La vella Europa, l'Europa dels estats nació, ha començat a perdre el control del seu destí, igual que Catalunya després de l'1 d'octubre, quan des de Primàries dèiem que Barcelona es jugava de tornar a quedar un altre cop fora de la història. El conservadorisme ja no és una temptació, s'ha convertit en una necessitat. Els debats dels propers anys ja no aniran sobre quins drets o quins beneficis es poden repartir, sinó més aviat sobre què i qui és prescindible i què val la pena de preservar, mentre el món d'ahir s'enfonsa.

La ultradreta exalta les sobiranies nacionals i les vol protegir, i Macron i altres líders liberals, que encara viuen del record traumàtic del feixisme, diuen que Europa pot morir. Però Europa ja és una unitat geopolítica més forta i més prometedora que no pas els mateixos estats que la conformen. A Londres París Barcelona vaig somiar en una Europa com Suïssa, fortificada per fora i diversa per dins, i més aviat sembla que el continent s'està italianitzant, que ha esdevingut un desgavell de territoris rics i indefensos, del qual cap actor geopolític important no vol prescindir.

Quan les ideologies acabin de folkloritzar-se i els sistemes polítics europeus deixin d'existir tal com els havíem conegut, només quedaran les llengües i les identitats històriques per tornar a crear un ordre

A la Xina se li enfot què passi a França o Alemanya, però no se li enfot què passi a Europa, i exactament igual es pot dir dels Estats Units o de l'Iran. Espanya ha obert un parell de conflictes diplomàtics amb l'Argentina i Israel que tenen molt ressò a Twitter i a la premsa, però que no es poden llegir al marge del sistema d'equilibris europeus, i de les eleccions organitzades per Brussel·les. L'estat espanyol s'ha carregat la política catalana, però els catalans continuen existint i formant part d'Europa, igual que els castellans, mentre que el sistema de la Transició s'enfonsa amb la dissolució de la política autonòmica.

Si jo tingués vocació d'estadista començaria a demanar la creació d'unitats catalanes dins l'exèrcit espanyol, i quan dic catalanes vull dir que parlin en català. A mesura que les velles ideologies es folkloritzin, i que el sistema de la Transició col·lapsi, l'exèrcit espanyol tornarà a emergir com l'únic element històric capaç d'aglutinar el territori estatal. Tenim la sort, si més no de moment, que el futur d'Espanya està més lligat que mai al futur d'Europa i que Europa, com la Itàlia del segle XIX, tendeix a la unificació i al rearmament, ni que sigui per la pressió que fan les potències estrangeres.

Quan les ideologies acabin de folkloritzar-se i els sistemes polítics europeus deixin d'existir tal com els havíem conegut, només quedaran les llengües i les identitats històriques per tornar a crear un ordre. Hem d'aprofitar que, com Voltaire va dir dels catalans, aviat es podrà dir dels europeus que estimaven tant la seva llibertat que podien prescindir del món, però que el món no podia viure sense ells. L'exèrcit espanyol, integrat en un sistema de defensa europeu, ofereix més possibilitats a Catalunya de mantenir-se connectada amb el món que ve que no pas el feminisme o el feixisme.

Potser no és el que esperàvem, però és el que ens ha portat Europa. I no és una boutade. Com sempre que les idees cauen, la força bruta i els exèrcits s'han tornat a posar al centre de l'economia i la política. I a la taula del Bernat qui no hi seu no hi és comptat.