No tothom té per què alegrar-se que Donald Trump hagi tornat a guanyar les eleccions presidencials d’ara fa una setmana als Estats Units. Encara més, a la majoria, arreu del món, pot desagradar-li profundament. Però en cap cas això no justifica que, en termes estrictament democràtics, es menystingui i es demonitzi un triomf aclaparador i inqüestionable validat per les urnes. Això, tanmateix, és el que fa certa classe política, al conjunt d’Europa, però de manera molt especial a Espanya i a Catalunya, des del moment mateix que es va saber que el magnat nord-americà no tan sols havia guanyat les eleccions, sinó que havia arrasat davant de Kamala Harris.

Aquesta vegada, de fet, Donald Trump fins i tot ha vençut de manera més folgada que no ho havia fet el 2016 davant de Hillary Clinton. Ha guanyat també en vot popular, amb uns 5.000.000 sufragis de diferència respecte de la candidata demòcrata. I els republicans han obtingut la majoria al Senat i l’han revalidada a la Cambra de Representants, circumstància que permetrà al nou inquilí de la Casa Blanca poder dur a terme les seves polítiques sense gaires entrebancs. Feia temps que no aconseguien una victòria tan esclatant com aquesta, mentre a l’altra cara de la moneda els demòcrates s’ensorraven i obtenien un dels pitjors resultats de la seva història. Kamala Harris no va ser millor que Joe Biden i, al contrari dels pronòstics de les enquestes —o del que volien fer creure els qui les manipulaven—, no va actuar de revulsiu.

Es tracta, doncs, d’un triomf irreprotxable i sense pal·liatius. Però com que a determinats sectors polítics no els abelleix que hagi guanyat de nou s’han dedicat a bescantar-lo i a qüestionar els votants que l’han fet possible. A Espanya i a Catalunya és probablement on més evident és aquesta reacció. En lloc d’acceptar esportivament el resultat i felicitar el guanyador —que és el que marca el fair-play en aquests casos—, formacions com Sumar, Podemos, Catalunya en Comú, ERC o la CUP han optat per buscar els tres peus al gat i, d’una banda, alertar dels perills que representa una victòria així i, de l’altra, responsabilitzar els milions de nord-americans que l’han votat de tots els mals que esperen el món a causa de la seva mala decisió. En aquest escenari, aquests dies no ha estat difícil sentir comentaris com ara que “l’antipolítica és perillosíssima per a la democràcia i per a l’estat del benestar, però malauradament ven i guanya eleccions” (Raquel Sans, portaveu d’ERC), o com que “la victòria de Trump és una mala notícia per a tota la ciutadania que entén la política com l’eina que millora les nostres vides, no que la intoxica d’odi i desinformació” (Yolanda Díaz, lideressa de Sumar).

La suposada esquerra ha fet de la imposició de la dictadura de la correcció política, mitjançant la invocació d’un pensament únic convertit en amenaça a la llibertat d’expressió, la nova ortodòxia

Són només dos exemples dels milers de comentaris displicents en contra de qui tornarà a ocupar la Casa Blanca que circulen per part del wokisme d’una suposada esquerra, que ha fet de la imposició de la dictadura de la correcció política, mitjançant la invocació d’un pensament únic convertit en amenaça a la llibertat d’expressió, la nova ortodòxia. Un corrent que fa temps que ha perdut la carta de navegació i que tant de mal està fent a la societat occidental, sobretot a Europa i ara també als Estats Units, representat en aquest cas pel Partit Demòcrata escorat més a l’extrema esquerra de la història. En realitat, és per culpa de la inacció d’aquestes forces polítiques, també dels anomenats partits tradicionals en alguns casos, que arreu sorgeixen alternatives per ocupar un espai que ha quedat buit. Una d’elles és la que encarna Donald Trump, de qui es pot dir, si es vol, que és un polític populista, en el sentit que s’aprofita de les aspiracions del poble per treure’n benefici, però res més, ni nazi ni feixista ni racista ni res semblant pel sol fet de no abraçar l’agenda woke i de voler combatre-la (entre els primers anuncis que ha fet hi ha carregar-se la carallotada de les polítiques de gènere). Perquè si ha arribat on ha arribat és perquè precisament aquestes formacions li han deixat el camí lliure. Han fet l’orni davant dels problemes que inquieten més la gent com la seguretat, la immigració, el preu de l’habitatge, la inestabilitat laboral, el cost de la vida o la dificultat d’arribar a finals de mes, i ara es queixen perquè hi ha algú altre que se n’ocupa i els ha pres el protagonisme.

