En una entrevista interessantíssima de Josep Casulleras Nualart a August Gil Matamala, el veterà advocat i activista hi afirmava contundentment: “Un defecte de l’independentisme és el seu victimisme històric”. Quanta, quanta raó. L’edat fa lliures les persones sàvies. I Gil Matamala ho és. El victimisme és la malaltia infantil del catalanisme, tant com l’esquerranisme ho era del comunisme als anys posteriors a la Revolució Russa. Així ho afirmava Lenin en un text publicat fa més d’un segle. Abans de fitxar per Esquerra, el postconvergent Francesc-Marc Álvaro declarava que la malaltia infantil de l’independentisme no era el victimisme, sinó el processisme. No ho crec pas, precisament perquè el processisme, si és que realment existeix, s’ajusta més a la crítica que Lenin feia a alguns partits comunistes occidentals, especialment l’alemany i el neerlandès, que es negaven a actuar dins els sindicats majoritaris, els quals consideraven “reaccionaris”, i també es negaven a participar en les eleccions “burgeses”. El processisme és precisament tot això: és un modus vivendi dins un sistema hostil i no pas una apel·lació a la puresa independentista. Gil Matamala, que no tinc cap dubte que ha llegit Lenin, estic segur que coincidiria amb mi.
El victimisme és l’actitud de qui sempre veu el got mig buit i alimenta la seva raó política amb un capteniment que no sap —i sovint no vol— assumir cap responsabilitat i, encara menys, el risc d’haver-se d’adaptar a les transformacions de la realitat. Quan algú és incapaç de copsar que la política és una acció humana que canvia a gran velocitat, es mofa de qui ho defensa i es decanta per la propaganda. La lògica ens hauria de fer entendre que qui vol incidir en la política ha de prendre decisions, de vegades arriscades i desagradables, per exemple sobre immigració, tot evitant de refugiar-se en el victimisme i en la fumerada retòrica. La política, com tots els actes humans, provoca situacions ambigües a les quals cal saber fer front sense creure que hom és sempre la víctima ni revestint amb paraules gruixudes i negatives la seva frustració. Els polítics malalts d’infantilisme són aquells que, per tal de justificar-se, només saben veure el “mal” en els altres. No saben guanyar i creuen que tothom s’equivoca menys ells. No assumeixen cap responsabilitat i busquen incessantment el reconeixement dels acòlits per justificar la victimització, fins al punt de travar una estranya coincidència amb el victimari. Per sort nostra, els polítics són fal·libles i es poden equivocar. Inclús fallar estrepitosament. L’exercici de la democràcia acaba posant tothom al seu lloc. Hi ha una constant demoscòpica que és fàcil de provar: tots els partits independentistes que s’han presentat com els més purs i els més fidels a la causa, electoralment no han passat mai dels cinc diputats. O sigui, que són una “gran” minoria. Els promotors n’estan contents, a pesar dels efectes negatius per al conjunt del moviment.
El victimisme només cotitza en moments de frustració, en l’hora vall de la política, i generalment es canalitza amb l’augment de l’abstenció. Els posaré un exemple, diguem-ne, extra polític perquè m’entenguin. En les eleccions que s’acaben de celebrar per escollir el nou rector de la meva universitat, la de Barcelona, tenien dret de vot 54.877 persones. Només van exercir-lo (tot i que era telemàtic i, per tant, es podia fer des del mòbil anant en autobús) 6.904 electors, que corresponen al 12,58% del total del cens, 673 dels quals van votar en blanc. Els estudiants són el col·lectiu que menys ha votat, malgrat que és el que sempre es manifesta per tot. Tan crítics com són en general els universitaris, resulta que es desentenen de l’elecció del “seu” rector, a qui després criticaran a cor què vols i se sentiran “víctimes” de les seves accions. És un altre exemple de victimisme, sense que amb això jo vulgui blanquejar els errors i les promeses incomplertes del rector reelegit o la depauperació de la Universitat de Barcelona, de la qual també són responsables les autoritats acadèmiques. Canviïn l’exemple i parlin de política directament, i el resultat serà el mateix.
El mal arrenca del fet de substituir l’acció política, freda i racional, pel recurs fàcil d’engreixar sentiments i emocions.
