El recent Reial decret 933/2021, que obliga allotjaments turístics i empreses de lloguer de vehicles a recopilar i compartir dades exhaustives dels viatgers amb el Ministeri de l'Interior, constitueix una amenaça directa a la privacitat individual. Presentat com un suposat avenç en la lluita contra el crim organitzat i el terrorisme, aquest sistema no només manca d'una relació real entre les dades que recopila i la seva suposada eficàcia, sinó que planteja serioses contradiccions amb la realitat. A més, destaca pel seu caràcter intrusiu i desproporcionat en comparació amb altres països del nostre entorn. És impossible ignorar l'eco que aquestes mesures tenen amb mètodes de control ciutadà propis de règims autoritaris com la STASI de l'extinta Alemanya de l'Est.

El registre obliga els hotels i empreses de lloguer de vehicles a recopilar dades dels viatgers que van molt més enllà del raonable: nom complet, document d'identitat, nacionalitat, adreça, correu electrònic, telèfon, dades bancàries i, en el cas de menors, relacions de parentiu. Fins i tot se'ls exigeix conservar aquesta informació durant tres anys. Aquesta acumulació massiva de dades no només erosiona la privacitat dels ciutadans, sinó que genera preguntes legítimes: per què es requereix tanta informació i durant tant de temps? Aquest nivell d'intrusió no té precedents en països democràtics i manca de justificació sòlida.

El cas de les dades bancàries és especialment alarmant. No hi ha un sistema comparable a Europa on se sol·liciti informació financera per allotjar-se en un hotel o llogar un vehicle. La justificació oficial, que intenta vincular aquesta informació amb la lluita contra el blanqueig de capitals, és insostenible. Ni els hotels ni les empreses de lloguer no tenen la capacitat d'analitzar transaccions financeres, i els pagaments de serveis turístics, majoritàriament, no assoleixen els llindars que podrien considerar-se rellevants per a delictes econòmics, ni tan sols per a sancions administratives. És evident que les dades bancàries no són necessàries per identificar persones buscades i que la seva inclusió en el registre és, en el millor dels casos, una mesura desproporcionada i, en el pitjor, un abús de poder.

El Ministeri de l'Interior afirma que el sistema ha permès localitzar més de 18.500 persones buscades des de la seva implementació preliminar. Tanmateix, aquestes xifres manquen de context. Quan es comparen amb les estadístiques internacionals, les contradiccions són evidents. De les més de 62.000 Notificacions Vermelles de la Interpol en vigor a nivell global, el nombre de casos executats a Espanya és insignificant. No existeix evidència que el registre de viatgers hagi estat una eina clau per complir amb aquestes sol·licituds internacionals. D'altra banda, Espanya va gestionar 362 extradicions passives el 2023, una xifra que posa en dubte la magnitud del problema que suposadament pretén abordar el registre. D'aquestes extradicions, només una fracció mínima pot atribuir-se a localitzacions realitzades a través de registres de viatgers.

El nou registre de viatgers manca d'una relació clara entre la seva implementació i els resultats promesos. Les dades recopilades són excessives, innecessàries i irrellevants

El problema no s'atura aquí. Espanya compta amb menys de 10.000 presos preventius i gairebé 4 milions de causes judicials obertes en l'àmbit penal, però no hi ha indicis que la recopilació massiva de dades de viatgers hagi contribuït significativament a resoldre aquests casos. La idea que aquesta mesura millora la seguretat ciutadana es dilueix en analitzar els resultats concrets. El registre sembla més un exercici d'acumulació innecessària de dades que una eina eficient per combatre el crim.

Resulta especialment preocupant que Espanya s'hagi convertit en una anomalia dins del panorama europeu. Països com el Regne Unit, el Canadà, els Estats Units i Austràlia fan servir sistemes d'autorització electrònica, però aquests es limiten a dades bàsiques i se centren en el control fronterer, no en la vigilància massiva dels moviments interns. Fins i tot el Sistema d'Entrades i Sortides de la Unió Europea, dissenyat per a la traçabilitat a les fronteres exteriors de l'espai Schengen, no inclou la recopilació d'informació financera o personal tan detallada com la que exigeix el Reial decret 933/2021. La comparació és clara: mentre altres països prioritzen la proporcionalitat i el respecte per la privacitat, Espanya ha optat per un model intrusiu que no té justificació en un Estat democràtic.

La recopilació de dades bancàries i de parentiu és irrellevant per identificar persones buscades. Els delinqüents organitzats rares vegades utilitzen mètodes financers rastrejables i molt menys recorren a transaccions directes a hotels o empreses de lloguer de vehicles. Per la seva part, les dades de parentiu de menors només aprofundeixen en un nivell d'intrusió en la vida familiar difícil de justificar sota el pretext de la seguretat. El resultat és un sistema que sotmet tots els ciutadans, sense importar els seus antecedents, a un nivell de control invasiu que genera més preguntes ètiques que beneficis tangibles.

És inevitable traçar un paral·lelisme amb la STASI, l'objectiu de la qual era vigilar cada aspecte de la vida dels ciutadans amb l'excusa de la seguretat de l'Estat. Encara que les circumstàncies polítiques són diferents, el principi subjacent és inquietantment similar: recopilar dades massives per controlar els moviments i perfils de les persones. Aquest tipus de vigilància, disfressada de mesures de seguretat, representa una perillosa erosió de les llibertats individuals.

Aquest registre és un exemple preocupant de com les promeses de seguretat poden ser utilitzades per justificar una invasió de la privacitat

La indústria turística, un dels pilars econòmics d'Espanya i Catalunya, ja ha manifestat la seva preocupació. La càrrega administrativa addicional i els costos associats al compliment d'aquesta normativa afecten directament els allotjaments i empreses de lloguer, que inevitablement traslladaran aquests costos als consumidors. A més, la percepció d'un control excessiu podria dissuadir els turistes internacionals, especialment aquells que valoren la privacitat, com passa amb molts ciutadans de la Unió Europea. En un sector tan competitiu, l'Estat espanyol no pot permetre's una mesura que comprometi la seva imatge com a destinació turística i menys amb el que això repercuteix en l'economia catalana.

Com dic, el nou registre de viatgers no només vulnera la privacitat, sinó que també manca d'una relació clara entre la seva implementació i els resultats que promet. Les dades recopilades són excessives, innecessàries i, en molts casos, irrellevants per als objectius declarats. Les xifres d'extradicions i detencions reals demostren que no som davant d'una eina dissenyada per abordar un problema significatiu. En lloc de ser una innovació, aquest model representa una anomalia en el context europeu i planteja seriosos dubtes sobre l'equilibri entre seguretat i drets fonamentals.

En l'equació entre seguretat i llibertat, s'ha de prioritzar sempre la llibertat, especialment quan el retall d'aquesta no té cap relació amb el suposat increment de la seguretat. Un registre d'aquestes característiques, amb el temps, només servirà per a finalitats espúries de més control ciutadà, deixant tota aquesta informació en mans de les autoritats i a l'abast de qualsevol policia en actiu.

Aquest registre, en definitiva, és un exemple preocupant de com les promeses de seguretat poden ser utilitzades per justificar una invasió de la privacitat. Per això, és fonamental exigir una revisió immediata d'aquesta normativa, que garanteixi la proporcionalitat, respecti els drets dels ciutadans i restableixi la confiança en les institucions democràtiques.