La immigració ha tornat a penjar una espasa de Dàmocles sobre el futur de Catalunya. Fa 60 anys les onades migratòries que van canviar la fesomia del país encara estaven emmarcades en la lluita dels estats nació per protegir les dèries patriòtiques i unitaristes dels militars decimonònics. Ara, la força que mou la immigració és el liberalisme. La societat de consum americana agonitza davant de Rússia i de la Xina, i les seves corporacions intenten treure els recursos de sota les pedres per mantenir l'hegemonia internacional dels Estats Units.
Aquest estiu he estat a Breslau, Wroclaw pels polonesos, i és una ciutat interessant per veure d'on ve Europa. Breslau és com si Barcelona hagués estat buidada de catalans i reocupada amb els immigrants espanyols que es van instal·lar a l'Hospitalet, Cornellà o Santa Coloma. Vist des de Catalunya, pot semblar una exageració. Però vist des de Breslau, t'adones que una ciutat es pot renacionalitzar de dalt a baix i que si Barcelona hagués combatut Franco carrer per carrer, o si els nazis haguessin guanyat la guerra, la desfiguració nacional de la ciutat hauria estat encara més profunda i agressiva.
Em costa veure un horitzó en el qual es pugui tornar a dir tranquil·lament, i sense hipocresia, que és català tothom que viu i treballa a Catalunya
A Breslau els paletes i els homes que condueixen un Porsche o un Masserati són del mateix color i comparteixen la mateixa història, perquè Polònia encara és un país modest i perquè Ucraïna queda molt lluny de l'Àfrica. A més, el tall amb el passat va ser molt bèstia i, per tant, també va ser molt net. Polònia va guanyar la lluita per l'autodeterminació a finals del segle XX i els seus habitants encara fan cara de portar sabates noves. Breslau em va recordar Alacant, però repoblada pels bons de les pel·lícules de Hollywood. La veritat és que això dona a la ciutat un esperit de superació que no he vist en cap ciutat valenciana.
Als polonesos no els agrada que els recordis que als parlants de català ens titllaven de polacos. Consideren que no tenim prou força per tenir un estat independent i intueixen, amb raó, que si el sud d'Europa abraça els valors tous, en patiran les conseqüències. A Polònia es veu molt clar que Catalunya corre el perill de tornar a quedar atrapada entre dos bàndols irreconciliables. Fa un segle van ser els comunistes i els feixistes que ens van arrossegar a les seves bogeries; ara són els globalistes i els estatalistes, els que amenacen de fer-nos pagar els seus excessos.
El fet que la democràcia sembli més viva a Polònia que no pas a Catalunya és un senyal de cap on van les coses. A Polònia es veu com la cohesió social que havíem assolit amb molt d'esforç després d'una guerra i dues dictadures està naufragant amb la nova immigració. La democràcia necessita un mínim d'igualtat i el que estem construint a Catalunya és una societat d'esclaus tant o més perversa que la del franquisme o el pistolerisme. Els immigrants no podran tenir mai la nostra vida perquè el país està exhaust i perquè no hi ha les condicions per forçar una redistribució de la riquesa i pastar uns valors comuns.
Als americans els interessa una Polònia homogènia que faci de frontera militar i que vigili els alemanys. En canvi, el sud d'Europa el volen multicultural, si pot ser una mica africanitzat, per mirar de contenir la penetració de Rússia i de la Xina al continent negre. Els espanyols poden viure amb una certa satisfacció la pressió que el globalisme posa a l'existència nacional de Catalunya. Però, com sempre, tard o d'hora, la factura la pagarem tots. El món s'ha fet gran i la capital d'Espanya tot just és la Girona del món hispà, vista des de Miami. A més, VOX no podrà governar mai sense exposar el nucli de l'Estat. Mentre que la resta de partits són tots titelles de l'estratègia globalista del partit demòcrata americà.
Els diaris diuen que la immigració ens paga les pensions, però no cal anar a Polònia per veure que, en les quantitats que ve, sobretot iguala a tothom per baix, de manera que tothom és molt més fàcil de sotmetre i de manipular. Els anys que venen seran fotuts. És una sort que el PSC governi la Generalitat. Només ens faltaria, amb la feina que tenim, que visquéssim adormits per la nostra pròpia propaganda. La història està creant un dels seus embuts èpics i haurem de desfer-nos de moltes il·lusions i de molts falsos escrúpols, si volem tenir possibilitats de sortir-ne mínimament sencers i reconeixibles.
Ara mateix em costa veure un horitzó en el qual es pugui tornar a dir tranquil·lament, i sense hipocresia, que és català tothom que viu i treballa a Catalunya, i vol ser-ho.