1. VAN ENGANYAR-NOS, OI? La setmana passada vaig fer una xerrada a Molins de Rei convidat per l’ANC local. Hi vaig trobar més gent de la que m’esperava. Com que soc conscient que el desànim s’ha apoderat de la base independentista, un acte convocat a quarts de set del vespre em fa témer el pitjor. La mitjana d’edat era alta. Aquesta sí que és una constant que es repeteix sempre. Diuen que el moviment independentista va créixer perquè els joves van impulsar-lo. El perill actual és que aquests joves s’hagin anat apartant, no pas de l’independentisme, sinó dels actors polítics —partits i societat civil— que van liderar la dècada sobiranista. La frustració que detecto en cada acte no és perquè el 2017 no s’hagués pogut culminar el que es va decidir a les urnes l’1-O, sinó perquè la gent està farta dels partits i de les seves mentides. La desunió, el sectarisme, les disputes dintre i fora dels partits, la desorientació i, sobretot, la incompetència dels polítics fa que creixi el criticisme. La gran majoria de persones que s’adrecen a mi en aquesta mena d’actes no perd l’ocasió per malparlar dels dirigents del 2017 que ara diuen que l’1-O no va ser un referèndum sinó un instrument per pressionar l’estat i negociar-hi. No és una suposició seva. No és cap paranoia d’una colla de radicals. Tant Oriol Junqueras com Jordi Sànchez (llavors president de l’ANC) no s’han estat de confessar-ho obertament. Les bases de l’ANC, representades pel públic que tenia jo al davant a Molins de Rei, estan més que emprenyades amb Jordi Sànchez, perquè el mandat que tenia l’actual dirigent de Junts no era aquest. L’objectiu de la candidatura de Junts pel Sí, integrada per CDC, Esquerra, Demòcrates de Catalunya i Moviment d'Esquerres era, ras i curt, declarar la independència de Catalunya a la primera oportunitat. Si més no això era el que deien llavors. Com he constatat en altres xerrades, la desafecció de les bases de l’independentisme no partidista creix i creix. El desengany és tan fort que la reacció és decantar-se per abstenir-se en les pròximes eleccions. És una reacció nihilista per la qual es deleixen alguns articulistes que abans eren cadells dels convergents o bé per aquells que, sense haver-ho estat per una qüestió d’edat, són de la mateixa cleda i inclinació ideològica. Que uns quants polítics enganyessin a consciència no significa que tots els implicats en l’organització de l’1-O volguessin fer el mateix. Cal castigar tan sols a qui enganya.
Castigar els partits independentistes amb l’abstenció és condemnar Catalunya a caure a mans directament de l’unionisme, de dreta o d’esquerra
2. APRENDRE DELS ERRORS. El Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN), que va ser un òrgan creat per la Generalitat de Catalunya el 2013, segons Decret 113/2013, de 12 de febrer, va dissenyar un pla que, amb algunes variacions, va servir de full de ruta fins al 2017. Es tractava d'aconseguir convocar un referèndum d'autodeterminació i que el procés de transició, en cas de victòria del sí a la independència, s’ajustés escrupolosament de la llei a la llei, sempre per mitjà de la no-violència. Ja sabem com va acabar tot això i amb quina vehemència Joan Coscubiela i el grup dels comuns va titllar de cop d’estat l’aprovació de les lleis de transitorietat al Parlament el setembre del 2017. L’unionisme retrunyia amb l’arenga de l’antic funcionari sindical perquè s’oposava a la convocatòria del referèndum. El 2017 va fracassar aquesta via. L’unionisme, amb l’ajuda de la repressió i els dubtes d’alguns partits independentistes, va assolir desarticular la revolta institucional que recolzava sobre una gran mobilització popular. La gent no es creu que els dirigents de l’independentisme poguessin ser tan ingenus. Jo els dic que sí, que ho eren molt, sense que això els disculpi. A més, com que no es tenien confiança i es malfiaven els uns dels altres, van repetir l’error del 1936 i les baralles a la rereguarda republicana van fer perdre la guerra per la llibertat. Aquesta animadversió, que es va convertir en una persecució política criminal, va provocar que després costés déu i ajuda reorganitzar una oposició a la dictadura franquista, que es va anar consolidant. La conjuntura internacional va ajudar-hi, però també la indiferència de la població, que estava cansada d’uns dirigents republicans que no havien estat a l’altura de les circumstàncies. Les baralles internes han arruïnat l’independentisme i ara és urgent reconstruir-lo. La incògnita és com fer-ho, deixant de banda els “errors no forçats” que, com en el tenis, no els ha provocat l’adversari. El que és segur és que no es pot repetir el que ja ha quedat demostrat que no va funcionar. Cal obrir un nou cicle per remuntar la desmobilització i per desfer-se dels que postulen la rendició.
3. UN NOU CICLE. En la celebració del desè aniversari de la Declaració de Santa Coloma, amb la qual Òmnium, llavors liderada per Muriel Casals, va apostar per l’estat propi, l’actual president de l’entitat, Xavier Antich, va apostar per introduir nous actors per superar un fet incontestable: que el projecte polític independentista no està cohesionat. Si Antich vol dir que els partits i les dues entitats independentistes —la seva i l’ANC— són responsables del desconcert actual, per a mi l’afirmació és correcta. Si està pensant en una altra cosa, caldrà veure quins són aquests nous actors, perquè si es tracta de repetir la campanya de les lluites compartides, no cal ni intentar-ho. Val més oblidar-se de la ficció del 80%, tal com ens ha recordat Montserrat Tura en un article recent. D’entrada, a més, convé desmentir algunes asseveracions que són mentida i, tanmateix, es repeteixen insistentment. La primera, que és la més important per deixar-nos de bestieses, és una idea falsa sobre qui era el protagonista del moviment independentista l’any 2017. S’afirma que l’independentisme va néixer de la base i que només s’assolirà la independència per la força de la base. Sense la multitud és impossible avançar, com es va veure l’1-O, però sense uns partits polítics forts i audaços, tampoc. Un país sense partits es converteix en una dictadura. Ara bé, els partits són tan sols un instrument que deixa de tenir sentit si es converteix en una secta rapinyaire. Per bé que la responsabilitat d’haver dilapidat la majoria independentista del 52% al Parlament és d’Esquerra, àvida de tenir a les seves mans tot el petit poder que dona l’autonomia, tant Junts com la CUP no han ajudat gens a mantenir-la. Les trifulgues internes dels uns i el sectarisme narcisista dels altres han tancat definitivament la dècada sobiranista. És difícil posar-ho en dubte. Només entendrem el present si som capaços de repensar-nos sense la ira que avui impregna les actituds polítiques d’una base social decebuda. Castigar els partits independentistes amb l’abstenció és condemnar Catalunya a caure a mans directament de l’unionisme, de dreta o d’esquerra, que en aquest aspecte tant és l’un com l’altre. Les eleccions municipals són cabdals i l’independentisme ha de guanyar tantes alcaldies com pugui. En els comicis municipals són més importants els candidats que no pas les sigles. Votar persones és més fàcil que votar partits. La xarxa independentista serà, en aquest sentit, fonamental per destriar el gra de la palla. Potser la solució serà que la gent s’apoderi dels partits en comptes de crear-ne de nous.