La darrera entrevista que vaig publicar en aquesta casa va ser a la Duna Ametller, modista i sastressa especialitzada en indumentària històrica catalana popular, i em va dir una cosa que encara ara em persegueix: “Trobo desolador que jo hagi hagut de buscar quina és la meva cultura en comptes d’haver-la mamat. He hagut de sortir a buscar el meu passat”. Una de les conseqüències de ser una nació ocupada és que cada vegada menys la catalanitat funciona per impregnació. La superposició de la cultura espanyola sobre la nostra i el pes dels clixés presenten l’espanyola no només com una cultura més desitjable, sinó també com una cultura molt més accessible. La que és més a l’abast sempre és la cultura que té més eines —polítiques, judicials, econòmiques, culturals— per imposar-se. Des d’una perspectiva plana i de present, la lògica no només porta a espanyolitzar-se, sinó que també fa que ens tremoli la boca quan toca pronunciar el mot “identitat”. 

Aquest dimecres, l’Arxiu Municipal de Barcelona publicava un tuit explicant que, l’any 1714, el Consell de Cent va “canviar de mans”. La història del país és fonda, gruixuda i rica en detalls que expliquen el caràcter que avui ens fa. Les successives victòries castellanitzadores i la voluntat persistent d’eliminar-nos no només venen de lluny, sinó que donen l’oportunitat a l’espanyolisme d’escriure el relat. D’escriure’ns, vaja. Ser la nació minoritzada, viure cada dia sota el jou que treballa incansablement per esborrar-nos del mapa, fa que la relació que des de la catalanitat establim amb el nostre passat sigui anòmala. En definitiva, fa que, si volem comprendre res que ens identifiqui, hàgim de “sortir-ho a buscar”. Ens aliena del que som i ho converteix en l’opció menys captivadora. El marc cultural espanyolitzador —que és l’oficial— està fet perquè conèixer la pròpia identitat requereixi voluntat. Si volem saber per què l’any 1714 el Consell de Cent va “canviar de mans”, hi hem de posar esma. 

Negar-nos la història, negar-nos el nostre passat, és l’eina més eficient per capar-nos qualsevol perspectiva de futur

Semblen miques curtes i discretes, però venen d’un historial de repressió llarg i sagnant. L’espanyolisme cultural va tallant el fil que ens relliga al nostre passat. La conseqüència d’això no només és l’esforç que suposa conèixer-nos —una possibilitat que, en una nació amb estat, ve més o menys donada—, sinó que també suposa pensar que la nostra catalanitat és fortuïta i que la nostra identitat és buida. L’expressió netament política d’això és que l’anhel d’alliberament nacional no només sembli il·lògic i infundat pel que fa al present, sinó que també semblin falòrnies mirant enrere. I que, finalment, per això, no ens faci cap sentit que tingui futur. Tot el que ens és heretat, tot el que fa referència a la catalanitat i que per impregnació o per voluntat ens ha arribat a les mans, és mostra d’una supervivència. Amb saber això n’hi pot haver prou per voler passar de la supervivència a la simple vivència. Per fer-nos-en conscients, però, ens cal estirar el fil. 

“M’exalta el nou i m’enamora el vell”, deia Josep Vicenç Foix, i nosaltres ho repetim per fer-nos una mica els interessants. Per no semblar ni conservadors paralitzats, ni progressistes incapaços de capir el valor del passat, en definitiva. El vell és indispensable per entendre el nou: ens mirem el present des d’un prisma concret, des d’un brou cultural de segles. És una dinàmica força més elemental del que sembla: per estimar res, primer ho has de conèixer. Si no tens la possibilitat de conèixer-ho o de saber que existeix, la possibilitat d’estimar-ho s’allunya. Negar-nos la història, negar-nos el nostre passat, és l’eina més eficient per capar-nos qualsevol perspectiva de futur, per minvar les possibilitats de construir una consciència col·lectiva i per desactivar qualsevol lligam emocional amb el llegat adquirit. Sense passat no hi ha pilars atàvics que sustentin la identitat i sense identitat no hi ha manera fecunda de mirar-se el futur des d’un lloc particular, arrelat, nostre. L’espanyolisme procura convertir l’imaginari de la catalanitat en una cosa cada vegada més esprimatxada perquè pensem que no és digne de ser defensat.