És la seva inacció, en tot cas, el que permet que això passi. No escolten la gent, només s’escolten ells mateixos, i llavors no entenen que la reacció sigui la que és. Més que assenyalar, per tant, com és de perillós Donald Trump o de recórrer al tòpic que els nord-americans s’han equivocat votant-lo —els únics que ho deuen haver fet mai són els alemanys que en mala hora van votar Adolf Hitler—, el que haurien de fer és preocupar-se de les seves pròpies mancances, que són les que els posen en qüestió en el context polític internacional actual. Una situació que és especialment i lamentablement patent en el cas de Catalunya, on fins i tot el partit que en teoria hauria de ser el del seny i l’ordre, l’hereu de la tradició de moderació de CiU, que és JxCat, adopta la mateixa posició woke quan el seu reelegit president Carles Puigdemont valora que “la preocupació per les conseqüències de la victòria de Trump és molt gran”.

Han fet l’orni davant dels problemes que inquieten més la gent i ara es queixen perquè hi ha algú altre que se n’ocupa i els ha pres el protagonisme

És obvi que el retorn de Donald Trump a la Casa Blanca canviarà l’escena política mundial i que, arran d’això, Europa, per exemple, s’haurà d’espavilar en lloc d’esperar que siguin els Estats Units els qui li treguin sempre les castanyes del foc, sobretot després de l’avís que no pensa continuar sent el pagano de l’OTAN. La seva tornada també pot ser decisiva per posar fi a la guerra d’Ucraïna. Els republicans fa temps que s’expressen en contra de mantenir l’ajuda a un Volodímir Zelenski que com més se li dona més demana. I també pot servir per encarrilar la sortida del conflicte al Pròxim Orient després de l’atac de Hamàs a Israel el 7 d’octubre del 2023. En aquest cas, a més de parlar amb Benjamin Netanyahu i Mahmud Abbas, ha donat temps fins al 20 de gener de l’any vinent —dia de la seva presa de possessió— a l’organització terrorista palestina per alliberar els ostatges. Dues qüestions en què la Unió Europea (UE) ha fet un paper d’estrassa.

De debò que si tot això tira endavant és motiu de preocupació? Si de cas ho serà per a una Europa desorientada que ha perdut la brúixola i cada cop pinta menys arreu, però no per als Estats Units, i aquí és on rau part l’error de l’anàlisi que des del Vell Continent es fa del triomf de Donald Trump. Ell ha promès tornar a fer Amèrica gran —el famós Make America Great Again—, no Europa. Té raó, en aquest sentit, la dirigent d’ERC Raquel Sans quan subratlla també que “ens cal una reflexió molt profunda”, si el que implica és que cal una revisió introspectiva de tot el que s’està fent malament, però no si el que vol dir és que cal intensificar la crítica a la crescuda dels populismes —o dels nacionalpopulismes com prefereixen alguns que s’anomeni el populisme que també és molt nacionalista— que es produeix pràcticament en tots els continents. Fins que aquests partits woke no es preguntin per què succeeix i s’adonin que el problema són ells mateixos, no hi ha res a fer.

No cal estar d’acord amb Donald Trump, però tot bon demòcrata sí que ha d’acceptar el que la democràcia decideix lliurement, per molt que no li agradi. I això és el que no hi ha manera que entengui una Europa cada vegada més segrestada per una falsa progressia que ha capgirat els valors que fonamenten la seva existència.