Si alguna cosa em preocupa de la situació actual de Catalunya, no de l’independentisme, sinó de la causa nacional catalana en general, és el possible afebliment del relat existent des de fa dècades, i fins i tot segles, fins ara. Allò que fins al 2017 era una progressiva evolució de la història, que connectava la reivindicació del referèndum amb drets nacionals provinents de fa més de tres-cents anys, i amb un poder estatal incapaç de reconèixer i satisfer aquests drets, corre perill d’esmicolar-se com a relat si la política catalana no reacciona aviat. Com que l’independentisme és vist (amb raó) com una evolució lògica del catalanisme i la impossibilitat de reformar Espanya, l’estancament (o el fracàs) actual pot posar en perill la mateixa fortalesa de la nostra reivindicació nacional. Del nostre relat, de la nostra justificació. Si no hi ha conflicte, podrien dir alguns, tal vegada no hi ha tanta nació.
Si ens posem en la pell d’un observador estranger, fins ara la nostra causa es justificava històricament per una derrota el 1714 que va comportar l’aplicació del dret de conquesta, per una posterior recuperació progressiva d’espais d’autogovern en forma de Mancomunitat i Generalitat, per l’abolició de les mateixes institucions per part de dues dictadures (una d’elles vigent durant 40 anys) i, finalment, per una incapacitat de l’Estat d’escoltar, ja en democràcia, les reivindicacions de més autogovern per part de Catalunya quan les va votar en forma d’Estatut. Amb aquest relat, fins a la sentència del TC contra el text estatutari, per a qualsevol observador, l’independentisme era una reacció lògica després de segles d’humiliacions. Sumat al fet que el règim del 78 tampoc no acabava reconeixent, de cap manera, la condició nacional de Catalunya i els drets que se’n deriven: la prova és que encara avui vivim sota un règim estatutari que els catalans no hem votat. Però ara l’observador què veu? Evidentment, sí que veu sentències injustificades, persecucions injustificables, exilis vergonyosos, repressió de moltes menes... però també veu un procés aturat i una notòria incapacitat per a reprendre’l. Veu un president de la Generalitat socialista investit per independentistes, una estranya confiança en l’actualització del règim del 78 (sigui amb reformes o amb retocs), un bombardeig mediàtic a favor del conformisme i de l’estabilitat (només cal veure les cròniques de l’acte de l’últim Premi Planeta) i una causa nacional que, en cas d’existir encara, ha fet una pausa en el camí o rectifica temporalment l’estratègia. Ara mateix, el context és el de fer servir la força electoral per condicionar els governs d’Espanya. No és poc, però és el de sempre. I, per tant, caldrà explicar molt bé, a aquest observador neutral, on som exactament. Jo ho veig de la manera següent:
Aquesta pausa actual no és definitiva. L’independentisme no ha estat un miratge o una febrada, el veritable miratge és l’artificialitat actual. El miratge, el relat fictici, és creure que les tesis de Societat Civil Catalana (que són fil per randa les que defensa ara mateix Salvador Illa, els recomano que ho comprovin) són predominants a Catalunya, i que l’actual pau i treva, potser necessària, és una solució o un final. Tothom sap què ha succeït, tothom sap que la combinació d’incapacitats pròpies i de repressió salvatge ha dut a una situació d’esgotament que alguns podrien confondre amb el retorn al “catalanisme” de sempre. Obliden que això només és un “hivern”, una d’aquelles temporades que Prat de la Riba descrivia a La nacionalitat catalana en contraposició a les primaveres nacionals, que sempre tornen. A gairebé ningú a Catalunya li agraden les reverències de Salvador Illa al rei d’Espanya, ni els passeigs militars nàutics a la capital catalana, com a ningú li agrada que es posi a nevar dins de casa.
Aquesta pausa actual no és definitiva. L’independentisme no ha estat un miratge o una febrada, el veritable miratge és l’artificialitat actual
Una altra cosa és si aquests hiverns, innegables, s’aprofiten millor o pitjor. Si no s’aprofiten, poden ser l’escletxa per la qual els “dependentistes” provin d’estabilitzar el règim de manera definitiva. Però l’observador neutral ha de saber que la conformitat amb el 1978 ja fa anys que no existeix, i que, malgrat les aparences, encara ara no s’ha sabut resoldre cap nou “encaix” ni cap pacte constitucional renovat. L’observador ha de saber que no ens conformem, i que aquesta no és la fi de la història. Que el 2017 no vam cremar totes les naus, ni vam entonar el cant del cigne, i que l’anhelat “relat espanyolista amable” que busca Societat Civil Catalana no arrela per enlloc. Que, com succeeix amb la dreta i l’esquerra, la reivindicació nacional també té la seva llei del pèndol. Ara mateix és el torn dels que creuen en la solidesa de l’ordre establert. Puix que és el seu torn, que posin a prova el seu relat. Endavant.
Però un cop els partits independentistes s’hagin situat o hagin deixat de matar-se, i un cop la lluita judicial passi definitivament a segon terme (com li correspon), caldrà comprovar com la causa catalana afronta la primavera vinent. Que vindrà. I si és amb major maduresa, amb nous perfils i noves energies, amb saviesa per distingir quins gripaus es pot empassar i quins no, amb major professionalitat si pot ser, i amb un relat que confirmi que el 2017 no va ser cap casualitat ni cap caprici, com tampoc no ho va ser el 1714, molt millor.