El retorn triomfal de Donald Trump a la presidència de la primera potencia mundial ha estat plàcid. Ningú no ha qüestionat els resultats i encara menys ha intentat prendre a l’assalt el Capitoli. El que hauria passat al revés —si Trump hagués perdut— és previsible. Pels antecedents que són tot un indicador i per les mesures de seguretat adoptades davant la possibilitat d’incidents. Les autoritats havien blindat el Capitoli i la Casa Blanca per si guanyava Kamala Harris. La mesura no era exagerada. No després del que es va veure, no després de les denúncies velades de frau que s’havien fet en campanya. Si guanyaven els Demòcrates, la batussa estava garantida.

Però com que el guanyador ha estat Trump el traspàs de poders serà si no exemplar, cordial i sense estridències. Ja s’ha vist amb la invitació de Biden —continuarà sent el president en funcions fins al gener de 2025— a Trump a la mateixa Casa Blanca. Ambdós al Despatx Oval, reunits, xerrant amistosament i amb una encaixada de mans que és tota una declaració d’intencions de traspàs harmònic. Res de tot això no va passar el 2020. Aleshores tot va ser tant desagradable com sospitós i incendiari.  Quan de vegades —tot sovint— es generalitza i es diu allò de ‘tots són iguals’ es falta a la veritat. I no, amb les seves virtuts i pecats, no tothom és igual. I els fets així ho demostren. El Partit Republicà liderat per Trump no va acceptar la derrota, encara que a títol particular destacats prohoms republicans es van plantar davant Trump i la seva descarada voluntat de subvertir l’ordre constitucional. Per contra, tots els Demòcrates i totes les seves sensibilitats sí que han acceptat una derrota dolorosa. Però clara. Gairebé tan clara —per contundent— com la derrota de Trump el 2020. Ho han fet del primer a l’últim, començant per Bernie Sanders, que tot i la seva edat segueix al peu del canó.

També és veritat que mai no sabrem del cert què hauria passat si arriba a guanyar Harris per un estret marge de vots. Però és innegable que tots els indicis i les mateixes pistes que Trump havia ofert al llarg de la campanya apunten que molt probablement Trump hauria negat la victòria de Harris. El que se’n podria haver derivat convida a sospitar, sense exagerar, en una repetició d’allò que es va viure fa quatre anys. Potser pitjor i tot. A falta de saber, és clar, què hauria fet la primera fortuna mundial, Elon Musk, abocat i abocant diners a cabassos a favor de Trump.  

Joe Biden va guanyar Trump per més de 7 milions de vots, en vot popular, fa quatre anys. Amb més de quatre punts de diferència i amb una participació de més del 66 %. Biden és el president que més vots ha sumat en tota la història, més de 81 milions. I també —que és el més determinant— va superar Trump clarament en vots electorals: 306 a 232.

Make America Great Again criden, evocant Ronald Reagan. Una Amèrica, aquesta, que deixa enrere els desafavorits i que, en canvi, mima i premia els privilegiats

En aquesta ocasió, Trump ha vençut Harris per menys de dos punts de diferència i probablement per poc més de 2 milions de vots quan acabi el recompte final. A Califòrnia, l’Estat més poblat i de més vot demòcrata, encara queden per comptar més d’un milió de vots. Amb una proporció molt favorable als Demòcrates. En el millor dels casos, Trump sumarà finalment 77 milions de vots pels 81 llargs de Biden el 2020. La proporció, en vots electorals, no és gaire diferent de 2024 a 2020: ara favorable a Trump per 226 a 312. Trump ha guanyat. Però en cap cas ha arrasat. Queda lluny de la victòria de Biden el 2020. La mateixa victòria que no ha deixat de qüestionar els darrers quatre anys.

Tot i no estar formalment investit, Trump ja ha tirat pel dret. Ja truca i parla amb els caps d’estat de mig món (entre els primers, l’israelià Netanyahu) i anuncia nomenaments a tort i a dret. Té pressa, sembla, per prendre les regnes. Amb el magnat Elon Musk al costat que serà, sembla ser, l’encarregat d’aprimar l’administració federal que és una de les obsessions del Partit Republicà. Aquesta i la de desregular. Encara s’arrosseguen les conseqüències de la crisi de les hipoteques subprime que, en bona mesura, es van veure afavorides precisament per la laxitud en la regulació, començant per Bill Clinton que va ser el primer a cedir en aquest terreny com explica Barack Obama en les seves memòries. Exactament aquesta desregulació és la que també va propiciar el crac de la Borsa de Nova York de 1929.

Hi ha un sector del partit Demòcrata propens a cedir o deixar-se seduir pel discurs i les exigències que pregonen els Republicans i que tenen molt predicament sobre bona part de la població nord-americana. Com la política aranzelària per dificultar les importacions (America first), el fre a la immigració desbocada o la rebaixa d’impostos. De totes les mesures estrella, la més xocant és aquesta. Perquè els gurús econòmics de Trump quan parlen de rebaixa d’impostos no estan pensant en la classe mitjana sinó en les grans fortunes. Pregonen la teoria que incentivar l’economia passa per afavorir la fiscalitat dels rics amb el pretext que aleshores gastaran més. Més diners en circulació, més despesa privada, més guanys per a tots. El més gros és que han inoculat aquesta teoria a bona part de la població treballadora que acaba defensant amb el seu vot una fiscalitat a favor dels que més tenen i no dels que més necessitats estan. També per això, per aquesta ideologia llibertària, una malaltia et pot arruïnar la vida als Estats Units. Tots els intents d’avançar cap a una sanitat universal, com tenim a Catalunya, han estat sistemàticament boicotejats. Hi ha milions de persones que corren el risc de ser abandonats a la seva sort si emmalalteixen. Fins i tot els que tenen cobertura sanitària estan en risc, gràcies a uns topalls que fan que patir un càncer, per exemple, quedi fora de l’assegurança mèdica pel cost que representa. Ni Obama, amb una majoria al Congrés i al Senat, se’n va sortir. Cert que va aconseguir sensibles avenços i donar cobertura a més nord-americans. Però la seva proposta inicial només va poder ser aprovada quan va renunciar a la universalitat. Make America Great Again criden, evocant Ronald Reagan. Una Amèrica, aquesta, que deixa enrere els desafavorits i que, en canvi, mima i premia els privilegiats.