Des que tinc memòria, ERC sempre entra en crisi quan el país se sent impotent per vehicular les seves aspiracions, després d'haver passat per totes les fases de la comèdia i el cinisme. Va passar a mitjans dels anys vuitanta, quan es va veure que l'autonomia servia més per vigilar el país que no pas per impulsar-lo. Va tornar a passar als anys noranta, quan el Quebec va posar l'autodeterminació al mapa. I després durant el segon tripartit, quan va quedar clar que el PSC era un partit d'obediència espanyola, i que Carod-Rovira i Joan Puigcercós no eren més patriotes que els dirigents de la vella CiU.

Com ja he escrit un parell de vegades, l'autonomisme va començar a morir el dia que les bases d'ERC van forçar la direcció del partit a posicionar-se contra l'Estatut. El règim del 78 va salvar la situació pels pèls, però el text nou no va quallar i això va permetre que el país es pogués abocar sense gaires discussions a les consultes populars. Si ERC hagués donat suport a l'Estatut pactat per Mas i Zapatero, la Catalunya oficial hauria quedat lligada de mans i peus per una generació i no crec que el PP hagués portat el text estatutari als tribunals —o que la sentència hagués estat la mateixa.

La novetat que presenta aquesta crisi és que no hi ha un autonomisme que pugui aprofitar-la a favor seu, ni tampoc prou capital polític per omplir el forat que deixarà la batalla campal que s'acosta. El món convergent és un cadàver en descomposició i el món socialista ha perdut el contacte amb el país que va fundar el PSC. La mateixa ERC tampoc no és el partit d'abans del procés. En les crisis anteriors hi havia sempre alguna facció idealista, connectada amb els somnis del país, que tenia pressa per treure's el jou espanyol de sobre. En la crisi actual l'element més subversiu és Oriol Junqueras, que a la vegada és el que sembla més sistèmic de tots.

Madrid i els seus amics necessiten passar pàgina de l'1 d'octubre, i tornar a fracturar la continuïtat històrica a Catalunya per poder-la espanyolitzar sense resistència

Després de l'1 d'octubre, Junqueras va estampar ERC contra l'edifici constitucional espanyol, com aquests lladres que incrusten un cotxe a l'aparador de la joieria que volen robar. Els càrrecs del seu partit que ara demanen el seu cap van estar contents mentre van poder entrar a la joieria i endur-se els diamants a mans plenes. Mentre semblava que Junqueras només utilitzaria la rendició del seu partit per repartir prebendes entre els seus tothom semblava satisfet. Ara que ERC paga les factures d'una estratègia política realment pragmàtica i atrevida —aplicada pels seus càrrecs amb molt poca ambició—, tots els que van col·laborar amb el 155 li volen tallar el coll.

La política d'incrustació ha deixat ERC abonyegada, però la sociovergència ha quedat desfeta i ni el PSC ni el món de convergència tenen capacitat per envernissar de democràcia la submissió de Catalunya. Regalant els seus vots a Pedro Sánchez, quan Ciutadans estava en el seu millor moment, i mantenint tossudament la seva aposta, Junqueras ha atiat un duel entre el PSOE i el PP pel control de l'Estat que no té marxa enrere. L'estratègia reformista no és la que hauria triat jo, però és la que ha donat resultats més visibles, i no sembla que els actors que demanen el cap de Junqueras en tinguin una de millor.

La crisi actual d'ERC ja no recull les discussions tradicionals del país sobre els seus somnis i les seves disputes ideològiques. El pragmatisme descarnat de Junqueras ha posat sobre la taula un debat més cru, que gira al voltant del paper que els partits han de tenir en la Catalunya que ve. Han de ser eines o han de ser menjadores? Han de ser el motor de moviments líquids o organitzacions leninistes? Han de protegir el prestigi de les institucions al preu que sigui o la capacitat dels ciutadans de prendre decisions responsables —l'abstenció inclosa? En una democràcia colonial com la nostra, comptar la força política només amb els vots és una estratègia suïcida.

Igual que li passa a Puigdemont, Junqueras ha deixat de ser útil per a Vichy perquè l'exili i la presó ja no tenen tirada electoral. A més, Madrid i els seus amics necessiten passar pàgina de l'1 d'octubre, i tornar a fracturar la continuïtat històrica a Catalunya per poder-la espanyolitzar sense resistència. Molta gent ha agafat pressa per jubilar Junqueras i Puigdemont, pel mateix motiu que molta gent es va adaptar al 155 quan era el moment de revoltar-s'hi. Els dos darrers símbols del procés porten mal records als oportunistes que van callar quan la ferida estava tendra. Però hem fet tard per deixar-los enrere o per fer-los pagar les nostres desgràcies polítiques.

Si no apareix un geni que no veig, qui vulgui fer avançar el país ho haurà de fer amb ells, mentre l'abstenció va engreixant el porc socialista.