Les illes Fèroe tenen uns 54.000 habitants repartits en un arxipèlag de més de 700 illes que sumen 1.400 quilòmetres quadrats. D’aquestes, n’hi ha 18 que són illes majors, de les quals 17 són habitades. La meitat de la població viu a la capital, Tórshavn, i la seva petita àrea metropolitana. “La geografia ho és tot”, em van dia un dia a les Fèroe. I és exactament així, arreu del món. Una geografia diabòlica i una climatologia molt dura han condicionat la vida dels illencs des de fa mil anys. Però en comptes de lamentar-se’n, ni tan sols de resignar-se, els illencs han acceptat la seva realitat i han decidit buscar solucions. En poques dècades han construït una munió de túnels, sota les muntanyes i sota el mar, per connectar-se entre si. La majoria de les illes grans ja estan unides amb ponts o túnels, fins al punt que les Fèroe són l’únic país del món que ha fet un túnel sota el mar que compta amb una rotonda. Cada túnel i cada pont acabat ha comportat l’eliminació d’una línia de ferri, de manera que els viatges s’han escurçat molt. Com a català, quan hi ets i hi circules, et preguntes com és possible que un país amb menys habitants que la ciutat de Rubí hagi estat capaç de construir tants túnels en un temps relativament curt. Com és possible que a Catalunya portem anys i panys parlant de túnels necessaris (el del Cantó, el de Comiols, el de Toses, el de la Bonaigua o, sobretot, el de Viu de Llevata) i ni tan sols estiguin planificats. 

Aquesta disposició a tirar endavant i no lamentar-se de res és un dels trets que més crida l’atenció de la societat feroesa. Altres països en la seva situació es dedicarien a conrear el greuge i a rebre els subsidis. Les illes són deficitàries i el govern danès transfereix aproximadament un 10% del pressupost feroès, però l’objectiu del govern de Fèroe és reduir progressivament aquesta aportació fins a eliminar-la. No volen tenir cap dependència de la metròpoli, perquè se’n volen sortir per ells mateixos. Aquesta determinació davant el futur es veu arreu del país, es pot palpar en cadascun dels feroesos i feroeses. No s’hi percep cap pessimisme, ans al contrari.

A vegades cal sortir de casa per veure que el nostre país no és la Dinamarca del sud que ens van vendre, sinó simplement un país mediterrani que compleix la majoria de tòpics associats

A banda dels túnels, en posaré un altre exemple. L’any 1987, cansats que les úniques connexions aèries de l’arxipèlag amb el món fossin a càrrec de la companyia aèria danesa en règim de monopoli, les institucions feroeses van crear la seva pròpia aerolínia, Atlantic Airways. Des del 1995 la companyia dona beneficis i avui disposa de quatre avions per connectar les Fèroe amb Europa i Amèrica i de dos helicòpters per connectar les illes entre si. Els pilots i tot el personal de la companyia són feroesos i la llengua d’ús és el feroès, a les comunicacions escrites i orals. Van ser capaços d’eliminar una situació de dependència i aixecar una companyia que s’ha convertit en un orgull de país.

Tradicionalment, la criminalitat a l’arxipèlag ha estat inexistent. Les illes no tenen presó i la petita força policial que depèn del govern autònom es dedica sobretot a la gestió del trànsit i a afrontar les situacions d’emergència causades per un clima hostil. Des del 1945, a les Fèroe s’han produït deu homicidis, la majoria lligats a la violència masclista i un parell més vinculats a malalties mentals. Són, per tant, un indret segur on ningú no tanca la porta de casa amb clau i on tothom deixa la bossa o la jaqueta al cotxe sense cap temor de trobar-se’l rebentat. Això, tanmateix, està canviant i darrerament hi ha hagut un augment de les agressions, la violència sexual i el tràfic de drogues. La gent amb qui vaig parlar ho atribueixen a un increment, els darrers anys, de la immigració. Qui m’ho deia no em semblava que fossin ultres, sincerament; simplement esmentaven que la majoria de detinguts en aquests casos eren estrangers, per exemple provinents d’Europa de l’Est. Amb un atur pràcticament inexistent, el país importa mà d’obra per cobrir les seves necessitats i alguns dels nouvinguts no han vingut només a treballar. Són problemes d’un món global. Ho han afrontat sense drames i amb professionalitat; sense fer demagògia política, però alhora sense amagar la realitat, que és com es fan les coses a les societats adultes. Al seu Parlament no tenen cap partit d’extrema dreta, perquè tothom està d’acord amb el diagnòstic i amb el remei.

Els catalans podríem aprendre un parell de coses dels feroesos. O més. A vegades cal sortir de casa per veure que el nostre país no és la Dinamarca del sud que ens van vendre durant dècades, sinó simplement un país mediterrani que compleix la majoria de tòpics associats. Hi va haver un temps, tanmateix, que sí que ho podíem aspirar a ser. Ho podríem ubicar entre la publicació de Lo Catalanisme (1886) i l’inici de la Guerra Civil espanyola (1936). Durant aquell mig segle clavat, tot va ser possible i el país va aixecar la mirada. Després tot es va fer malbé i, tot i que no hem perdut mai aquell esperit i aquell neguit, no hem sabut tornar a ser un país tan determinat. Potser una manera de recuperar-ho és mirar-nos menys el melic, lamentar-nos menys i mirar més enfora.