Tinc el privilegi de viure a prop del camp. Certament, és una elecció, una decisió conscient que el meu marit i jo vam prendre quan vam decidir formar una família. I per a mi era una experiència ja coneguda.

A més, i això sí que no és mèrit nostre, vivim en una província realment impressionant. No és molt coneguda i això, precisament, fa que el seu encant sigui encara més especial. El meu amor per aquest territori ho és per viure'l, per ser molt conscient de les oportunitats que m'ha donat sempre aquesta província. I cada vegada el valoro més. A Guadalajara, segons les dades de 2021, el 80% de la població vivim en un 6% del territori, que és el Corredor del Henares. És la província més extensa de la Muntanya Celtibèrica.

Segons els criteris europeus, visc en un lloc "escassament poblat". Problemes sobre el criteri a l'hora de considerar a Guadalajara com un territori despoblat a part, el que és indiscutible és que, tenim uns enormes paratges en els quals la teva vista es perd sense veure una casa. I cada vegada el valoro més. Passejar pel camp i contemplar el mateix que ha estat en aquest mateix lloc durant centenars d'anys inspira un respecte profund i et posa al teu lloc. Respecte a la història, respecte al terreny, respecte a tu com a espècie.

Cada vegada són més les persones que venen en viure al camp. Sobretot, des de la pandèmia. Perquè quan Sánchez va anunciar el març de 2020 que calia tancar-se a casa, molts van descobrir que mai més no els agafaria en una situació igual. Sense terrassa, sense pati, sense aire ni llum natural. Els que vivim en el camp ens vam sentir molt afortunats en aquest sentit en aquell moment. La casa del poble en va salvar molts que van poder fer el salt i traslladar-se mentre durés el confinament. I no van ser pocs els que es van adonar que aquesta era la forma de vida que volien tenir. Sobretot, amb una bona connexió a internet que permetés treballar des de casa. Cada vegada són més les persones que conec que teletreballen des de casa, i que aposten per viure en localitats més petites i a prop d'una mica de naturalesa. Almenys, una mica més que la de les grans urbs.

Tenir activitats disponibles sense l'estrès dels embussos, mitjans de transport, soroll i contaminació, no té preu. Com sortir a jugar a la plaça. O que en dormir, quan obres les finestres a l'estiu, només senti els grills i algun lladruc de fons de tant en tant

Viure en una ciutat és, sens dubte, més car que fer-ho en un poble. L'habitatge és una de les qüestions més evidents. Pagar per un pis de tres dormitoris en el centre de Madrid més de mil cinc-cents euros, mentre que per una casa amb jardí, amb més habitacions i espai, al meu poble pot costar-te bastant menys. Per a moltes persones suposaria la diferència entre poder pagar o viure asfixiat. A més de totes les oportunitats que ofereix gaudir de més espai, fins i tot a l'aire lliure.

Totes aquestes opcions, quan es té fills, multipliquen els beneficis. No en tinc el menor dubte. Tenir activitats disponibles sense l'estrès dels embussos, mitjans de transport, soroll i contaminació, no té preu. Com sortir a jugar a la plaça. O que en dormir, quan obres les finestres a l'estiu, només sentis els grills i algun lladruc de fons de tant en tant. Per a mi, escoltar el gall a trenc d'alba continua sent una de les coses que em fa una il·lusió tremenda. I quan obro la finestra a la primavera sento cantar els ocells i m'arriba de vegades l'olor de les plantes i les flors de les veïnes. Quan anem a l'escola observem l'oliverar que l'envolta i canvia cada dia, tots els mesos de l'any. Fa olor de terra mullada quan plou. I de sobte, allà al mig, un ametller ha brotat en flor.

Estic segura que la quantitat d'alegries que ens dona viure en un lloc com aquest, són inimaginables per a algú de ciutat. Però el que sí que sé, també, és que quan passem temps en una gran urbs, ens estressem. Almenys és el que ens succeeix en la família, i sé que a algun més. El ritme de la ciutat ja ens queda molt llunyà. Tant cotxe, tant soroll, tanta llum, tanta gent, que ni se saluda. Se'm fa cada vegada més estrany. Perquè m'he acostumat a parar-me a saludar, a mantenir converses amb els qui m'atenen a la carnisseria, a la peixateria, a l'herbolari, a la farmàcia, a l'estanc o al banc. Aquí ens coneixem. I si sortim a jugar a la plaça, sempre hi ha nens que coneixem. No fa falta quedar amb ells. O als parcs, on succeeix el mateix. Vivim en un lloc on, fins ara i de moment, no hi ha un sol semàfor. No ens fa falta.

Al meu carrer, quan arriba el bon temps, les dones més grans, treuen la seva cadira a la porta cada nit i allà es queden xerrant, murmurant-ne de vegades i a rialles d'altres. M'encanta arribar a casa i dir-los bona nit. I comentar qualsevol cosa passatgera amb elles. Gairebé sempre comentem que últimament els cotxes passen molt de pressa i el carrer és molt estret. Com cada matí, m'agrada saludar el meu veí, que en resposta al "Bon dia, Paco!", em respon sempre amb la informació meteorològica. El de l'home que porta tota la vida en el camp i no s'equivoca. El que, cada vegada més, a més de dir-me el temps que farà, es queixa. I es queixa perquè hi ha qui li molesta que canti el seu gall, o que cloquegin les gallines. I perquè els cotxes passen molt de pressa pel nostre carrer i qualsevol dia hi haurà un ensurt o, el que és pitjor, un disgust".

I parlant, comentant aquí al poble, que cada vegada ve més gent, hi ha una preocupació: que ens portin al poble l'estrès de les ciutats. El soroll. Córrer, les presses, i les males maneres. Aquests que no saluden, els quals es molesten pel gall que canta, pel gos que lladra i per les senyores a la vorera. Viure a la província en la qual visc és un privilegi. Perquè queden enormes espais de terra en els que encara no s'ha plantat l'home a destrossar-la.

En aquests moments en què sembla que hem oblidat l'essència, l'important, en els quals els agricultors estan cridant el que hauríem de cridar tots, asseure's a contemplar el camp durant unes hores és un exercici imprescindible. Fer el pas per viure'l més de prop, una encertada aposta. El camp ens posa al nostre lloc. I com més tardem a veure'l, pitjor.