El que potser s'acabarà del tot amb la investidura de Salvador Illa no és tant l'anomenat procés d'independència com el règim del 78. El PSC ha començat una fugida endavant més delicada i estrambòtica que la de CiU el 2012. Per tapar el seu paperot contra el dret a l'autodeterminació, i els beneficis obtinguts de la repressió espanyola, el PSC vol utilitzar Catalunya per canviar l'estructura de l'Estat. Amb Castella exhausta, i els Borbons en crisi, les esquerres espanyoles han vist en el PSC l'ocasió d'homogeneïtzar Espanya a favor seu.

La història no és nova, i ja es va intentar al segle XVIII, al segle XIX i al segle XX aprofitant les ferides de la repressió i l'austriacisme sociològic del país. Històricament, l'experiment ha donat resultats tràgics. Ara la situació podria semblar diferent perquè Pedro Sánchez té el suport d'Europa, i perquè Catalunya està plena d'empreses alemanyes i franceses. Però Espanya sempre s'acaba quedant sola amb els seus problemes i és probable que un dia lamentem el cinisme del PSC, i de les elits econòmiques que l'alimenten, tant o més del que hem lamentat la presa de pèl convergent.

Si Catalunya no té força per defensar l'autodeterminació tampoc no la tindrà per renovar les estructures de l'estat espanyol. De l'austriacisme actualitzat que el PSC pretenia representar durant la Transició, només en queda un despotisme il·lustrat gris i xacrós. El projecte dels socialistes no té base popular, ni a Catalunya ni a Espanya. S'hauria pogut construir durant els anys del procés, o abans, si el PSC no hagués trencat amb la seva tradició política i si els seus amics de l'Espanya liberal s'haguessin pres seriosament les demandes del poble català en comptes d'utilitzar les contradiccions de CiU per humiliar-lo.

Si Catalunya no té força per defensar l'autodeterminació tampoc no la tindrà per renovar les estructures de l'estat espanyol

Ara veurem com els mateixos que deien que la independència és impossible prometen una Espanya feliçment avinguda, on Catalunya no haurà de patir per la seva existència. Els diaris i els articulistes que viuen de les reminiscències de l'Antic Règim ja han tret l'espantall de la confederació. Per desgràcia, ni el PSC ni els seus escolanets esparracats han treballat mai per una redistribució real del poder. N'hi ha prou de mirar els cognoms dels jutges, dels militars o dels inspectors d'Hisenda per saber que Catalunya, Mallorca i el País Valencià viuen en un règim d'ocupació des de 1714.

Per més històries que s'expliquin, la idea de les esquerres espanyoles no és salvar la convivència, sinó parasitar la tradició política catalana per assaltar el nucli de les institucions estatals, que encara estan en mans dels hereus de l'Antic Règim i dels vencedors de la Guerra Civil. Si Sánchez hagués nascut a Reus com el General Prim potser podríem patir per la seva vida i creure en la possibilitat d'un Kennedy espanyol. Però Sánchez no té la cultura ni la perspectiva per entendre les conseqüències del que fa, encara que al meu entendre no sigui tan cínic com el pinten els nacionalistes d'una banda i l'altra.

Intentar dominar Espanya des de Barcelona, i mirar de fer-ho a mitges, sense la complicitat dels catalans, els valencians i els mallorquins de soca-rel, és una bestiesa. ERC pot jugar la carta de la col·laboració perquè no va votar la Constitució i és possible que després d'ensenyar-nos com CiU jugava amb els sentiments de la nació, ara ens ensenyi com el PSC juga amb l'avarícia de tothom. A la darrera editorial de Jordi Juan ja es veu fins a quin punt els riquets de Pedralbes babegen pensant en el BOE de la nova Espanya cantada per Iván Redondo i José Luis Villacañas.

En aquest escenari, el pitjor que podria fer el país és deixar-se reduir a un sol partit nacionalista com somien bona part dels convergents. La força de Catalunya, i el secret de la seva capacitat de supervivència, no és la seva base ètnica sinó la seva vocació civilitzadora. Si ERC aguanta l'estrebada, no sols es veurà cada dia més que Raimon Obiols era independentista, encara que només estigués disposat a separar-se d'Espanya prement un botó. També es veurà que si la sociovergència hagués tingut una mica de coratge intel·lectual i físic, Enric Juliana no necessitaria vendre el nou casino del PSC elogiant un llibre tan fluix com la biografia de Josep Tarradellas escrita per Joan Esculies.