Sovint sentim o llegim que tot tendeix cap a la normalitat institucional, que s’avança en termes de normalització, que la situació sembla normalitzada... Com si normalitzar fos la gran aspiració de la política i de la societat catalanes!
Tal com es presenta, em recorda força l’operació de l’any 1978. Que l’amnèsia i l’anestèsia triomfin per tal que oblidem anhels i patiments, actuacions desmesurades i repressió anormal, i ens enfoquem en les coses "que interessen a la gent".
No seré jo qui negui que no es pot estar situat sempre en nivells alts d’èpica, i que d’aquest concepte —i de les seves derivades— se n’ha abusat a bastament, però tampoc no em sembla raonable que es vulgui fer creure que allò que va passar no va passar i que no hi va haver repressió injustificada. Perquè cadascú es va alinear on va voler fer-ho, i em nego a creure que la situació dels anys deu d’aquesta dècada no fos normal, perquè estava plenament ajustada a l’exercici de la virtut cívica i dels drets de les persones i dels pobles a la lliure determinació.
Normalitzar significa —ara i aquí— voler fer passar per normal una situació (que no ho és) i reduir-ho tot al compliment d’una norma. I per a fer-ho, ja sigui en l’àmbit de la producció industrial o de l’organització política, s’opta per adoptar i aplicar normes. Normalitzar vol dir, en realitat, normativitzar. Treure l’ànima de les coses, i encabir-ho tot en un reglament en què qui mana decidirà que allò és la norma i la normalitat. Que allò és el que vol, i que mana que els altres vulguem, per a no tenir problemes ni sobresalts.
Però la vida és sempre més gran que una norma, perquè allò que algú considera normal, és a dir, allò que s’adiu amb el seu sentit comú, no deixa de ser el mínim comú denominador perquè administradors i una part dels administrats se sentin confortables en el seu dia a dia. Sense que els interessin, ni gens ni mica, les aspiracions de parts dinàmiques de la ciutadania, i sense que es fixi cap objectiu ambiciós, més enllà de l'anar fent i d'intentar arreglar els bonys dels carrers.
Potser forma part del tràgic destí pendular de la història dels catalans. Un poble que pot passar de les màximes il·lusions a les més profundes depressions en terminis breus de temps. Un poble al qual li costa massa passar el dol i que sembla estar acostumat al paper de víctima i de boc expiatori. Com altres pobles històrics, d’altra banda.
Cap poble no pot suportar aquest escanyament, aquesta indolència, aquest panxacontentisme, aquesta asèpsia, aquesta manca d’estímuls i d’ambició
Se’ns vol fer creure que els nostres mals s’arreglaran amb l’efecte anestesiant de la normalització, que, a sobre, es vol i es proclama social, política i institucional. I també se’ns vol fer creure que l’antídot és crear, establir o acollir-se a normes, regulacions o criteris d’optimització de processos. Es vol fer entrar el clau per la cabota, fent que tot s’ajusti a les expectatives del poder. I no, això no pot anar així. Cap poble, cap col·lectivitat viva, no pot suportar aquest escanyament, aquesta indolència, aquest panxacontentisme, aquesta asèpsia, aquesta manca d’estímuls, aquesta manca d’ambició.
Contra això calen dosis massives d’autoestima i d’orgull. Cal esbandir la boira, airejar el cos social, treure's la son de les orelles, deixar enrere llasts i frens, abstreure’s del fumatge, parar bé les orelles, tenir un bon diagnòstic compartit, i tirar endavant un tractament que insufli ànims, garanties i coratge.
Ens cal recuperar autoestima. No serà fàcil, perquè se’ns ha dut a carrerons sense sortida, perquè hi ha gent que només ha treballat per a l’enfrontament entre nosaltres, perquè caldrà recuperar moltes confiances perdudes, perquè res del passat no és en va, i perquè hi ha gent que, fastiguejada, ja no vol creure en res. Per això caldrà una renovació en profunditat de lideratges, d'ambicions, d'objectius, de calendaris i de mitjans.
I ens cal recuperar orgull. Orgull entès com la satisfacció legítima que cal que sentim per les coses bones que hem fet bé. I els catalans n’hem fet moltes. Només cal recordar la nostra alta edat mitjana o la revolució industrial i els moviments artístics i literaris que va comportar. No ens hem de centrar en les derrotes, sinó —ben al contrari— hem de reivindicar les victòries. Ningú no s’apunta amb els que perden, sinó que instintivament es va a favor dels qui guanyen. Nosaltres ens hem de centrar en les nostres victòries passades, en la nostra cohesió social, en les potencialitats de futur i en la voluntat de continuar sent, per a tirar endavant un projecte nacional engrescador.
Un projecte que proposi, un projecte positiu, un projecte que vulgui jugar el partit i que el vulgui guanyar. Hem de sortir de l’amnèsia i de l’anestèsia amb moral de victòria. Costarà, però qualsevol altra alternativa és pitjor.