"Ai jove, a mi quan se'm demana sempre procuro fer. Si després es valora o s'oblida, és una altra cosa. El que mai no faré és demanar res per a mi". Així vaig conèixer en Fermí. Mai no oblidaré ni el moment ni el lloc, perquè em va impressionar. Aquesta frase, que va ser la resposta a una pregunta que ara no ve a tomb —potser un xic agosarada, tenint en compte que la feia a algú a qui amb prou feines havia saludat un parell de vegades—, reuneix tot un sistema de valors i una forma de ser. No és habitual que la primera frase de la primera conversa que tens amb algú et defineixi com és i com funciona aquesta persona. Em va impressionar. Ho recordo amb estima i procurant entendre que, més que lamentar-ne la mort, cal reivindicar-ne la vida.
Fermí Puig va ser un gran cuiner, però sobretot era un savi. Generós, discret i molt llest
Fermí Puig i Botey, nascut a Granollers el 1959, ha mort després d'uns mesos d'hospitalització. Dono el més sentit condol a la seva família, als seus companys del Restaurant Fermí Puig i a tots els seus amics, que són molts i bons. Després de més de 45 anys dedicats al món de la restauració, deixa un llegat molt important: ha tingut un paper determinant per potenciar i donar prestigi a la cuina tradicional catalana, ha creat escola i ha fet divulgació a la societat. Per això, un grup d'amics primer, i el ple de l'Ajuntament de Granollers després, van demanar que se li concedeixi la Creu de Sant Jordi. M'hi vaig afegir públicament, recordant el seu "mai no demanaré res per a mi", pensant "doncs jo sí". Perquè objectivament en compleix els requisits: Fermí Puig va destacar pels serveis prestats a Catalunya en la tasca de defensa de la seva identitat, ja que potenciar i actualitzar la cuina tradicional catalana és defensar la identitat de Catalunya. També la tasca que va desenvolupar com a divulgador a través de nombrosos llibres i programes de ràdio ha contribuït a restaurar la personalitat del país des d'un pla cívic i cultural, un altre dels requisits que demana el guardó. Expert com era en història i en la manera de ser dels catalans, se'n va —sense fer cap retret— subratllant una de les nostres mancances: no sabem valorar prou el talent que tenim quan el tenim. Només som capaços de valorar-lo, i encara, quan marxen.
Fermí Puig va ser un gran cuiner, però sobretot era un savi. Generós, discret i molt llest. Amb un gran interès pel bon funcionament de les coses, sobretot pel Barça i per la marxa del país, dues de les seves grans passions. Tenia sempre molta informació. Conèixer el que s'ha dit al Drolma —restaurant de l'hotel Majestic que li va fer guanyar una estrella Michelin— i al reservat del restaurant Fermí Puig del carrer Balmes, seria la millor crònica dels últims 30 anys. I la gestionava amb discreció i amb intel·ligència. La manera que tenia de dir-te les coses importants era brillant. Era conscient del seu paper i dominava perfectament l'escena. Quan teníem més confiança, li vaig fer una segona pregunta atrevida. Té a veure amb el seu domini de l'escena. Un dia, després de menjar, no va sortir a saludar els comensals com feia habitualment, i era just un dia en què s'havien sentit quatre crits a la cuina. Res de l'altre món, però em van generar certa sorpresa. I així li ho vaig dir. Va riure i em va dir "no pateixis i no en facis cas. M'agrada sortir a saludar els clients, i em sembla que a ells també els agrada, però si per feina no puc sortir, quan senten la meva veu a la cuina saben que hi soc". En Fermí era una institució. Una inspiració moral per mirar de fer les coses ben fetes. Perquè ell així les feia i esperava el mateix dels altres. Un pilar dels qui sostenien una idea concreta de país. Gràcies, Fermí. Un dels nostres referents.