1. Demanar perdó, però no gaire...
I, de sobte li passen a Carme Chacón una piulada d'Albert Rivera. Aquesta:
I Carme Chacón creu que la piulada és certa. I aprofita el míting de divendres a la nit per carregar fort contra Rivera. En té ganes. Fa dies que arrossega el tema de la postura de Ciutadans sobre la violència de gènere. En vaig parlar ja fa un parell de dies. És un d'aquells temes que Chacón considera que mobilitza el seu vot i que li permet marcar una postura ideològica. Però, ai las, la piulada és falsa!!! Ooooooh!!! Era massa bonic, oi? I Rivera aprofita per contraatacar...
Passen les hores i Chacón no diu res. Realment la piulada és falsa? Sí, sembla que sí, però no hi ha resposta. Expectació. I continuen passant les hores. Fins que arriba aquest dissabte al migdia. I Chacón respon. Unes 16 hores després. I, què fa? Demana disculpes? Rectifica? Dimiteix, com demana l'etiqueta que va ser una de les més seguides del dia a Twitter?
Doncs guaiti què acaba fent:
O sigui, sí, s'ha disculpat. Però no gaire. I hi ha afegit una dosi d'"i tu més". L'última setmana de campanya Chacón-Rivera promet ser bonica de veure.
2. Realment, Carme Chacón està de pega.
I abans d'aquesta pífia que va empassar-se sencereta i sense guarnició, Chacón també va ser notícia per una sospita.
Dimecres al matí. El Periódico organitza un debat amb els candidats. En un moment donat, a Twitter hi apareix una piulada d'en Kim Aulet (@elsomatent). Observi el que diu, observi algunes respostes d'altres usuaris i el comentari d'Aulet...
Què ha passat? @elsomatent acusa els organitzadors, concretament a Enric Hernández, director del diari, d'haver-li passat prèviament a Carme Chacón les preguntes que li farien. Com ho sap? Doncs piulada a piulada ho va explicant...
És certa l'acusació? Bé, que jo sàpiga Chacón, no l'ha desmentit. I no em consta que el diari afectat ho hagi fet. L'he buscat i no l'he sabut trobar. Segurament poca habilitat meva. En tot cas, si El Periódico ha donat explicacions, les reproduiré, com no pot ser d'altra manera. Ah, per cert, el diari digital a qui se li va voler facilitar la feina, tampoc em consta que hagi dit res.
3. Hola, he venido a hablar de mi debate
Doncs no, durant 36 hores ni a Tele 5 ni a Cuatro va existir el debat d'Atresmedia (o sigui, el d'Antena 3 i La Sexta). Dimarts tots els mitjans parlant-ne i als informatius de Mediaset apagada informativa total. No se, potser no tenen sintonitzats els canals de la competència. Bé, i no miren diaris de paper ni digitals. Ni tampoc escolten la ràdio. No sé, o potser viuen incomunicats. O, com que dimarts era festa, es van passar tot el dia al llit dormint. Per trobar la primera referència hem d'anar al matí de dimecres, concretament al programa d'Ana Rosa Quintana. I per veure una reacció en forma de resposta, vam haver d'esperar al Sálvame, que se'n va fotre directament. O al menys va intentar-ho.
De què va anar la cosa? Doncs al web del programa ho van explicar tot...
La idea no va acabar de convèncer a Periodistadigital, que se la va carregar directament...
I és que han nascut dos nous formats televisius. L'un consisteix en esprémer al màxim el debat que organitzes tu a la teva cadena a còpia de dedicar-li hores i hores i hores de la teva programació dient que allò és el més important que està passant al planeta (encara que el resultat final sigui com un pa alemany de motllo d'aquells espesos que, quan talles una llesca, en caure al plat, se sent puuum!). L'altre format consisteix en callar com un mort quan el debat l'organitza una altra cadena. Aquesta tendència demostra que, realment, l'intercanvi d'idees entre els candidats és una excusa barata per l'autopromoció de les diverses cadenes organitzadores i que el que diguin realment només interessa per poder omplir de contingut els teus programes.
