Fa un parell de setmanes, el vicepresident dels EUA, J.D. Vance, va fer unes declaracions en què graponejava l’ordo amoris de Sant Agustí per justificar les polítiques migratòries de l’administració Trump. Per revestir de tradició catòlica unes idees que de tradició catòlica no en tenen res, perquè ens entenguem. Uns dies després, la teletres feia servir l’exemple d’una família catòlica per parlar del fenomen de les tradwife als EUA. Bé, en aquest segon cas cal tenir en compte que potser caldria fer una altra columna més extensa sobre els referents mandrosos de la televisió pública nostrada i quins són els orígens confessionals —que no són catòlics ni majoritaris dins el catolicisme— del fenomen tradwife. Tant en el primer com en el segon cas, però, hi ha un sector que sembla més procliu a abraçar aquesta mena de discursos: els conversos i els potencials conversos. M’agradaria explicar per què penso que això és així i m’agradaria sortir-me’n sense caure ni en la condescendència ni en el prejudici. I sense que sembli que esbronco la bona gent que ha tingut la joia d’engegar una vida renovada gràcies al do de la fe, sobretot. A veure si puc. 

Convertir-se és tornar-se a enamorar per primera vegada. La lleugeresa que ofereix descobrir la presència de Déu en tot i tothora ho fa tot nou. Cada persona, cada moment i cada espai estan ara evidentment relligats en un mateix sentit. Convertir-se és veure tot allò que fa anys que dones per descomptat sota la llum d’una veritat tan colossal que enlluerna. Convertir-se és trobar pau al neguit que fa massa temps que et fa arrossegar els peus. De fet, ser creient i presenciar una conversió és com tenir parella i anar a un casament: en l’amor de l’altre hi ha una alegria encomanadissa. He comparat la conversió espiritual a l’enamorament perquè, bo i que cada conjuntura té unes particularitats úniques, ambdues desemboquen en un goig sostingut que pot assimilar-les. En una eufòria, fins i tot, que fa que el comportament de l’enamorat i el convers s’assemblin força. Mishima canta “tan petit, insignificant. A les teves mans, un tros de fang”, referint-se a la manipulabilitat de l’embriac d’amor i aquí, l’enamorament humà i l’enamorament de Déu també poden trobar-se. 

Enamorar-nos ens fa manejables. Endevinar la virtut d’aquell que és objecte del nostre amor, barrejat amb la intensitat emocional pròpia de la cosa, fa que els seus defectes passin desapercebuts. Amb Déu això no té trampa, perquè Déu no té defectes, ni males intencions, ni dolenteria en general. La conversió, però, també va revestida d’una intensitat emocional i d’un sentit de la novetat —entremesclats amb la manca d’experiència d’una fe viscuda— que fan del convers un receptacle perfecte per a certs discursos. Em sabria greu que se’m malinterpretés quan faig servir el mot “convers”, perquè d'una manera o altra, tots —també els qui vam ser batejats d’infants— hem viscut un procés de conversió per aprendre a relacionar-nos amb Déu i viure d’acord amb el seu amor. O intentar-ho sense perdre l’esperança, que és el que ens prometem cada vegada que sortim del confessionari. Un cristià està cridat a convertir-se cada dia, així que quan escric “convers” em vull referir a aquells qui han tornat a la fe després de molt de temps o s’han batejat estant ja en edat adulta. 

L’eufòria de tenir a les mans aquesta veritat en un món en què sembla que ja no hi ha res que sigui de veritat, però, sí que ens fa manipulables. Sobretot, si de la fe només en tenim una experiència intel·lectual. O una experiència espiritual molt tendra.

