Des de Catalunya sempre llegim les eleccions nord-americanes amb un cert astorament. Em sembla que és perquè pressuposem que certes similituds occidentals ens permetran una lectura diàfana de les circumstàncies, polítiques, econòmiques i socials, que expliquen els resultats, però amb les previsions finals complertes o incomplertes, sempre hi ha alguna cosa que ens sembla inexplicable. Costa de saber si això és així perquè intentem entendre el món ignorant tots els ecos històrics que ens han fet i que duem a sobre o si, precisament procurant entendre el món des dels nostres ecos, el desdibuixem. Pot ser una barreja de tot plegat, també: la manera com estem fets i les violències que hem rebut —i que hem infligit— han fet que siguem gent especialment inclinada a adherir-nos a lluites universals, a una visió del bé i la justícia feta perquè no parli de nosaltres i perquè el compromís amb aquest bé i aquesta justícia depengui de molta altra gent. Volent aprofundir, ens quedem a la superfície.
D’entre les nostres particularitats rebudes i gravades a còpia de violència, hi ha la dèria de pensar que cap problema concret aplicable a la nostra nació és legítim, perquè només pot ser completament legítim allò que afecta —i allò que salva— tota la humanitat. Des d’aquí, fem previsions polítiques assumint que les nacions del món —o, com a mínim, d’allò que anomenem “món occidental”— treballen des d’aquesta nostra mateixa dèria, fins i tot estant disposades a negar-se a si mateixes quan calgui per al bé d’aquestes idees universals. Sí i no. Tot pot ser extrapolable, i tot líder polític, vingui d’on vingui, pot basar el seu lideratge en el comú d’unes idees. Tant Trump —des de la conspiranoia i una relació viciada amb la veritat— com Kamala —tot i que de vegades costa saber de què parla— tenen un tronc comú amb els corrents de pensament del món. A la vegada, mirar-se’ls demana l’exercici d’extrapolar. I precisament perquè els has d’extreure del seu entorn primari per fer-te’ls teus, es fa clar que tu no formes part d’aquest entorn.
Tenim la dèria de pensar que cap problema concret aplicable a la nostra nació és legítim, perquè només pot ser completament legítim allò que afecta —i allò que salva— tota la humanitat
Quan l’anàlisi depèn de les particularitats d’una societat com la nord-americana, procurant entendre-les o simulant que les entenem, els catalans fem el cunyat. No sé si és un cunyadisme que carreguen altres nacions —específicament, altres nacions europees— o si nosaltres som aquí sols fent el pallasso. De totes maneres, costa de saber com ens afecten els corrents de pensament europeus, perquè cada vegada costa més de saber com es concreta l'europeïtat. És una idea tova que volem contraposar a unes particularitats nord-americanes que tampoc no sabem quines són. Des d’aquest lloc —no lloc— volem forçar-nos als motius polítics americans com si tinguéssim les eines per comprendre’n totes les seves contingències. Finalment, no només errem llegint-ne els motius, sinó que també errem albirant l’abast de les conseqüències. Per això, suposo, certes demonitzacions —i beatificacions— fetes des del nostre país comencen a semblar ridícules. El populisme fa la feina i aquests són barems que des d’aquí ens podem fer nostres, però el contingut d’aquest populisme primer ens deixa incrèduls i, després, ens condueix al fatalisme.
Tot plegat és força paradoxal: la nostra herència cultural és un garbuix, i per això pensem que sortint-ne i posant distància entendrem la resta d’herències, però passa el contrari. Posant-nos a la pell d’un nord-americà, procurant adoptar-ne tot el que pensem que ha confeccionat una manera de pensar nord-americana que parli del resultat de les eleccions, no ens en sortim. L’herència, al nostre cap, és un espai molt més vast que la consciència. Igual que nosaltres estem fets d’una sèrie de retrunys inconscients que ni sabem com existeixen, ni sabem l’impacte que tenen en la nostra manera de mirar-nos el món, així passa a qualsevol altra nació. Aquest és l’espai que no podem salvar, però és un espai des d’on també es prenen decisions polítiques. Aquest és l’espai que, mirant-nos una altra societat, no ens podem fer mai nostre del tot. I que, pretenent-ho —fent veure que podem posar-nos a la pell d’un afroamericà que encara duu l’esclavisme dels seus ancestres a les espatlles, o que podem entendre la incomoditat d’un fill d’immigrants davant l’arribada de nous immigrants, o que podem empatitzar amb l’homosexual o l’amish que voten Trump perquè tot plegat comença a ser massa car— converteix la redacció d’internacional de la teletrès en els pallassos de la tele.