4. Rivera està encantat amb Marhuenda (o més)
La Razón publicava diumenge una entrevista amb Albert Rivera. El titular de portada que va triar el diari feia referència als possibles pactes postelectorals i encaixava perfectament amb el titular elegit per tractar l'aparició de Rajoy a La Sexta (per cert, un mitjà del mateix grup de comunicació). De tal manera que el missatge era: voteu PP, perquè si no hi haurà una pinça en contra (esquerra) dirigida per Ciutadans (dreta).
Problema? Quan llegies l'entrevista veies que Rivera no havia dit el que La Razón publicava en portada, tot i que al titular de l'entrevista que trobaves a les pàgines interiors, s'insistís a fer-li dir. Observi la pregunta i observi la resposta...
Rivera es va queixar i el diari va haver de rectificar el titular al cap d'unes hores a l'edició digital...
En canvi, a l'edició de paper, l'endemà, cap esment, cap rectificació. Res. I això que l'Albert Rivera va pentinar-los a Twitter...
Però vaja, si en altres ocasions i amb coses més greus, el que s'ha publicat a La Razón en portada no s'ha acabat d'ajustar gaire a la realitat, ¿ara hem de fer escarafalls d'una frase una miqueeeta tunejada a gust? No, oi?
5. Marcelo Fernández Díaz
En Víctor Amela va entrevistar Jorge Fernández Díaz a La Vanguardia. Van parlar de tot, però el tema que ha omplert hores i pàgines de comentaris ha estat en Marcelo. Que un ministre de l'Interior digui que té un àngel de la guarda anomenat Marcelo i que l'ajuda a aparcar el cotxe és una de les afirmacions més IN-SU-PE-RA-BLES que es possible llegir en un país occidental.
El problema no és que un senyor a punt de la jubilació pensi això, sinó que aquest senyor sigui ministre de l'interior i, a més... HO EXPLIQUI!!! Sí, ja se que molts dels seus votants estaran encantats amb la revelació, però que la majoria d'una societat llegeixi que qui ha de vetllar per la seva seguretat parla d'un àngel aparcacotxes que es diu Marcelo... Bé, doncs això, que esperem que si aparca a la zona blava, en Marcelo vagi a canviar-li el paperet quan toca.
6. El 'hipster' que no ho era
També s'ha parlat molt del vídeo del PP on hi apareixia un hipster que resultava ser votant de Rajoy. La campanya de ficció per intentar demostrar que votar PP no és exclusiu de la gent gran de l'Espanya del blat, ha arribat acompanyada d'una fotografia de Rajoy amb un individu que ens el volien vendre com a hipster professional.
Ah, però al segle XXI, el segle de les xarxes socials, qualsevol persona té un passat digital i aquest passat es pot trobar facilment. I ha resultat que el senyor de l'esquerra (vaja, el que no és Rajoy) no és hipster. No, en Joaquín Martín, nom real del personatge en qüestió, és regidor del PP a Pizarra (Màlaga) i és tan i tan modern i alternatiu que al seu compte de Facebook diu que li encanta la Setmana Santa, el Rocío i les curses de braus. Sí, i a més en moments d'hipermodernitat retuiteja piulades del grup neonazi grec Alba Daurada...
Sembla mentida que els ideòlegs de les campanyes polítiques encara no sàpiguen que la xarxa tarda minuts en desemmascarar les mentides, els fraus, les estafes i les ficades de pota. Però, esclar, si n'hi ha que encara es pensen que la manera de solucionar una piulada desafortunada és esborrar-la, què podem esperar, oi?
