmbit estrictament català, basc o gallec, seran etiquetats com a nacionalistes. I per extensió, quan a Espanya es parla de nacionalismes es refereix únicament i exclusiva als nacionalismes català, basc o gallec. En conseqüència, doncs, quan s’expliquen les pretensions polítiques de Junts, ERC, Bildu o BNG, s’hi subratlla —a mode pejoratiu— el concepte nacionalista. A partir d’aquí, el salt al mantra irreflexiu de “tots els nacionalismes són dolents” és ja només qüestió de temps i de pretesa supèrbia intel·lectual de qui ho diu.

Ara però, han ressorgit una sèrie de líders nacionalistes, que també ho són, que creuen que no ho són, i és més, si mai els diuen que són nacionalistes la seva reacció serà la de negació, ira i urticària. M’estic referint a uns quants presidents de comunitats autònomes que, ara que s’ha destapat la caixa dels trons del finançament, han defensat el seu territori amb un ímpetu equiparable a William Wallace (per cert, el partit nacionalista escocès es diu Partit Nacionalista Escocès). De líders nacionalistes n’hi ha de tots els partits. Del PP destaca Isabel Díaz-Ayuso i la seva pretensió de convertir la comunitat autònoma de Madrid en una nació rovell d’ou ferrat diferenciada d’Espanya. I del PSOE en sobresurt el president manxec, Emiliano García-Page, que sense anar més lluny aquest divendres va dir literalment que “la riquesa dels catalans no és dels catalans, és de tots”. I va reblar: “la riquesa d’Espanya és de tots... és nacional”. La nació d’aquesta riquesa nacional és, evidentment, la nació espanyola. Però García-Page es considera no nacionalista. I no només ho és sinó que ho és per partida doble. És un nacionalista espanyol de primera, res a dir, i el primer dels nacionalistes castellanomanxecs, tampoc res a dir. Però estaria bé que en fos conscient o que tothom el tractés com a tal i així ens estalviaríem temps i complexos.

García-Page no ha anat a La Moncloa a demanar els diners dels madrilenys, sinó dels catalans

García-Page ha sortit en defensa d’un sistema de finançament, l’actual, que és el que permet que es mantingui el seu desig: que la riquesa dels catalans sigui de tots els espanyols i li arribi una part als castellanomanxecs. Efectivament, la riquesa dels catalans deixa de ser dels catalans, és absorbida per un òrgan recaptador superior (la hisenda espanyola) i és repartida en altres territoris, com per exemple Castella-la Manxa que té un saldo més que positiu entre allò que paguen els seus ciutadans i el que en reben a canvi, just el contrari del que passa amb els 22.000 milions d’euros anuals de Catalunya vers Espanya (dades del 2021). Posats a ser solidaris, si Emiliano García-Page no fos nacionalista i, posem pel cas, es limités a ser europeista, demanaria que la riquesa dels catalans anés directament a Bulgària o Romania, ja que tenen una renda per càpita per sota de la de Castella-la Manxa. I encara pitjor: García-Page no ha anat a la Moncloa a demanar els diners de la Comunitat de Madrid (que té un PIB superior a Catalunya); ha anat a demanar els diners dels catalans, la riquesa dels catalans, perquè ja se sap que els nacionalistes (nacionalistes catalans) només miren pels seus. La qüestió és que Díaz Ayuso amb els madrilenys o García-Page amb els castellanomanxecs fan exactament el mateix que Junts o ERC amb els catalans. Aquests dos autodenominats no nacionalistes volen tenir més diners per a Madrid i per a Castella-la Manxa perquè creuen que així millorarà la qualitat de vida dels seus ciutadans. És a dir, com tots els nacionalistes.