L’Institut Nacional d’Estadística (INE) ha fet públiques les dades relatives a les migracions i als canvis de residència dins de l’Estat espanyol. Són dades molt interessants, que posen de manifest de manera científica allò que es percep als carrers del nostre país. Hi ha un flux constant i molt elevat de migrants d’arreu del món cap a casa nostra, que dobla la quantitat de migrants que tornen als seus països. L’any passat van venir a Catalunya 272.645 persones. És una xifra increïblement alta, perquè vol dir que cada quatre anys arriba a casa nostra més d’un milió de persones. L’Hospitalet de Llobregat és la segona ciutat del país; té 276.617 habitants. Per tant, és com si cada any a Catalunya sorgís de sobte una nova ciutat com l’Hospitalet de Llobregat. És una quantitat inassumible per a qualsevol país europeu, però en el cas d’un país de vuit milions d’habitants que no compta amb els recursos econòmics necessaris i amb una llengua minoritzada, la situació és crítica. Tanmateix, com que durant el mateix any van tornar als seus països 145.841 persones (moltes de les quals romaneses i marroquines, per cert), el saldo final de l’any passat queda en 126.804 persones. Si es vol optar per aquesta xifra, llavors a Catalunya sorgeix una nova Mataró cada any.

Una altra dada significativa és que el saldo migratori amb la resta de l’Estat és negatiu en 5.171 persones, la qual cosa tampoc no és sorprenent; tots coneixem persones amb orígens a altres indrets de l’Estat que, quan es jubilen, opten per tornar als seus pobles. I ben fet que fan: amb una pensió de 1.300 euros (la mitjana catalana) es pot viure molt millor a Extremadura, Castella o Andalusia que no pas a Catalunya. Per tant, les dades confirmen que hi ha un petit però constant flux migratori de retorn a Espanya. El mateix passarà (i de fet ja passa) amb els migrants d’arreu del món: amb una pensió espanyola es viu com un rei a Guayaquil, a Bucarest o a Tànger.

L’any passat van venir a Catalunya 272.645 persones

L’arribada de tantes noves persones cada any a Catalunya s’ha d’afrontar, explicar i debatre, perquè no fer-ho o amagar la realitat només serveix per engrossir la bossa de vots dels partits ultres. No hi ha res pitjor que les institucions no parlin d’un tema del qual parla tota la ciutadania. La gent no vol ser tractada amb paternalisme, i menys encara que se l’acusi de no sé què. Per tant, se n’ha de parlar, i se n’ha de parlar moltíssim, perquè té conseqüències directíssimes en la nostra vida. Per exemple, podem comparar dues dades molt simples: com dèiem, l’any 2023 el saldo migratori exterior va ser de 126.804 persones, però el mateix any a Catalunya es van acabar de construir només 13.760 nous habitatges. No cal ser un matemàtic per saber que toquen a gairebé 10 migrants per habitatge nou, sense comptar els milers i milers de joves catalans que volen comprar o llogar un pis. La relació directa entre les dues dades explica, en bona part, la gravíssima crisi habitacional del nostre país. Menys oferta i més cara, més infrahabitatge i més pisos amb habitacions compartides. Això té conseqüències directes la crisi demogràfica dels catalans i en l’escassa quantitat de nens que tenen; és comprensible que les famílies del país limitin el nombre de fills que volen tenir si no tenen espai on posar-los.

I podríem continuar: no es construeixen hospitals nous, les infraestructures viàries i ferroviàries són les mateixes des de fa anys i la plantilla del Cos de Mossos d’Esquadra (CME) creix de manera insuficient. Els serveis públics del país estan col·lapsats, hi ha gent a tot arreu tothora i les costures del sistema fa temps que van petar. Mals resultats acadèmics endèmics, delinqüència multireincident per part de determinats migrants i ocupació de mala qualitat amb sous baixos. No és culpa estrictament els migrants, tot això; és culpa de la incapacitat previsora de l’administració i d’un model econòmic que es basa en el creixement pel fet de créixer i en el turisme com a dogma. Hem de canviar de model o no ens en sortirem, i amb això no vull dir que no hàgim de créixer ni que el turisme hagi de deixar de venir; només dic que les coses es poden fer d’una altra manera. Catalunya fa més de vint anys que es va empobrint i ja som tot just a la mitjana europea de PIB per càpita, punt avall o punt amunt, quan fa només uns anys ens situàvem un còmode 10% per damunt. Els pròxims anys ens empobrirem encara més, especialment les classes mitjanes i les famílies.

La gran perjudicada de tot plegat és la llengua i la cultura catalanes, perquè el país té des de l’any passat un quart de milió de nous veïns que ni saben la llengua ni coneixen la nostra cultura. El repte és majúscul i determinant per al futur del nostre país. Es pot afrontar? Per descomptat. Ens cal un Estat propi, però es pot afrontar fins i tot sense tenir-ne un. Per començar, no pot venir tanta gent. En segon lloc, és vergonyós que hi hagi migrants que vulguin estudiar català i es quedin sense plaça. Vergonyós i intolerable. En tercer lloc, els permisos de treball s’han de vincular de totes passades al coneixement de la llengua catalana, com a Andorra. No entens ni pots parlar en català? Aquí no pots treballar. Ras i curt. La Generalitat de Catalunya hauria de tenir competències exclusives en la matèria i en tots els aspectes: permisos de residència, permisos de treball, polítiques d’integració, renovacions i expulsions. No cal tenir un Estat per a poder-ho fer. L’Estat de Baviera va tenir la seva pròpia policia de fronteres entre el 1946 i el 1998, i la va restablir el 2018. Té la seu a Passau i la integren més de mil agents. Hi ha altres casos en altres països. Aquest és el principal repte que patim i tenim possibles solucions. Algú s’hi posarà?