Aquest mateix diumenge 29 a la nit (22:05 h, TV3) o bé ja disponible a la plataforma 3Cat, tothom qui ho vulgui podrà descobrir, ara sí, l’autèntica història que va separar Àngel Guimerà del Premi Nobel de Literatura. Dic ara sí perquè, per un error que queda explicat al documental, durant molts anys es va pensar que l’autor de Mar i Cel només havia estat candidat un any, el 1904. Ni va ser el 1904 i, més important que tot això, no va ser un sol any. En van ser 17. Disset anys seguits en què, amb diferents intensitats, el dramaturg més important que ha donat la literatura catalana, va estar a punt de rebre el premi literari més prestigiós del món.

Lògicament, no n’explicaré aquí els motius perquè deixaré que el lector es converteixi en teleespectador de Guimerà, el Nobel sense premi i els descobreixi per si sol. Però no faig cap espòiler si dic que les causes van ser extraliteràries. És a dir, el comitè que atorga els Nobels (i especialment els enviats especials de l’Acadèmia Sueca), va apreciar, reconèixer i enaltir la qualitat dels textos de Guimerà així com la transcendència social i cultural que van tenir les seves obres i que, com tothom sap, van anar més enllà del públic català.

A Espanya, el català no era motiu de prestigi sinó de prohibició. L'any de Terra Baixa (1896) es va prohibir parlar en català per telèfon

Tampoc revelo cap secret si hom dirigeix la primera sospita cap al fet que Guimerà escrivia en català, pensava en català i, abans que autor, era un ferm defensor de la causa catalanista en general i de l’ús de la llengua en particular. Això, per si sol, en un país normal, no hauria de ser un impediment per guanyar guardons. El problema, però, és que aquesta catalanitat es combinava amb un Estat espanyol que només pensava en castellà i que no comprenia el català com una riquesa seva sinó com una nosa, un ens inferior, una inseguretat, i, per extensió, una amenaça. Dit d’una altra manera, si la Real Academia Española de la Lengua s’hagués fet seu Guimerà i l’hagués presentat com a candidat, segurament la història hauria estat diferent. I si no, serveixi l’exemple de Frederic Mistral que el 1904 sí que va guanyar el Nobel de literatura gràcies a una trajectòria feta en occità. La diferència és que l’acadèmia francesa sí que concebia l’occità com una llengua a lluir i no una a combatre i va decidir que Mistral seria el seu candidat en lloc d’un enemic.

Ben al contrari, a Espanya el català no era un prestigi, era una prohibició. L’any que va néixer Àngel Guimerà, el 1845, Espanya va prohibir que els metges escrivissin les receptes mèdiques en català. L’any que Guimerà va estrenar Terra Baixa (1896), la Dirección General de Correos y Telégrafos va prohibir parlar per telèfon en català a tot l’estat espanyol. Aleshores ja estava prohibit registrar els noms propis en català a les partides de naixement del registre civil i fins i tot, al cap d’uns anys, també es va prohibir que les làpides també ho estiguessin. Després de tota una vida amb el castellà imposat ni tan sols et podies morir en la teva llengua. Amb aquest currículum, no és d’estranyar que els poders fàctics espanyols actuessin de la manera que van actuar amb el màxim reconeixement internacional que tota cultura pot rebre. No és que no moguessin un dit en favor de Guimerà, sinó que van moure mar i cel i terra en contra. Espanya veia el Nobel a Guimerà com un premi a la literatura catalana i això l'Estat ho vivia com un càstig a la castellana. Per això, Espanya, en lloc d'afavorir un Nobel a un espanyol, va treballar per deixar-lo sense com a càstig per ser català.

Cent anys després, les institucions de l'Estat pensen que l'oficialitat del català a Europa és un preu a pagar, no una creença

En època de fake news, titulars equívocs i eslògans ràpids i barats, Guimerà, el Nobel sense premi és un treball periodístic de primer ordre que documenta tot això amb papers ara desclassificats per l’acadèmia sueca i en què s’admeten les pressions rebudes. El documental, magníficament conduït per Àngels Gonyalons, no és doncs una queixa més del català rondinaire, són fets. Com també són fets que malgrat tota aquesta repressió lingüística, el català segueix aquí. Ara se’ns permet parlar per telèfon en català, però hi ha metges que, a Catalunya, t’obliguen a dir en castellà que tens mal de coll. També pots néixer i morir en català, però viure-hi les 24 hores continua sent, malgrat la fraternitat entre territoris, impossible. I que un autor català guanyi el Premi Nobel de Literatura es continua veient més com una gesta pròxima al miracle que no pas una possibilitat estadística real. Perquè no sé si és més trist que la literatura catalana no tingui cap Nobel, o que els Nobels no tinguin cap català entre els seus premiats. Entre altres coses perquè la filosofia continua sent la mateixa: les institucions de l’Estat continuen pensant, per exemple, que l'oficialitat del català a Europa és un preu a pagar per estar a la Moncloa en lloc d’una creença federal de ressò internacional.

Després del 1640, el 1714 o el 1939, el més normal és que la nació catalana hagués desaparegut unes quantes vegades. Però el Matrix espanyol de tant en tant té un forat al sistema i per aquí s’hi colen excepcions lluminoses que permeten que una nova generació de catalans li passi la flama a la següent, hagin nascut aquí o, com Guimerà, hagin nascut a fora. I això ha permès que, cent anys després de la seva mort, algú pugui explicar la seva història en català i a través de la televisió pública catalana. Serà potser perquè, com ell mateix va proclamar en el discurs dels Jocs Florals del 1920, “els pobles no es desfan: els pobles són eterns i no es corrompen”.