Vaig conèixer Luisgé Martín quan jo vivia entre Barcelona i Madrid. Compartíem agència literària, encara que compartir és una paraula massa generosa per descriure els serveis de què vaig gaudir d’una agent a la qual li vaig portar tots els contractes negociats i tancats perquè es quedés el 20% dels guanys. Digueu-me ase, però jo crec en les lleialtats en espera d’un miracle. I de Luisgé en tinc un record tan superficial com el tarannà superficial de la meva exagent, però d’ell en guardo amabilitat i poc més, i que era un d’aquells escriptors que formen part del club de les eternes promeses que esperen fer el gran salt entre els lectors amb la pròxima novel·la. De qualitats en té, amb l’afegit que, a Madrid, Luigé és un escriptor ben col·locat entre la progressia que ara toca poder. Va tenir càrrecs amb la ministra Ángeles González Sinde, i amb els sanchistes va ser director de l'Institut Cervantes de Los Angeles fins que va dimitir el desembre passat.

Amb la publicació del pròxim llibre, sembla que Luisgé aconseguirà tot allò que els seus devots diuen i que Anagrama —editorial fatxenda per antonomàsia— assegura: que Luisgé mereix un lloc a l’Olimp dels literats espanyols. I la novel·la elegida per fer el gran salt és El odio, i havia de sortir publicada avui, 26 de maig, i gairebé no surt per culpa d’un jutge de Barcelona que va ordenar aturar-ne la distribució per la denúncia feta per Ruth Ortiz, la víctima viva de la història que explica el llibre. El odio va sobre l’assassinat —violència vicaria superlativa— dels dos fills de Ruth Ortiz, i sobre José Bretón, el pare executor. Per poder explicar la història de Bretón, condemnat a trenta anys de presó, Luisgé va començar una relació epistolar amb el criminal, un matrimoni de conveniència que va desembocar en l’escriptura d’un llibre que, segons l’autor, va néixer amb la intenció de fer un viatge literari al cor de l’assassí —un noble propòsit—, encara que jo, mal pensat com soc, crec que a la ment de l’escriptor va funcionar també aquella causa tan noble i tan intrínseca a la condició humana que és el desig de triomfar. Amb El odio, esbosso Luisgé mirant-se al mirall i exclamant: amb aquest ho peto! Jo sempre tan pel·liculer. I el llistó que es va marcar és un vuitmil sense oxigen, volent arribar al cim seguint el camí traçat per Truman Capote amb l’excepcional A sang freda i Emmanuel Carrère amb l’extraordinari L’adversari. Ara, amb el llibre indultat pel jutge, el seu ascens i fer el cim està en mans dels consumidors i d’una promoció que tindrà el dolor d’una mare com a contrapunt. Hi ha batecs del cor que sonen com les campanades a morts.

La pregunta que em faig és si Luisgé o l’editorial van posar-se en contacte amb Ruth Ortiz per avisar-la que preparaven un llibre protagonitzat per Bretón

Marcar-se un Capote o un Carrère és, com ja he dit, una noble aspiració. Capote, amb el beneplàcit de la família Clutter, va crear un nou gènere literari, però ha sigut Carrère i quatre escriptors mal comptats els que han aconseguit no defraudar el mestre, al cel sia. Ho aconseguirà Luisgé? De moment, el llibre ja ha assolit bivaquejar al camp base de les llibreries mentals dels lectors gràcies a un jutge i a una mare en dol perpetu per dos fills assassinats per un exmarit malnat que vol continuar perpetuant la seva maldat mitjançant l’oportunisme d’un escriptor que ha vist en la història de José Bretón el camí directe cap a la glòria literària. Vivim en una època en la qual el true crime és benzina per a les editorials. Espanya mereix el seu Capote i el seu Carrère, i si el llibre és collonut, les meves felicitats a Luisgé, ja que la jugada li ha sortit perfecta en un món en què l’ambició és fonamental per no sentir-se un marginal. I la literatura és un univers ple de caníbals, i Capote en va ser un, un narrador sublim, d’una sang freda colpidora, que va esprémer Richard Hickock i Perry Smith —els assassins de la família Clutter—, amb els quals va fraternitzar fins a l’engany i als quals va deixar emocionalment desemparats quan eren a pocs metres del cadafal.

Mentiria si dic que, quan es publiqui, no llegiré el llibre. A mi també m’interessen els personatges tenebrosos, i la història de Bretón forma part, com a pare que soc de dos fills, de les meves angoixes quotidianes. I tractaré de llegir-lo sense prejudicis, com a bona bèstia d’aquesta societat antropòfaga. La pregunta que em faig, però, és si en el moment de l’escriptura Luisgé o l’editorial van posar-se en contacte amb Ruth Ortiz per avisar-la que preparaven un llibre protagonitzat per Bretón. I, comprovada la reacció de la mare, no va ser així. Hi ha ferides que no tancaran mai i el dol de la mare mereixia delicadesa, títol d’una novel·la de David Foenkinos. I tampoc no imagino la seva agent i el cercle de progrés que envolta Luisgé —un grupet que devia llegir l'esborrany i les galerades— preguntant a l’escriptor si la mare en sabia res, del llibre. Coneixent el cercle, concebo una reunió amb molts copets a l’esquena i molts fenomenal i incomptables maravilloso. És Madrid, la ciutat de la llibertat i del palante.

I posats a conjecturar, perquè ja he llegit algunes reaccions als diaris, preveig que El odio viurà, un cop arribi a les llibreries, enmig d’una guerra mediàtica entre els mitjans sanchistes i els mitjans de comunicació associats al front nacional compost per Vox i el PP. Luisgé és, per damunt de totes les coses, un intel·lectual afiliat a la guàrdia pretoriana de Pedro Sánchez. Poc importa que El odio sigui un bon o un mal llibre i si calia convertir en metàfores la història d’una bèstia que va matar els seus dos fills per venjar-se de la mare. Sigui quin sigui l’esdevenir de la batalla, al final, tots, incloent-hi Bretón, se sentiran guanyadors, tret de la mare. La sort per la Ruth i els seus infants executats és que avui dia la perdurabilitat dels llibres és efímera. En els temps que Capote va publicar A sang freda, els llibres gaudien d’una llarga existència per consagrar-se i mantenir-se vius en la memòria popular. O podria donar-se el cas, com a bones bèsties humanes que necessitem la desgràcia dels altres per sentir-nos vius, que El odio s’acabi convertint en un llibre de culte per als morbosos, i que es perpetuï, així, el dolor d’una mare silenciada.