"Tot és impossible, mentre ho sembla"
Concepción Arenal
Cada vegada l'estiu dura menys. No ens deixen tranquils ni el mes de rigor. Trobo a faltar aquells estius anteriors a 2015 en què tots desapareixien del mapa, les redaccions buscaven el monstre del llac Ness i els becaris feien peces amb les destinacions vacacionals dels polítics. Deixem-ho córrer, la nostàlgia —va dir Cioran— només ens proporciona l'estremiment de la nostra pròpia imperfecció.
La qüestió és que han tornat, si és que en algun moment realment han marxat. No saben com d'estressants els han de resultar aquestes alertes instantànies que han contractat amb els nostres diners per saber quan es parla d'ells «en temps real». Tan real és el temps que t'escriuen sobre la marxa els ministres en ple programa, si no els mola el que acabes de dir, però aquesta és una altra història i els l'explicaré en un altre moment. Monsieur le president se n'ha anat de gira, sense explicar-ho massa bé, encara que és obvi que es tracta de la pressió migratòria i que el que s'havia arbitrat fins ara no està funcionant. Les Canàries i Ceuta estan al límit de les seves capacitats i la cosa anirà a pitjor després de l'abandonament del Sahel, la guerra a Mali i totes aquestes qüestions que s'escapen de qualsevol control, inclòs el de Sánchez. El Marroc no està aturant adequadament, no sé si perquè Margarita Robles ha tingut la idea de visitar els penyals —que també reclamen— o per motius més profunds. El Consell de Ministres ha estat per explicar-se les vacances i aprovar una xavalla per a això i pel de més enllà; tampoc no dona per a més la situació política, per més que avisin que preparen uns pressupostos.
Aquesta primera mostra que no compten amb l'anuència dels catalans els ha posat bastant nerviosos
El nus de la qüestió ha estat a la reunió de la Diputació Permanent del Congrés a petició del PP. L'entorn del govern espanyol considera que demanar explicacions sobre la política d'immigració, l'acord sobre el concert?, o el que sigui, amb ERC i l'anada i vinguda de Puigdemont no és més que una manera d'allargar les polèmiques de l'estiu. Com si el finançament de Catalunya fos el monstre del llac Ness! Ja els aniria bé perquè és ben sabut que el monstre se submergeix i no torna a treure el morro durant la resta de l'any. Potser és això el que tenen previst els narradors dels dos partits pactants. Ja la portaveu del govern ha insistit de nou en el «finançament singular» i la «solidaritat interterritorial». El concert econòmic no ha caigut de la seva boca ni de la de Montero. Per això és interessant que expliqui què s'ha pactat i què no. M'interessa fins i tot a mi, com a ciutadana i com a periodista, així que entenc que els interessi als partits concernits. En concret a Junts, que està convençut que tot és una enganyifa de les que es gasten els socialistes. Jocs de paraules ara, com abans eren jocs de trilers.
Total, que Junts ha votat el mateix que el PP i que Vox. Això que a les capelletes madrilenyes sempre es considerava impossible de tota impossibilitat. Aquest era el gran argument que oferien quan —ho recorden?— s'estudiava la possibilitat d'una moció de censura de Feijóo que votessin els juntaires. Com votarà un partit independentista amb Vox!, clamaven. Impossible, deien. Incomodava que els recordessis que votar el mateix no és igual que votar junts i que es pot votar el mateix per diferents raons. Això és exactament el que ha passat a la Diputació Permanent. En realitat, les compareixences «s'han tombat» —sempre em deixa garratibada l'originalitat i objectivitat d'alguns dels meus col·legues— pel vot de Francina Armengol perquè si no…
A la Diputació Permanent hi ha 69 diputats, per la qual cosa la majoria absoluta són 35 vots. A favor de la compareixença de Sánchez (immigració i marxa de Puigdemont), de Montero (finançament català) i Puentes (caos ferroviari) han votat els 27 del PP, els 6 de Vox i l'únic de Junts. Total 34. Per impedir les compareixences han votat els 26 socialistes, els 6 de Sumar i els quatre del Grup Mixt. Total 34. Així que el vot que ha sumat 35 ha estat el d'Armengol. Això val en aquest cas, però en un ple del Congrés no funcionaria. En un ple del Congrés, si els vots de Junts es decanten pel bàndol contrari, l'anomenada coalició de govern naufraga. Total, que aquesta primera mostra que no compten amb l'anuència dels catalans els ha posat bastant nerviosos. Abans de les votacions des de Madrid, o des d'on estiguessin esgotant alguns l'estiu, s'han fet unes quantes trucades a tothom qui és al grup parlamentari juntaire per saber a què venia el vot en contra i intentar dissuadir-los. No ha servit de res, com s'ha comprovat, encara que Montero afirmi que navega amb Alegria cap a uns pressupostos «dins el termini i en la forma escaient». Ja va dir Stendhal que ningú no pot escapar en la seva vida a una deplorable crisi d'entusiasme.
El que no podia passar ha passat i em sembla que passarà molt més. El que no passarà és gairebé res del que venen per Madrid. Ni els «col·laboracionistes» de Junts guanyaran el congrés, ni el tema del concert es diluirà un cop investit Illa, ni és cert que comptin amb una «majoria de progrés» al Congrés, ni és real que Puigdemont sigui un ostatge que obligui el seu partit a donar-los suport. Tampoc ERC no tindrà un període tranquil després d'aquesta bandera a la Generalitat i el nomenament d'una directora de Mitjans que ha fustigat els juntaires i al seu líder de forma incessant. Almenys això diuen els de Junts. I fins ara, han fet sempre el que han dit. Veurem.