Puigdemont i Junqueras acorden espais de coordinació per iniciar una “nova etapa” de l’independentisme, diuen. Sempre que d’ençà de l’inici del postprocés els convergents han fet crides buides a la unitat per atiar la síndrome d’Estocolm a les files d’ERC, la millor manera de desactivar-los els arguments ha estat preguntant: “unitat, per a fer què?”. Aquests aires de novetat amb què Junqueras i Puigdemont reprenen el contacte encara costen més de creure si tenim en compte que els líders del procés, els del postprocés i els d’això nou que pretenen encetar, són la mateixa gent. I que, de facto, no tenim constància de cap estratègia renovada per fer allò que van dir que farien —tallar relacions amb el PSOE no és avançar, és deixar de retrocedir—. És normal, doncs —de fet, és símptoma d’una certa cultura democràtica i ull crític—, que el català mitjà es pregunti: per què ara? Per què així? Si quan tots els indicadors apuntaven a una espanyolització del país i a la necessitat d’un rearmament ideològic nacionalista semblava que no calia, pot haver-hi algun interès rere aquesta entesa més enllà del de desbancar Illa del tron de l’autonomia?
Una de les conseqüències —i ho he escrit manta vegada— de la institucionalització de la mentida i el graponeig del simbolisme que ha carregat el procés, és la desconfiança i la frustració amb què l’electorat català es vincula avui amb els seus polítics. La distància entre el lloc on se suposa que havia d’anar el país i el lloc on és ha fet que, més que reconèixer els líders del procés per haver fet possible el referèndum i haver anat a la presó pel país, els identifiquem amb una tendència a l’enganyifa. Em sembla que això, en menor o major mesura, passa fins i tot en el cas d’aquells qui els han continuat votant. I em sembla que això, en menor o major mesura, no neutralitza d’arrel el valor simbòlic i sentimental que Puigdemont i Junqueras encara capitalitzen, també per a aquells qui van decidir que no els tornarien a votar. Per això, de fet, encara ens torba veure reduït a una matrícula el dia que els catalans vam sobrepassar les expectatives que teníem sobre nosaltres mateixos. Per això, també, en cada renúncia política que ha atansat el país a les urpes socialistes hi ha hagut un dol.
La conseqüència més important de la repressió espanyola contra els líders catalans ha estat la substitució de la lluita nacional per la lluita antirepressiva i la folklorització d’aquesta última
La desconfiança que ha adobat l’eufemisme maliciós, l’abús del gest i la dissonància entre fets i discurs ha fet que, per molt que Puigdemont i Junqueras vulguin encetar un nou cicle polític, molts ens hi plantem amb els recels del “cicle anterior”. No hi ha empenta buida a la novetat que pugui substituir —o igualar— el sentit de la novetat —i de l’esperança— d’un lideratge sense la càrrega històrica de Puigdemont i Junqueras. No hi ha empenta buida a la novetat que pugui separar el gra de la palla, destriar-ne el que és bo del que no ho és per encarar un nou camí tot fet de virtut política. Per salvar el símbol, per no haver de fer matrícules per reafirmar-se en el fet que ells són els lideratges que van fer possible el referèndum de l’1 d’octubre, si no es vol —o consideren que no es pot— emprendre una acció política veritablement emancipadora en termes nacionals, tractar amb respecte i preservar el valor sentimental que els catalans projecten sobre les seves figures demana apartar-se de la política activa.
Els nous lideratges, però, no han arribat. La conseqüència més important de la repressió espanyola contra els líders catalans ha estat la substitució de la lluita nacional per la lluita antirepressiva i la folklorització d’aquesta última. Amb això, els líders han quedat petrificats perquè ells i el conflicte nacional han passat a ser la mateixa cosa. Alhora, en haver estat els subjectes contra els quals s’ha acarnissat la repressió, el seu tremp ha quedat inevitablement condicionat pel record que, en aixecar massa el cap, hi ha algú amb poder real encarregat que tingui conseqüències. Al capdavall, és així com s’ha articulat durant segles la dinàmica repressiva contra els catalans per garantir-ne l’assimilació. La manca de lideratges “nous” s’explica per la manera com els mateixos líders catalans se n’han aprofitat per mantenir les seves quotes de poder, per l’exemple intencionat que ha suposat per a les generacions de possibles polítics que havien de pujar i per la consciència general que, més enllà dels lideratges, els partits independentistes manifesten una sèrie de problemes sistèmics —mig estrictament polítics, mig de caràcter— que no se solucionen només a base de personalitats d'última hora.
El problema no són només Puigdemont i Junqueras: seria injust, parcial i redimiria l’adversari polític de tota responsabilitat plantejar el pal a la roda de l’independentisme en aquests termes. Però Puigdemont i Junqueras són part del problema d’una manera molt bàsica i molt senzilla d’explicar: perquè costa de creure que es pot fer res de nou amb allò de sempre. Només amb aquesta contingència es fa difícil de creure que en un context de replegament nacional pugui rebrotar la lluita política sense fer-hi gaire cosa més. Potser per això la matrícula del cotxe amb què Puigdemont i Junqueras van abandonar la reunió fereix directament el sentit del ridícul: perquè són les figures polítiques dels últims anys, fent el mateix que han fet els últims anys —i cometent els mateixos errors dels últims anys—, esperant que els catalans que són susceptibles de votar-los hi reaccionin d’una manera diferent. D’alguna manera, aquesta voluntat d’obrir un nou cicle polític sense oferir cap canvi real i tangible en la manera de fer política, és demanar un salt de fe als catalans. I molts catalans, trinxats pel desgast dels últims anys, no poden oferir res més que sospita.