En l’últim ple del Parlament la discussió entre el president Illa i Sílvia Orriols es va endur totes les atencions, sens dubte perquè Illa ho té més fàcil per posar en evidència els excessos d’Aliança Catalana que per respondre sobre la tercera pista del Prat o sobre el caos de Rodalies. El PSC, encara que ocupi tots els espais de poder possibles, es troba precisament per això davant d’una fragilitat palpable: si els trens no arriben a l’hora, les possibles solucions es troben en mans ara de governs exclusivament socialistes. Difícilment el president Illa podrà queixar-se del mal finançament (que no se n’ha queixat mai, només ha signat uns acords) o de la manca d’eines per poder gestionar la nova immigració (mai no ha demanat el traspàs d’aquestes competències, només hi ha uns acords signats pel PSOE), si qualsevol d’aquestes qüestions depèn de la gestió dels seus camarades. Ara que anirem a veure la prometedora pel·lícula “El 47”, que no va sobre un autobús sinó sobre una comunitat desarrelada que busca arrelar amb dignitat, serà interessant veure com el debat entre Orriols i Illa és un debat buscat, un refugi dialèctic fàcil del president per quedar com el Superlópez del pati, o bé el socialisme català entoma seriosament el repte d’encarrilar un problema que no és només de Ripoll ni només de l’extrema dreta.

No he vist la pel·lícula, i en tinc moltes ganes. Com que se situa en l’any 78, la meva primera infantesa en part també s’hi veurà reflectida i el tràiler em sembla espectacular. Però fer arribar un autobús a Torre Baró, responent als admirables actes de reivindicació del barri, no respon avui (ni avui ni abans) al repte. Integrar persones en una comunitat, de manera digna, és clar que implica bons serveis i barris en condicions: però el debat no se situa aquí, avui l’autobús 47 existeix per a tothom i els serveis socials bàsics abasten tothom (teòricament tothom) que arribi a Catalunya. Els barris estan molt majoritàriament en condicions, l’assistència sanitària i escolar està garantida i fins i tot les polèmiques subvencions per determinades situacions familiars no es neguen a ningú en cap cas. La criatura pot plorar per moltes bandes, sempre, però avui no plora principalment per aquesta: fins i tot ara, veient la reacció de determinats periodistes i tuitaires a la pel·lícula “El 47”, la pregunta és sobre la catalanitat. Només cal mirar els mitjans i les xarxes: la gran pregunta és si aquella reivindicació de Torre Baró era en favor d’uns extremenys nouvinguts, o en favor d’uns nous catalans. La meva resposta és clara: eren nous catalans i són ara catalans, o com a mínim estan sempre convidats a ser-ho. Ni murs trumpistes, ni trampes sobre inexistents (sí, inexistents) carnets de catalanitat. Aquesta invitació, però, de vegades s’agafa d’una manera i de vegades d’una altra. I aquí, ho senten?, aquí sí que es fan més intensos els plors de la criatura.

Catalunya va crear en el seu moment un concepte ampli, integrador, de catalanitat que s’ha de mantenir i actualitzar: però necessita noves seves eines, i sobretot assolir un nou pacte social

Com deia, el debat sobre els carnets de catalanitat és infèrtil perquè el carnet de catalanitat no existeix: només existeix el carnet d’espanyolitat. Salvador Illa ho sap perfectament quan s’agafa a la rèplica fàcil a Aliança Catalana, perquè és molt fàcil aparèixer com un Kennedy quan et limites a escollir l’adversari més caracteritzat com un Hitler amb banyes. Però el president sap que la resposta no és tan fàcil, precisament perquè el carnet de catalanitat no existeix: a Catalunya hi venen persones designades a dit per ministeris llunyans, amb un nombre que es decideix en despatxos llunyans, i sota unes condicions en què poc pot intervenir el municipi o la comunitat autònoma. El carnet d’espanyolitat et permet accedir a uns serveix bàsics, però la integració social, cultural, quotidiana l’hauran de fer el municipi i les administracions més properes. I aquí no hi ha eines. No n’hi ha. Encara menys n’hi va haver quan Salvador Illa i els seus van aplicar el 155 a la fràgil autonomia catalana, però és que tampoc ara aquestes eines apareixen per enlloc. El jove Pasqual Maragall que apareix a la pel·lícula era becari en un ajuntament que havia d’afrontar aquests problemes, però que no es van resoldre només amb una posada al dia del barri: es van resoldre amb una invitació a pertànyer, molt principalment a través de la llengua (l’avui retallada i desvirtuada immersió lingüística), una invitació que alguns van agafar i alguns no. Els que no, un bon dia es van moure cap a Ciutadans. Ara es mouen per altres diverses sigles, entre elles el PSC. Ostres, ara la criatura encara se sent més.

Parlar de carnets de catalanitat pot amagar una gran hipocresia quan avui, políticament, si hi ha algun “català de segona” és l’independentista que va ser apallissat o perseguit judicialment per defensar un referèndum on es podia votar també que “no” (per cert, per a quan una pel·lícula sobre aquesta altra gesta, molt més massiva?). Però més enllà d’això, que per mi sí que marca una ratlla entre catalans de primera (els que compten amb l’Estat per complir els seus objectius polítics) i els de segona (que tenen l’Estat en contra, per molt que el paguin), en el tema immigratori les eines que fins ara havien semblat suficients (l’autobús, el metro, els serveis socials de qualitat, la immersió, TV3) per construir una sola comunitat esdevenen poca cosa quan el xoc cultural és encara més fort, els valors encara són menys compartits i els prejudicis (l’innegable racisme latent en la nostra societat) ho contaminen tot. Catalunya va crear en el seu moment un concepte ampli, integrador, de catalanitat que s’ha de mantenir i actualitzar: però necessita noves seves eines, i sobretot assolir un nou pacte social. Si es pensen que cap autobús ho arreglarà, ara, no s’haurà entès on som. Però és que si s’intenta per la via ràpida de l’espanyolització, del simple carnet de comissaria i saltant-se el nostre fet nacional, no serà només una excèntrica extrema dreta qui trobaran en contra.