Els espanyols i els francesos s’acarnissen amb els noms perquè són l’expressió més genuïna i inqüestionable que els catalans conformem una nació que no és la seva. El recordatori més insistent d’això és l’obsessió amb la denominació del País Valencià. La pretensió és la de qualificar tot allò que no casi amb el seu relat com a no neutral. És això mateix el que ha passat amb el director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà. És, de fet, una translació al conflicte concret de la política de pacificació que Salvador Illa aplica a la Catalunya autonòmica, en termes més genèrics, quan parla del govern de tothom. També és la posició que la majoria d’espanyols a Catalunya i francesos a la Catalunya del Nord —i d’espanyols i francesos en general— tenen amb la llengua. La idea és que tot allò associat a l’espanyolitat —o a una altra nació amb estat i vocació a l’homogeneïtat, com la francesa— sigui percebut com a neutral, entenent la neutralitat no només com una posició no ideologitzada —si és que això mai és possible—, ans també com una posició que beneficia la majoria i, per tant, és essencialment bona. Així, la neutralitat xafa la minoria nacional: la bandeja de la realitat, converteix la seva existència en una posició política i la seva ocupació en el consens i el bé. 

La força dels estats és la força d’imposar un relat, presentar-lo com a neutral i assenyalar de capriciosos tots aquells qui gosin discutir la versió objectiva avalada pel monopoli de la violència. Els estats decideixen què és objectiu, per això mateix els catalans tenim una relació distorsionada amb la nostra història i amb la nostra identitat: perquè demana l’esforç de desglossar allò que ens explica d’allò que els espanyols i els francesos voldrien que ens expliqués. Si regirem papers, però, trobarem que el 20 de desembre del 2007, el Consell General dels Pirineus Orientals va aprovar l’oficialitat del català. I que es feia servir el terme "Catalunya Nord" —que hauria de ser "Catalunya del Nord"—, formalitzant-lo i equiparant-lo al terme "Pyrénées-Orientales". I si no regirem papers, descobrirem que el compte d’X de la Casa de la Generalitat fa servir el terme "Catalunya Nord" habitualment, més enllà del que digui el seu flamant director. 

Castellanitzar i afrancesar la nació catalana que és dins les fronteres espanyoles i franceses és esborrar-ne la història, però també la història de tota la repressió que ha calgut per assimilar i substituir la catalanitat

La utilització de la neutralitat com a vehicle per descriure quina és la realitat no ha de partir d’una realitat objectiva, perquè l’objectiu és el de transformar la noció de realitat des de la pretensió de neutralitat. Així, les nacionalitats espanyola o francesa s’acaben assumint com a naturals i, en conseqüència, la catalanitat es considera un artifici innecessari, que és lògic i racional que vagi retrocedint. Però la toponímia —igual que els noms que els catalans fem servir per anomenar-nos, igual que la permanència de la llengua— treballen contra aquesta idea de naturalitat i contra aquesta lògica dels orígens. Per això, de fet, sempre han estat un dels objectius principals a esclafar per part dels estats que ocupen el territori català: la necessitat de traduir-nos posa en solfa que la seva neutralitat és, en realitat, un artifici. Que la relació orgànica que la nació que ocupen ha tingut amb la terra i amb ella mateixa ha estat en una altra llengua. L’argumentari de la neutralitat amb què pretenen obviar la nació i la seva història queda revelat com una ideologia més. Això, finalment, els obliga a rebatre’ns des d’una posició d’iguals que no es poden permetre. 

El nom fa la cosa i els espanyols, com els francesos, ho saben. Castellanitzar i afrancesar la nació catalana que és dins les fronteres espanyoles i franceses és esborrar-ne la història, però també és esborrar la història de tota la repressió que ha calgut per, segle rere segle, assimilar i substituir la catalanitat. Esborrar una nació passa per esborrar la memòria de tot allò que ha calgut per suprimir-la, evitant així d’adobar un imaginari col·lectiu de resistencialisme. Els noms són un recordatori permanent que ens trobem immersos en aquest procés. Que la substitució passa per sobreposar una nació a una altra nació d’una manera tan absoluta que d’aquí a un segle no quedi cap evidència palpable que expliqui que els catalans vam existir. Ni un cartell a l’entrada d’una vil·la, ni una denominació exposant que la nació catalana, que allò que som col·lectivament, que la llengua que ens relliga, no s’explica ni per les fronteres espanyoles, ni per les franceses. Quan en Christopher Daniel Person, director general de la Casa de la Generalitat a Perpinyà, refusa emprar el terme "Catalunya Nord" ho fa per liquidar tot allò que recordi que nosaltres som una altra cosa. El seu ideal polític, en definitiva, és que un dia la seva feina s’acabi extingint.