A l’entrevista, Gil Matamala deia més coses, com ara que, a parer seu, la llei d’amnistia és una victòria de l’independentisme perquè, un cop valorats els pros i els contres, cal fer-ne una interpretació positiva: “he defensat sempre la mobilització a favor de l’amnistia perquè té un component molt fort de legitimació. I m’hi ratifico”. De legitimació, ni més ni menys, que del referèndum i de tot el procés que va portar-hi. D’això se’n diu saber guanyar. L'1-O ha estat una de les grans victòries de la democràcia catalana contemporània. Que el 10 i el 27 d’octubre se suspengués la proclamació de la independència no nega que l’organització del referèndum i la defensa popular acèrrima de les urnes, conjuntament amb el cens universal que va fer possible sortejar la repressió aquí o allà, ompliran els llibres d’història del futur. En realitat, si Catalunya s’hagués independitzat, hauríem hagut de canviar la data de la festa nacional per passar de commemorar una derrota, la de l’Onze de Setembre de 1714, a la celebració d’una victòria, la del Primer d’Octubre de 2017. Encara hi som a temps. Els laments dels catalans no són infundats, però el victimisme crònic se’ns ha enganxat a la pell i no sabem veure què hi ha de positiu en algunes accions que ens beneficien com a societat.
Després que el govern espanyol renunciés a portar a la Comissió d’Afers Generals de la UE la qüestió de l’oficialitat del català a Europa, s’ha reproduït per enèsima vegada una reacció victimista. Per investir Francina Armengol presidenta del Congrés dels Diputats, Junts va exigir el reconeixement del català, l’èuscar i el gallec com a llengües oficials de la Unió Europea, permetre l’ús del català al congrés espanyol i una tercera condició, desdoblada per la creació de dues comissions d’investigació: una sobre els atemptats del 17-A i una altra sobre les clavegueres de l’estat i l’espionatge amb Pegasus. Menys la primera de les condicions, que no depenia, ni que llavors ho juressin, de la voluntat de cap dels dos partits, les altres condicions s’han cobrat per avançat, per formular-ho de la manera com fou plantejada la negociació pel president Puigdemont. Llavors, si de quatre condicions, en falla una, per important que sigui, ¿per què hem de caure en aquest pessimisme que alimenten els que aspiren a treure’n un rèdit polític i electoral? Diré més. ¿Qui enganya més, el que es proposa un objectiu i no l’assoleix del tot o qui atiant el victimisme catastrofista pretén deprimir l’electorat per convèncer-lo que el votin? El mal arrenca del fet de substituir l’acció política, freda i racional, pel recurs fàcil d’engreixar sentiments i emocions.
Com que el victimisme impregna tot l’independentisme, hi ha qui és incapaç de festejar les victòries com cal. No entenc, per exemple, per què l’independentisme cívic (Òmnium, ANC, Consell de la República i AMI) no ha organitzat un gran acte per congratular-se de les victòries parcials, com la del català a les Corts i la tramitació de la llei d’amnistia. Si no era possible organitzar un acte unitari com aquest, almenys l’hauria hagut d’impulsar Junts, que té moltes coses de què alegrar-se, més enllà de barallar-se entre tendències i que algun tenor, membre de la direcció, desafini amb declaracions contràries a la política del partit. És una pena que Esquerra i Junts no puguin arribar a acords per negociar amb el PSOE, però, reconeguem-ho, fer-ho per separat ha permès aconseguir més coses que quan suposadament s’actuava unitàriament. Hi ha qui veu en això un avantatge per al PSOE, però, vist el resultat, em sembla que és al revés. Qui primer va tastar la medicina va ser el ministre Félix Bolaños quan va voler aixecar la camisa a Junts avançant el pacte amb ERC. Al PSOE la precipitació va costar-li haver d’incloure en la declaració del pacte posterior amb Junts l’esment al lawfare i l'assumpció que el conflicte de Catalunya amb Espanya era de caràcter polític i que tenia el seu origen en les conseqüències de la Nova Planta de 1714.
És clar que podem menystenir la importància de tots aquests fets i caure en el pessimisme que es nodreix de la por que tenen alguns polítics —o aquells que aspiren a ser-ho— de sortir de la zona de confort que consisteix a parlar sempre del greuge i poques vegades de propostes en positiu. La historiografia ha establert que el catalanisme polític va néixer el 1885 amb la presentació al rei Alfons XII de la Memoria en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña. Aquell era un document de defensa del comerç català davant les maniobres de la Gran Bretanya i, també, del dret civil català per evitar-ne la desaparició, subsumit en el Codi Civil espanyol. Dues reivindicacions legítimes, presentades al rei en virtut del dret de petició establert en la constitució de 1876, apel·lant, per tant, al seu arbitratge per damunt del govern de torn. Aquesta memòria és un document polític de primer ordre que la historiografia romàntica catalana va transformar en el que no era: en un memorial de greuges, que és el nom amb què popularment és conegut. Va equiparar-lo, erròniament, a les memòries que els membres de les Corts medievals catalanes elevaven al rei en què denunciaven els abusos judicials i extrajudicials comesos pel monarca i els seus empleats contra alguna persona a Catalunya, així com en l'ordre polític, en l'administratiu i en el civil privat. El romanticisme nacionalista va fer-nos un trist servei, perquè amb ell es va iniciar la tendència a caure en el victimisme que encara ara perdura. Saber guanyar és molt millor que queixar-se.