L'ona bel·licista que recorre Europa ens transporta a temps passats, a aquesta mal anomenada "pau armada" de finals del segle XIX i principis del XX que, lluny de garantir l'estabilitat, va establir les bases de la Primera Guerra Mundial. Avui, en ple segle XXI, la història sembla repetir-se, però amb una agreujant: les conseqüències d'aquesta nova escalada armamentística podrien ser encara pitjors.

Des dels principals centres de poder europeus, s'insisteix en la necessitat d'augmentar els pressupostos de defensa i reforçar les capacitats militars. Es repeteixen discursos sobre l'amenaça que representa Rússia, la preparació per a una guerra prolongada i la urgència d'enfortir la indústria de defensa com si es tractés d'una qüestió de supervivència. Però realment Europa està en perill o es tracta d'una cortina de fum per ocultar els problemes interns dels governs més bel·licistes?

Si observem amb atenció, hi ha un patró comú entre els qui promouen aquesta escalada armamentística: tots enfronten greus problemes d'estabilitat política i econòmica. Des del Regne Unit, on el primer ministre Keir Starmer brega amb aldarulls d'extrema dreta, problemes de l'habitatge, migratoris i una crisi sense precedents en el sistema de salut, fins a França, on Macron enfronta un creixent descontentament social i una debilitat política que compromet el seu futur. A Espanya, l'Executiu navega entre pactes fràgils, casos de corrupció i tensions internes. En cada un d'aquests casos, el rearmament s'ha convertit en una estratègia per cohesionar suports polítics i desviar l'atenció dels problemes reals.

El bel·licisme ofereix una narrativa simple i eficaç: hi ha una amenaça externa, i només la unitat nacional —o, en aquest cas, europea— pot fer-li front. S'alimenta la por per justificar retallades de drets, una despesa més gran en defensa i l'acceptació del discurs militarista. En aquest context, la guerra deixa de ser només una possibilitat i es converteix en una eina política. Però la història ha demostrat que jugar amb aquests discursos sol portar conseqüències devastadores.

S'alimenta la por per justificar retallades de drets, una despesa més gran en defensa i l'acceptació del discurs militarista. En aquest context, la guerra deixa de ser només una possibilitat i es converteix en una eina política

Fins fa poc, s'afirmava que Ucraïna estava derrotant Rússia, que l'exèrcit rus era una ombra del que es creia i que el conflicte estava inclinat a favor de Kíiv. Ara, en un gir discursiu sorprenent, se'ns diu que Rússia és una amenaça existencial per a Europa, que el seu exèrcit és una maquinària imparable i que, per tant, és necessari redoblar l'esforç militar.

Què ha canviat realment? És Rússia més poderosa ara que fa uns mesos o un any? O simplement hi ha hagut un ajustament a la narrativa per justificar un augment massiu de la despesa militar? La realitat és que el conflicte a Ucraïna s'ha empantanegat, amb milers de vides perdudes, territoris devastats i sense una solució política clara a la vista. En aquest escenari, els grans beneficiats no són els pobles d'Europa ni els ciutadans ucraïnesos, sinó la indústria armamentística, que passa un nou període daurat amb inversions i contractes milionaris.

Mentrestant, els pressupostos públics europeus es desvien cap a la defensa, relegant a un segon pla les veritables necessitats de la població: sanitat, educació, infraestructures, habitatge i transició ecològica. Es pretén construir una Europa militaritzada en detriment d'una Europa social, i l'impacte polític i econòmic d'aquesta decisió no trigarà a fer-se notar.

Espanya no ha estat aliena a aquesta escalada armamentística. En els últims anys, la despesa en defensa ha augmentat significativament, amb inversions en nous caces, fragates i sistemes d'artilleria. Tanmateix, alguns es pregunten si aquestes despeses estan realment orientades a una guerra del segle XXI o si, al contrari, responen a estàndards militars obsolets.

