El diumenge onze d’agost era un dia assolellat a les illes Fèroe, un fet poc habitual tenint en compte que hi plou una mitjana de 257 dies l’any. Aprofitant aquest fet, vam fer un cafè a la terrassa d’una cafeteria del nucli antic de la capital, Tórshavn, amb els amics Kristina Háfoss i Magni Arge, ambdós amb una dilatada trajectòria política i cívica al servei del seu país. Vam parlar de política, llengua i actualitat, tant de Catalunya com de les Fèroe. Malgrat la distància geogràfica, històrica i cultural, val a dir que les semblances entre tots dos països són més que notables, com ara explicaré.

L’avi de la Kristina Háfoss era Louis Zachariasen, un home nascut el 1890 a la remota illa de Fugloy, on avui viuen només 38 persones per la duresa de la vida i l’aïllament. Quan en Louis era petit, a Fugloy hi vivien unes 300 persones i tenia una vibrant vida social i cultural; el seu pare, en Símun Mikkjal, era mestre i autor de poemes patriòtics en llengua feroesa. En aquest entorn familiar, en Louis va seguir les passes del seu pare i va esdevenir mestre a la seva illa natal. Tot i això, l’any 1912 el govern danès, juntament amb les autoritats feroeses, van decretar que la llengua danesa seria la llengua principal d’ensenyament, mentre que el feroès seria la llengua auxiliar a les aules per aclarir dubtes entre els alumnes. Hi havia una paradoxa que als catalans ens resulta familiar; la immensa majoria de nens i professors tenien el feroès com a llengua materna i no tenien coneixements profunds del danès, però, tanmateix, no hi havia llibres escolars en feroès i fins i tot els mestres tenien dificultats a l’hora d’escriure el feroès correctament. Quan el decret va entrar en vigor, en Louis Zachariasen es va negar rotundament a ensenyar en danès als seus alumnes i va prendre una decisió radical: abandonar la docència abans que fer-ho en una llengua estrangera. La vida el va dur per altres camins, però sempre va treballar per la llibertat del seu país, fins al punt que va acabar essent viceprimer ministre del primer govern autònom de les illes Fèroe, creat el 1948.

Les semblances entre les Fèroe i Catalunya són més que notables

Aquest autogovern va ser el resultat de compromís del referèndum d’independència celebrat el 1946. El referèndum es va poder celebrar perquè durant la Segona Guerra Mundial les illes van ser ocupades pels anglesos, mentre que Dinamarca ho va ser per Alemanya. Durant els anys d’ocupació aliada, les illes van viure un ressorgiment cultural i polític, sense interferències del govern danès, que va provocar un esclat patriòtic que va desembocar en el referèndum. La consulta va ser guanyada pels independentistes per un marge molt estret, però el nou govern danès de postguerra, aprofitant que la suma dels vots contraris, els vots nuls i els vots en blanc sumaven més que els vots afirmatius, no va acceptar-ne el resultat i va dissoldre el parlament feroès. Danesos i feroesos van negociar una sortida al conflicte i el 1948 es va aprovar un estatut d’autogovern, que —entre d’altres moltes coses— reconeixia l’oficialitat de la bandera feroesa i permetia l’ensenyament escolar en feroès.

Han passat les dècades, i malgrat que les illes tenen un autogovern envejable, la situació política també té ressonàncies catalanes. Avui al Løgting (Parlament feroès, possiblement el més antic del món) hi ha una majoria unionista, no massa folgada. Els dos partits independentistes, enemistats, han optat per prendre camins diferents; un d’ells dona suport a la majoria governamental feroesa, liderada per un socialista unionista, mentre que l’altre ha optat per romandre a l’oposició. A banda de la política local, les Fèroe escullen dos diputats al Folketing (el Parlament de Dinamarca). Tradicionalment, un era unionista i l’altre era independentista. La divisió al camp independentista ha fet que ara hi hagi dos diputats unionistes, un de dretes i un d’esquerres, que donen suport parlamentari al govern danès. Si els independentistes haguessin anat junts, possiblement haurien guanyat les eleccions generals, haurien obtingut un dels dos escons en joc i tindrien una veu a Folketing. Ara mateix són muts i invisibles a Dinamarca.

Els meus amics, com d’altres polítics i observadors feroesos de l’actualitat, consideren que la independència és viable i possible, però requereix dues coses que ara mateix no tenen: unitat entre els independentistes i capacitat negociadora, dins i fora de les Fèroe. M’atreveixo a dir-ne una tercera; imatge de rigor davant la població. El govern danès, bastant més llest i espavilat que el govern espanyol, ha entès que ara juga amb avantatge i diu obertament que Dinamarca és un país de tres nacions (els danesos, els feroesos i els groenlandesos). Copenhaguen està disposat a donar més autonomia a les illes si convé, tot i que en descarta la possibilitat de secessió. La sensació general és que Dinamarca no oprimeix els feroesos i, en canvi, els garanteix una seguretat (és membre de l’OTAN) i una posició al món que un país tan petit com les Fèroe no poden tenir. Veurem què passa els anys vinents, però els independentistes tenen molta feina al davant i el govern danès només ha de deixar passar el temps sense fer massa res per mantenir el seu domini i control.