7. De "la niña" de Rajoy als "memes del hipster de Rajoy"
Ho sento, no em puc resistir a reproduir dos dels memes dedicats al tema "El hipster de Rajoy". Perquè una altra cosa important a tenir en compte de Twitter, a part que és impossible fer desaparèixer el que s'hi ha publicat, és que un minut després de passar qualsevol cosa, ja hi ha centenars d'usuaris demostrant el seu talent.
Fa molts anys, una de les seccions de més èxit de la revista El Jueves eren els fotomuntatges. Primer fets amb tisora i pega. L'encarregat d'elaborar-los era en Fer. Tenia retallats centenars de caps de personatges famosos i centenars de cossos que treia d'anuncis de revistes estrangeres. Quan sortia una notícia que l'inspirava, buscava cap i cos que l'anés bé per a la idea que tenia. I resolt. Després va arribar el Photoshop i la cosa va permetre perfeccionar l'execució. Ara ja no té cap sentit que una revista setmanal d'humor faci fotomuntatges. Per genial que sigui la idea, quan tu la publiques, a part que ja ha quedat més que antiga, te l'han superat centenars d'usuaris de Twitter i multiplicada per mil. Això sí, al final, l'enginy de vegades aconsegueix sobreviure i si tu publiques això, encara que sigui una setmana després, la cosa t'aguanta.
8. La vida del candidat és molt dura, sobretot la gàstrica
Durant la campanya, els candidats (i les candidates) han de pujar en globus, explicar acudits, anar al programa de la Campos, fer macramé amb els peus, prometre coses, pujar a un atracció de fira, saludar gent hiperventilada, suportar periodistes i... menjar coses estranyes.
Les dues setmanes i mitja de campanya són pitjors que 4 àpats de Nadal i 5 de Sant Esteve seguits. L'escudella i companyia i els canelons i companyia et deixen derrotat per dies, però almenys, ho prepari la mare o la sogra, els productes són de qualitat. En canvi a la campanya, cada dia tens un dinar i un sopar (i de vegades també un esmorzar) en un pavelló o en un restaurant justet amb no-sé-quantes-persones. I, ja se sap, quan hi ha tanta gent, t'acaba caient un menú de batalla. Ei, però de local d'aquells que quan surts no et treus la pudor a fregit de la pell en dues setmanes.
Dijous, per exemple, vaig patir molt per en Rajoy, pobret meu. Perquè estava a Màlaga (ell), que si arriba a estar més a prop li preparo un brou i li porto personalment. Per depurar. Pobre home, observi quina mena de ciment va haver de fer veure que assaboria. Miri-se'l bé perquè diversos constructors van demanar el que va sobrar i han sortit els fonaments d'uns quants edificis. No sembla arròs, sembla una truita de patates d'aquelles que fan un pam de gruix i que, quan te l'empasses, se't fa una bola a la gola que no te la desfàs ni amb un camió cisterna de WC NET. I si et fas un entrepà amb pa alemany de motllo, no tornes a empassar en ta vida.
Bé, per no parlar dels musclos mutants que han estat encastats al morter d'una manera tan sospitosa que només pots imaginar que si ho han fet així és perquè no veiem el seu aspecte real.
Per tant, des d'aquí només puc expressar un sentit i emocionat #prayfortheestómacdelscandidats.
9. Tots els suports són bons
Cantants, actors, empresaris, esportistes, personatges mediàtics en general... Els partits busquen perfils de ciutadans més o menys coneguts per animar la gent a votar-los. I Podemos ha aconseguit el suport d'una actriu porno que es diu Amarna Miller. Un servidor no tenia el gust, però documentant-me per oferir la millor informació, he anat a petar a la seva pàgina web. Naturalment, només he comprovat la seva existència, com segurament farà vostè, i he obviat qualsevol consulta que no fos professional. És la dura vida del cronista polític, que ha llegir i veure coses com aquesta...
I després encara t'has de sentir coses com: "no et queixis perquè segur que els polítics no són tan avorrits com sembla".