No, no va ser ETA, senyor Aznar. En la política espanyola i tot el que l’envolta emergeix sovint aquella picaresca de tota la vida, aquella corruptela amarada d’un aire entre cutre i grotesc, davant la qual primer es mira cap a una altra banda, després es nega la major i, finalment, s’acaba admetent la culpa. Per la porta del darrere, potser tallant algun cap abans de tirar per sobre el bolquet sencer de sorra a l'assumpte, no fos cas que un Koldo o un Ábalos qualssevol t’arruïnin la legislatura i tota la carrera. Però aquesta no és, ni de bon tros, i malgrat la llarga i fecunda tradició que l’avala, fins i tot literària, la gran aportació hispànica a l’equació universal que vincula la política amb la mentida, o la mitja veritat; amb el decalatge —a vegades l’abisme— entre allò que es diu i es fa o el que és. No. La verdadera innovació és el sostenella y no emmendalla en forma de gran fake d’Estat. No, no va ser Donald Trump qui ho va inventar, això del fake d’Estat, ni els estrafolaris assaltants del Capitoli, sinó José María Aznar i el seu govern enmig de la commoció per la massacre gihadista de Madrid de l’11 de març del 2004, avui fa exactament 20 anys.
No, no va ser ETA, senyor Aznar. Va ser una franquícia local del terrorisme islamista que va voler repetir a la capital espanyola els atemptats de l’11-S del 2001 a Nova York i Washington. I si, davant l’abast de la tragèdia, és a dir, dels 191 morts i més de 1.700 ferits que va provocar la covarda acció d’aquells tristos èmuls d’Al-Qaida, es pot entendre o justificar el desconcert inicial, del govern, dels partits, dels aparells de seguretat, no és tolerable que es mantingués el dubte fins al final. Com es va fer durant aquelles jornades, malgrat les proves aparegudes que vinculaven l’acció amb els islamistes, i... s’ha continuat fent fins al dia d’avui. Primer, mitjançant la teoria de la conspiració, i, amb el temps, i l’ajut de les xarxes socials i la conversa digital, amb la fakistització definitiva de la gran mentida d’Estat com a realitat a gust del consumidor. En aquest cas, del votant model de la dreta espanyola, avui majoritàriament bastant més trumpista que franquista, més Ayuso que Abascal. La diferència essencial entre la mentida d’Estat i el fake d’Estat com el de l'11-M és que el segon és, com tot fake, indemostrable. Mentre la primera cau tard o d’hora pel pes dels fets, de la gent que, de seguida es comença a preguntar quién ha sido, com va succeir en l’11-M davant les seus del PP, el fake aguanta el que convingui perquè, paradoxalment, no necessita ser demostrat: és només un fake, però m’agrada. Vet aquí la seva naturalesa, tant cínica com perversa, tant addictiva com letal per a la veritat i la convivència en l’àgora pública, en l’espai d’opinió consubstancial a la democràcia.
No, no va ser ETA, senyor Aznar. El relat de l’11-M que es va muntar vostè, senyor Aznar, va ser l’intent de manipulació informativa més gran de la història recent d’Espanya després de l’atemptat més gran de la història d’Espanya i, encara, del pitjor comès a Europa en el segle XXI. I, per això no és acceptable, que, passats 20 anys, vostè encara no hagi reconegut ni en una sola ocasió, no ja que va mentir: que, amb la línia d’investigació més teòricament favorable als interessos del seu partit, va alimentar fins al final el dubte sobre l’autoria; i va intentar que li compressin la burra policies i investigadors honestos i directors dels principals diaris (i ho va aconseguir, amb la majoria) per evitar un tomb electoral que igualment es va produir tres dies després. No, és que vostè ni tan sols reconeix que es va equivocar. Una altra evidència (si ho fes, tornaria a no dir la veritat) que enmig d'aquella tragèdia va mentir a cor que vols. El gran fake d’Estat de l’11-M no és acceptable per la memòria de les víctimes d’aquella barbàrie, però també de tota la resta, inclosos els votants i els militants del PP. O, ara, de Vox. Ells també tenien i tenen el dret a saber el que vostè coneix perfectament, llevat que els consideri menors d’edat o incapacitats per accedir a tal revelació o cooperadors necessaris de l’atemptat contra la veritat, que tot podria ser. Però en fi, vostè no s’equivoca mai. Si bé errare humanum est, ja sabem que vostè no és humà, senyor Aznar. Ans al contrari, som mitja humanitat o més que li devem gairebé l’existència, a vostè.
El gran fake d’Estat de l’11-M s’ha mantingut viu perquè encara fa servei com a plantilla de fabricació de mentides ad hoc, de lawfare, i assenyalament d’enemics de l’Espanya una i anihilació política del dissident
No, no va ser ETA, senyor Aznar. Els terroristes islamistes que van carregar les motxilles-bomba dels trens d’Atocha no van planificar la matança dalt d’una muntanya asturiana on els esperaven un lloctinent de Josu Ternera i un emissari d’Alfredo Pérez Rubalcaba. Tampoc l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006 va posar en risc la unitat territorial d’Espanya, per més que el Tribunal Constitucional el fulminés després d’haver estat aprovat pel poble i els parlaments. Com tampoc va ser un cop d'estat la consulta del 9-N del 2014 o el referèndum d’independència de Catalunya de l’1 d’octubre del 2017. Ni hi va haver terrorisme en les legítimes protestes contra la sentència venjativa del Tribunal Suprem contra els líders del procés independentista. Ni tampoc l’amnistia pactada per Pedro Sánchez i Carles Puigdemont és cap traïció a cap dret ni essència pàtria ni llei espanyola o europea. Però el gran fake d’Estat de l’11-M s’ha mantingut precisament per això: perquè encara fa servei, perquè encara és extraordinàriament útil com a plantilla de fabricació de mentides ad hoc, de lawfare, i assenyalament d’enemics de l’Espanya una i anihilació política del dissident. Com a joguina de jutges, de policies i ministres patriòtics i de monarques espantats pel pes de la veritat que no volen entendre. "El que pueda hacer que haga..." I dura, i dura i dura, el conillet de l’anunci de piles que tocava el tambor.