El nostre nacionalisme banal

Qualsevol nació se serveix del nacionalisme banal per a establir un vincle emocional amb els seus ciutadans. És ràpid, no demana gaires aprofundiments psicològics i és efectiu. Una de les maneres més habituals de fer-ho és a través dels esdeveniments esportius, i aquest estiu, amb l'Eurocopa, quan joves amb qui ens havíem manifestat a Urquinaona portaven la samarreta espanyola, n'hem estat testimonis. Aquestes són les conseqüències del nacionalisme banal dels altres, però si de veritat ens creiem que el Barça és més que un club i entenem què representa històricament per al país, aquesta setmana convida a parlar del nostre nacionalisme banal, de les seves causes, els seus efectes i la manera com ens hi relacionem. Quan en Quimi Portet va anar a 'La Sotana' va explicar que tota la vida havia sentit a dir que no s'ha de barrejar política i futbol, però que "en realitat, a mi, l'únic que m'interessa del futbol és la política". En això, com en tantes altres coses, en Joaquim Portet i Serdà marca el camí.

Les nacions es relacionen políticament amb el seu entorn per mitjà d'una unitat política homologable: l'estat. Quan les nacions no tenen estat, aquesta relació es presenta distorsionada, deformada, desdibuixada. A "Contra una cultura del plany i el gemec", el filòleg i traductor reusenc Josep Murgades hi explica que "el divorci entre la seva inabdicada 'voluntat d'ésser' i la seva frustrada pràctica existencial és massa gros i notori perquè el català no se'n senti profundament esqueixat". Tan profundament esqueixats pel fet que ser català signifiqui voler-ne ser, que qualsevol expressió d'allò que som i d'allò que pensem que ens representa, requereix pràcticament una psicoanàlisi. El matí després que el Barça marqués quatre gols al Santiago Bernabéu, mentre en parlava amb el meu home, em vaig adonar que li molestava la satisfacció i l'entusiasme amb què les tertúlies, els digitals i les rondes del 324 en parlaven. I aquesta esqueixamenta en què es recrea Murgades encara se'm va fer més evident: sense la possibilitat de vertebrar la nació des d'un nacionalisme d'estat clàssic, el nacionalisme banal fa desconfiança perquè és vist com un substitut anestèsic per abstraure's de les circumstàncies reals que travessen la nació. Són, doncs, les quatre engrunetes que ens deixen tips, perquè en realitat som uns morts de gana. La pregunta, però, és si de veritat algú creu que la millor alternativa per poder continuar essent catalans —per continuar volent-ne ser fins que només ho hàgim de ser— és renunciar a aquest recurs abastable de nation-building tovet.

El nacionalisme banal fa desconfiança perquè és vist com un substitut anestèsic per abstraure's de les circumstàncies reals que travessen la nació

La por d'aprofitar-nos-en amb normalitat rau en el fet que se'ns faci una arma de doble tall. Que, precisament perquè les nostres condicions nacionals són les que són, una victòria futbolística desemboqui en una prepotència nacional que encara ens desdibuixi més el mapa polític de la realitat, per exemple. Que per una setmaneta d'antimadridisme ben gustosa, ens pensem que el "Més que un club" del Barça el fa un equip d'estat. I ja ho entenc, ja. De fet, qui ho entén bé és Murgades: "per tal de sobreposar-se a la flagrant contradicció que se'n deriva, per tal de resistir-se a la temptació de lliurar-se inerme en mans d'un destí bestial, li cal, al català, generar tot de recursos teòrics i vivencials que li permetin d'enfrontar la pròpia història sense renegar-ne, sinó tot al contrari, convertint-la en eina d'autoreferendament". Sembla que la dicotomia està viciada: o renunciem a allò que des de l'entusiasme i la vitalitat ens falca la consciència col·lectiva i, per tant, equiparem la voluntat de ser català a la voluntat d'estar avinagrats per poder continuar-ho essent, o abracem els perills del nacionalisme banal i els seus miratges. O renunciem a les passions o abracem la mentida, la confusió entre desig i realitat que accelera la nostra desaparició. Gràcies a Déu, una vegada més, les coses poden no ser tan simples.

Com que vivim amenaçats, la nostra existència demana premeditació i autoconsciència. Aquest és el risc final, la nostra existència és alguna cosa més que, simplement, ser: la nostra existència és una racionalització de la nostra pròpia existència. I, per tant, requereix esforç per a no encreuar la resistència amb amargor, per no fer-nos esclaus de clixés imposats i paralitzants, per no pensar que hem de renunciar als elements que basteixen un ideari nacional comú per por que ens entabanin. O per por d'autoenganyar-nos, de fer-nos passar gat per llebre a nosaltres mateixos amb la intenció de tallar el trauma d'arrel i començar a gaudir una mica. Tot allò que aferma el "nosaltres" fora de la condició de maltractats ha de ser rebut d'una manera positiva. Rebut, però, no vol dir potinejat perquè tapi submissions: vol dir absorbit i interioritzat com una cosa més que ens fa. Es diu nation-building, no nation-freeing. Sortir del plany —o, com a mínim, deixar-nos tenir àmbits i moments per no recrear-nos-hi— no ha de voler dir falsejar la realitat. La mesura justa entre una cosa i l'altra, la racionalització que ens permet de reconèixer-nos des d'on som —però, en definitiva, reconèixer-nos— és el que ens permetrà, en alguns moments, deixar de sentir-nos profundament esqueixats, condemnats a l'espai entre ser i la voluntat de ser. Entre el victimisme i la superioritat moral hi ha d'haver la mesura justa d'orgull, que és més que l’autoconsciència, però menys que l’autoficció. Així és com entenc la política del nostre futbol.