No és només una qüestió de pressupostos militars o discursos inflamats, sinó un símptoma d'una crisi política més profunda. S'està utilitzant l'amenaça de guerra per desviar l'atenció dels problemes interns, consolidar governs fràgils i justificar polítiques

El Regne d'Espanya no és un actor militar clau a l'escenari europeu ni té tradició d'intervenció directa en conflictes internacionals de gran envergadura. El seu paper ha estat més vinculat a missions de pau, suport logístic i operacions internacionals sota el paraigua de l'OTAN. Tanmateix, en el context actual, sembla que se l'empeny a assumir un rol més bel·ligerant sense una estratègia clara sobre el que això implicaria.

El problema de fons és que l'Estat no està preparat ni militarment ni econòmicament ni socialment per sostenir una guerra d'alta intensitat amb tecnologia avançada. El seu exèrcit no està dimensionat per a una confrontació directa amb una potència com Rússia, ni la seva economia podria suportar els costos d'una guerra prolongada. En lloc de destinar recursos a una escalada armamentística sense sentit, el govern central s'hauria de centrar a enfortir la seva capacitat diplomàtica, la seva resiliència econòmica i la seva autonomia estratègica en sectors clau com l'energia i la indústria tecnològica.

Un altre aspecte que amb prou feines es discuteix és la relació d'Europa amb els Estats Units en aquest context de rearmament. La indústria militar nord-americana és la gran beneficiada d'aquesta nova cursa armamentística, amb Europa adquirint armes, equips i tecnologia a preus exorbitants, mentre la seva pròpia indústria de defensa continua depenent en gran manera de Washington.

Aquest model de dependència és insostenible i col·loca Europa en una posició de submissió estratègica. Si realment es vol parlar de seguretat europea, el debat s'hauria de centrar en com aconseguir una autonomia estratègica més gran, no en com continuar reforçant un model que beneficia principalment els interessos dels Estats Units i la seva indústria militar.

Apostar per la diplomàcia, la resolució pacífica dels conflictes i una seguretat basada en l'estabilitat i el desenvolupament hauria de ser la prioritat. Si Europa es deixa arrossegar per l'espiral de rearmament, podria descobrir massa tard que ha entrat en un atzucac

Europa hauria d'apostar per una política de seguretat que no depengui exclusivament del múscul militar, sinó que combini diplomàcia, desenvolupament econòmic i estabilitat interna. En lloc de persistir en la lògica de la confrontació, s'haurien de redoblar els esforços per trobar solucions polítiques al conflicte a Ucraïna, reforçar l'estabilitat a l'est d'Europa mitjançant el diàleg i reduir la tensió amb Rússia sense caure en la ingenuïtat. Si bé Rússia ha demostrat la seva capacitat per mantenir un conflicte prolongat, també és cert que una Europa que aposti únicament per la guerra s'encamina cap a una espiral de conseqüències incertes i potencialment desastroses.

El bel·licisme que recorre Europa no és només una qüestió de pressupostos militars o discursos inflamats, sinó un símptoma d'una crisi política més profunda. S'està utilitzant l'amenaça de guerra per desviar l'atenció dels problemes interns, consolidar governs fràgils i justificar polítiques que, d'altra manera, difícilment serien acceptades per la ciutadania.

El més preocupant és que s'està alimentant una dinàmica en la qual la guerra es converteix en un horitzó cada vegada més plausible.

El desenllaç de l'última gran "pau armada" va ser una guerra devastadora. Avui, amb un arsenal nuclear en joc i economies fràgils, el risc és encara més gran. Apostar per la diplomàcia, la resolució pacífica dels conflictes i una seguretat basada en l'estabilitat i el desenvolupament hauria de ser la prioritat. Si Europa es deixa arrossegar per l'espiral de rearmament, podria descobrir massa tard que ha entrat en un atzucac.

La veritable pregunta que els ciutadans europeus s'haurien de fer no és quantes armes més necessitem, sinó com podem evitar que la història es repeteixi.