Els antropònims diuen molt de nosaltres mateixos i de l’època històrica en què hem viscut. El nom que ens posen quan naixem, d’una banda, ens condiciona com a persones (esdevé un significant més dins la nostra cadena de significants) i, de l’altra, és un reflex de l’època en la qual ens l’han posat (fruit de les modes i de la situació històrica del moment). No és el mateix que et posin Arnau que Pere, o Dolors que Martina;  ni tampoc és el mateix que ho facin a principis del segle XX que el 2002. Un mateix nom pot fascinar en una època i sonar ridícul en una altra. I encara hi afegiria una variant més: la situació geogràfica. No és el mateix que et diguis Purificació a Lleida que a Wisconsin; segurament, a Wisconsin, no ho sabran pronunciar. Què fa que uns pares escullin un nom i no un altre?  Crec que un dels motius principals és la rebel·lia. És sabut per tothom que, quan una generació ha sigut molt conservadora, la següent sol ser rebel i antisistema, i viceversa (fer tot el contrari del que han fet els pares). És la solució que ha trobat la humanitat per estar en equilibri. Això és així des que el món és món; i els antropònims en són la prova més fidedigna.

Les persones conservadores solen tenir un nom agosarat i les més rebels, un de tradicional

Si us hi fixeu, les persones conservadores solen tenir un nom agosarat i les més rebels, un de tradicional (ironies de la vida). Si mirem enrere i analitzem els antropònims del passat, ho veurem més clar. Si parem esment en els anys seixanta del segle passat, veurem que tots els hippies de l’època tenien noms tradicionals (Joan, Pere, Manel, Jordi, Josefina, Enriqueta, Carme, Montserrat, Dolors...) perquè els seus pares havien viscut una guerra i/o una postguerra que els havia fet passar les ganes de ser revolucionaris. En canvi, si ens fixem en els noms dels fills dels millennials (persones nascudes entre el 1981 i el 1993 que la seva màxima aspiració a la vida era aconseguir que els deixessin fumar porros a les terrasses dels bars), veurem que o bé són noms de ciutats o continents (Àfrica, París, Roma, Oceania, Olot...) o bé són noms relacionats amb la naturalesa (Mar, Muntanya, Llobarro, Arbre, Arxipèlag, Marihuana...); noms que, més que tenir connotacions revolucionàries, fan evident la falta de referents dels progenitors. Entremig d’aquestes dues generacions hi ha les Jènnifers, Jèssiques i els Bobbys i Johnnys, que són  els fills d’aquella branca de la Generació X (1969-1980) que va veure com quasi tota la seva generació se n’anava als Estats Units a fer un Erasmus per tenir un futur millor i ells no. Suposo que va ser una manera de sublimar la ràbia i frustració que van sentir. La generació catalana dels baby-boomers (1949-1968), en canvi, com que havien de lluitar per moltes coses (la llengua, la llibertat d’expressió, la igualtat entre l’home i la dona...), van optar per noms molt més radicals, noms que no es poguessin traduir al castellà (Meritxell, Queralt, Montserrat, Oriol...).

On vull anar a parar amb tot això? La veritat és que enlloc. Simplement, vull dir-vos que, si esteu pensant un nom pel vostre fill, hi penseu detingudament, ho discutiu amb tots els vostres amics, feu un Excel amb unes quantes fórmules i taules dinàmiques amb els pros i contres de cada nom; perquè, a llarg termini, pot tenir conseqüències nefastes per al vostre fill i pot modificar la història de la humanitat per sempre més. Sense estressar-vos, però, que l’estrès no és bo per a ningú.