Quan encara em deixaven impartir classes, solia dir als meus alumnes, tots futurs companys, que l'únic que no sembla interessar en una sala de judicis és la veritat; les cares de sorpresa sempre eren les mateixes i, després d'una calculada pausa perquè digerissin el que acabaven d'escoltar, els explicava les raons de tan preocupant tesi.

En principi, i sempre suposant que estem en un sistema de justícia tendent a la perfecció, es parteix de l'errònia creença que el que es busca als jutjats és la veritat i això no crec que sigui així; en realitat es busca establir una veritat, la veritat jurídica, com a construcció a partir de la qual es pot aplicar el dret d'una forma o altra i que produeixi un resultat amb què tots puguem conviure.

Veritat jurídica i veritat material no són el mateix, però com més semblants siguin, més just haurà estat el procés i, sobretot, el resultat.

És a dir, un procés s'apropa a un ideal de perfecció quan existeix una assumible proximitat entre la veritat material —el que tots entenem per veritat— i la veritat jurídica, aquella que es construeix per poder aplicar el dret i solucionar un conflicte. Aquells que pretenen construir veritats jurídiques emparant-se en la veritat material simplement no saben del que estan parlant o són uns vertaders cínics... per dir-ho educadament.

En realitat, els problemes sorgeixen —i és aquí quan ja comencem a parlar d'injustícia—, quan es pretén construir una veritat jurídica partint no ja de premisses falses, sinó, directament i clarament manipulant els fets per, d'aquesta forma, establir no una veritat sinó una aparent veritat —un relat— que permeti propòsits clarament inconfessables.

En la persecució a l'independentisme aquest ha estat i és un dels grans problemes del nacionalisme espanyol: no busquen construir una veritat jurídica compatible amb la veritat material sinó, simplement, establir un relat i, sobre aquest, encaixar el dret com a element instrumental que permeti arribar al resultat esperat: l'aniquilament del contrari, ja convertit en enemic.

El judici a Laura Borràs no anirà de res diferent del que fa anys que veiem: un afany més enllà de qualsevol límit compatible amb un Estat democràtic per imposar un relat sobre el qual construir una sentència condemnatòria que permeti treure-la de circulació, en aquest cas ficar-la a la presó.

No busquen construir una veritat jurídica compatible amb la veritat material sinó, simplement, establir un relat i, sobre aquest, encaixar el dret com a element instrumental que permeti arribar al resultat esperat: l'aniquilament del contrari, ja convertit en enemic.

N'hi ha molts que estan d'acord amb aquesta dinàmica comissiva, encara que siguin incapaços de reconèixer que són part del problema; no només la fiscal del cas ha entrat en aquesta dinàmica, també ho han fet polítics i periodistes que, conscientment o inconscientment, han estat i són part d'un engranatge que es mou en un sentit tan poc clar com antidemocràtic.

La veritat material, aquella que qualsevol pot percebre, ens ensenya que l'única prova sobre la qual s'havia construït l'acusació contra Laura Borràs no era altra que uns presumptes correus electrònics que, primer, van ser obtinguts de forma il·legal, després conservats sense cap mena de garantia d'autenticitat i integritat i, finalment, especialment i interessadament, seleccionats per donar una aparença delictiva a uns fets que, en el pitjor dels casos, constituirien una irregularitat administrativa ni tan sols sancionable.

Però el relat que s'ha construït és molt diferent i el procés de construcció i establiment d'aquest relat —que no veritat jurídica— ha estat llarg, dolorós i, sobretot, molt poc ètic i en el qual, com dic, han participat molts, fins i tot periodistes que després es presenten com a paladins de la veritat i la democràcia, quan no són més que còmplices d'una manera de fer política i entendre la societat que dista molt de ser democràtica i que, sembla ser, no s'adonen que aquesta dinàmica a la qual emparen i donen cobertura mediàtica és una altra forma de corrupció, segurament una de molt més perillosa que la que diuen estar denunciant.

La veritat material, aquella que qualsevol pot percebre, és que davant la inviabilitat d'utilitzar els correus electrònics com a prova de càrrec, s'ha entrat en un mercadeig de testimonis que, mitjançant una mena de rebaixes hivernals en les quals tot és possible i tot és cedible, es pretén aconseguir unes declaracions que permetin incriminar Borràs.

Es tractarà de declaracions pagades que no es correspondran amb la veritat material, però que poden servir, si no s'està atent, per generar una veritat jurídica que permeti un encaix pervers del dret. Els beneficiats per la compra dels seus testimonis diran el que calgui, no els importarà la veritat, però és que, a més, ni saben el que això significa, només els interessa salvar els seus interessos, sigui al preu que sigui i això sí que és una veritat i, a més, inqüestionable.

En la causa en contra de Laura Borràs ja s'han comprat —el mètode de pagament rai, perquè no deixen de ser comprats—, que sapiguem, tres testimonis i, com es veurà al llarg del judici, són sobre els quals les acusacions —les tres acusacions ara existents— intentaràn construir una sentència de condemna que seria tota menys una sentència justa... no ho seria per la insalvable distància que existirà entre la veritat material i la jurídica.

El pitjor del mercadeig de beneficis a canvi de testimonis és que aquests mai no seran, ni remotament, propers al que ha estat la veritat material i, en qualsevol cas, si acaben no servint per generar una condemna penal, sí que seran suficients per establir un relat sòlid que serveixi per a la condemna periodística, política i social de Laura Borràs.

Un testimoni pagat —sigui amb diners o amb un altre tipus de beneficis, com passarà en aquest judici— mai no podrà ser considerat verídic, però res no impedeix que en una badada dels qui hagin de jutjar els fets, sigui prou per construir una mínima i condemnatòria veritat jurídica; els testimonis pagats i la veritat són conceptes incompatibles i només els miserables poden emparar-los amb el qualificatiu de veritables.

Edward Snowden deia que "tot el sistema gira entorn de la idea que a la majoria se la pot fer creure qualsevol cosa, sempre que sigui repetida en veu alta i insistentment;" crec que en els temps que corren Edward té molta raó i aquesta premissa és perfectament aplicable al cas de Laura Borràs on la sentència es pretén construir a "cop de talonari", amb testimonis comprats que mai no s'aproparan, ni remotament, a la veritat, diguin el que diguin els qui creuen que així es fa justícia.