Quan anem a comprar qualsevol objecte delicat, com ara una safata de vidre o de porcellana, és molt probable que ens emboliquin l’objecte en fulls de plàstic de bombolles, per tal d’esmorteir l’impacte de qualsevol cop que pugui escantonar-lo o malmetre’l. Els petits de casa —i els no tan petits— molts cops gaudeixen d’anar petant les bombolles d'una en una. A més a més, també hi podem afegir porexpan, que és més rígid, però que segons el gruix també ens permet assegurar un objecte delicat, com un electrodomèstic a dins de la seva capsa o embolcall.
El que potser no sabíeu és que el nostre cos també té un equivalent de porexpan i, molt recentment, ens hem adonat que també tenim el nostre "plàstic de bombolles" intern, un nou teixit, el lipocartílag, que va ser descrit fa 160 anys a l’orella de rates, però que en un article molt recent ha estat redescobert i caracteritzat, perquè forma part d’òrgans concrets de mamífers (com ara l’orella, el nas o la larinx), però que no es troba ni en aus, ni peixos, ni rèptils; és una invenció evolutiva dels mamífers, incloent-hi els marsupials.
Tots hem estudiat que el sistema esquelètic dels vertebrats té cartílag i ossos. Fins ara, els llibres d’anatomia descrivien tres tipus de cartílag: el hialí, el fibroconnectiu i l’elàstic. Tots tres tipus de cartílag proporcionen elasticitat, connectivitat, resiliència de la forma al moviment i amortiment biomecànic. Els condròcits d’aquests cartílags es caracteritzen per produir col·làgena, elastina i altres fibres proteiques elàstiques com a matriu extracel·lular, formant un veritable entramat de fibres llargues, resistents i elàstiques que confereixen al cartílag les seves propietats, podríem dir que la matriu extracel·lular fa de porexpan, amb els condròcits atrapats a dins.
Fins ara, els llibres d’anatomia descrivien tres tipus de cartílag: el hialí, el fibroconnectiu i l’elàstic; ara caldrà afegir-n'hi un de nou: el lipocartílag, el nostre plàstic de bombolles
En canvi, els condròcits del lipocartílag no secreten aquestes proteïnes de matriu extracel·lular, sinó que són cèl·lules ben rodones perquè a l’interior acumulen bosses de lípids (vacúols lipídics). Quan es mira aquest teixit pel microscopi, rellueix com si les cèl·lules fossin perles. Us adjunto tot seguit una imatge microscòpica del lipocartílag de l’orella d’un ratolí, i no, no és un plat de pèsols, sinó lipocondròcits tenyits de verd.
Aquestes cèl·lules mantindrien la forma de l’orella, de la larinx o de l’estern, perquè els greixos que acumulen esmorteeixen els estiraments i el moviment de la regió corporal, retornant a la forma original, protegint el teixit i l’òrgan, com un veritable plàstic de bombolles intern. És clar, els adipòcits, és a dir, les cèl·lules del teixit adipós, s’assemblarien molt als lipocondròcits, perquè també acumulen lípids a l’interior, també són ben rodones i també poden esmorteir el moviment. Com podem descartar que aquest lipocartílag no sigui més que una especialització d’un tipus de teixit adipós? Per què tant de rebombori? Doncs perquè és el primer cop que es demostra que hi pot haver cartílag sense col·làgena ni matriu extracel·lular, i que hi pot haver cèl·lules que acumulin lípids sense ser teixit adipós, i els investigadors ho demostren amb tot un seguit de tècniques de caracterització molecular, d’estudis de desenvolupament fetal (és a dir, en quin moment es diferencien aquestes cèl·lules i a partir de quin teixit embrionari), de determinació d’expressió gènica (analitzant quins gens de tot el manual d’instruccions són els que fa servir cada cèl·lula, en podem inferir la funció i catalogar si es tracta d’una neurona, d'una cèl·lula muscular o d'un condròcit) i d’anàlisi del seu tipus de metabolisme. I tot aquest conjunt d’estudis exhaustius indiquen que aquestes cèl·lules són úniques i són condròcits en comptes d’adipòcits.
A tall d’exemple, els greixos que contenen els lipocondròcits no s’obtenen dels greixos circulants en sang que hem ingerit (com sí que passa en els adipòcits), sinó que només els poden fabricar de novo, per lipogènesi a partir de glucosa (un sucre). A més, els lipocondròcits no són sensibles a l’estat de sobrealimentació o de dejuni, com fa el teixit adipós, que emmagatzema greixos com a material energètic, de manera que, en l’abundància, els adipòcits acumulen greixos (i ens engreixem de passada), mentre que en el dejuni, els adipòcits perden greixos i volum cel·lular (i, com a resultat, ens aprimem). En canvi, els lipocondròcits de l’orella són cèl·lules molt longeves i estables, que mantenen el seu volum de greixos i la seva disposició en el teixit (per tant, que mantenen la seva forma i funció durant tots els estadis vitals) perquè estan desconnectats del metabolisme dels greixos, tot el contrari que els adipòcits. Entre algunes de les curiositats, trobem que aquest teixit redescobert, que no és gaire abundant, es localitza sempre a les orelles dels mamífers, i en alguns, com ara els ratpenats, el lipocartílag és absolutament necessari per a poder rebre les ones d’ecolocalització. És molt possible que sense el lipocartílag, que manté de manera flexible —però resilient— les nostres orelles en la seva forma i posició, no podríem sentir-hi tan bé ni localitzar d’on procedeix un so, com molts mamífers som capaços de fer.
Haurem de canviar els llibres d’anatomia i afegir un nou tipus de cartílag, el lipocartílag, el nostre plàstic de bombolles, que tot just ara comencem a conèixer i del qual segur que en podrem aprendre molt, per exemple, pel que fa a aplicacions en medicina regenerativa del cartílag, un dels teixits més difícils de regenerar.