En una conversió, l’objecte del nostre amor —Déu— no ens manipula. Déu ens ha fet lliures de creure-hi i ens tracta com a éssers únics amb una dignitat i amb una llibertat radicals. Som els seus fills i ens estima incondicionalment i infinita. L’eufòria de tenir a les mans aquesta veritat en un món en què sembla que ja no hi ha res que sigui de veritat, però, sí que ens fa manipulables. Ens fa manipulables, sobretot, si de la fe només en tenim una experiència intel·lectual. O una experiència espiritual molt tendra. Una fe viscuda és una cursa de fons, una prova d’obstacles paral·lela —o sobreposada— a la prova d’obstacles que ja és, tota sola, la nostra vida. Sense aquesta experiència, sense aquest vincle personal amb el Senyor en les contingències de la vida, sense la consciència que no hi ha un Déu fet a mida, però que sí que hi ha una relació personal amb Déu per a cadascú de nosaltres, per a tots els que fem i han fet l’Església, sense referents d’una vida entregada a Déu, hi ha discursos que poden aprofitar-se del radicalisme de qui tot just acaba d’abraçar una proposta radical d’Amor i convertir-lo en un radical i prou. Entenent que entre la fe i la política hi ha la moral, i que la fe té conseqüències ideològiques, hi ha un radicalisme polític que atia el vigor del convers. 

Aquesta mena de discursos no permeten entendre quin és el paper i quin és el missatge de l’Església —que és el missatge de Crist— al món. Que una i altra són posicions enfrontades ho va evidenciar el Sant Pare amb la seva carta als bisbes nord-americans després de les declaracions del vicepresident Vance. Ho repeteixo: el missatge de Crist és una proposta radical d’Amor. Ningú té un coneixement més vast de la nostra ànima, ningú pot sadollar-nos de soca-rel com Ell. Fora de l’Amor, som radicals i prou. Tots els radicalismes que no comencen i acaben en aquest Amor queden fora del missatge de l’Església. De fet, per això existeix l’Església: per atorgar una interpretació de l’Escriptura, per garantir que es mantingui el missatge de Crist a la terra sense adulterar-lo. Per això la seva unitat, la seva universalitat i la seva jerarquia. És curiós, perquè tot allò que de vegades es considera massa encarcarat de l’Església també és allò que li permet dir-li al vicepresident dels Estats Units: “la teva interpretació de l’ordo amoris de Sant Agustí queda fora de la doctrina catòlica”. 

L’Església és santa, però és humana i és al món, no n’és aliena. No és aliena, tampoc, als moviments tectònics de la política. En la radicalitat del convers pot haver-hi la mena de radicalitat que entronca amb l’onada política reaccionària d’avui, és clar: J.D. Vance o Jordan Peterson beuen d’aquí, i bo i que potser no són el tipus de carisma que em representa, formen part de l’Església tant com el mossèn més xirucaire. També és just sortir del marc politicohistòric català —i espanyol— per tenir una bona perspectiva confessional. Als Estats Units, la mena de prèdiques que conviden la dona a tornar a la cuina i a dedicar-se exclusivament als fills no surten de l’Església catòlica. Una cosa que podria haver fet la teletres, per exemple, és investigar quina mena de prèdiques es profereixen a les megaesglésies evangèliques. O rascar una mica, i descobrir que les tradwives més emblemàtiques són mormones. Les xarxes socials et mostren el seu contingut tan bon punt l’algoritme detecta que ets una persona religiosa. En fi, suposo que a una televisió pública com la nostra, demanar que algú treballi és demanar massa. 

El missatge de Crist és una proposta radical d’Amor. Fora de l’Amor, som radicals i prou. Tots els radicalismes que no comencen i acaben en aquest Amor queden fora del missatge de l’Església

Després de les polèmiques declaracions del vicepresident dels EUA, X se’m va omplir de comptes procurant explicar quin era l’error d’interpretació i de politització de la cosa. També vaig veure alguns mems al respecte. Sempre fa il·lusió, veure mems. Un dels que em va cridar més l’atenció era el que comparava un catòlic acabat de convertir i la literalitat amb què llegia les epístoles de Sant Pau i el missatge planer i d’amor d’algú que potser ha passat l’etapa de l’enamorament més tendre, però no deixa de voler enamorar-se cada dia. Del convers i del bregat, perquè ens entenguem. El convers que fa una aproximació talmúdica de l’Escriptura, però, sense tenir en compte com l’Església n’encaixa el missatge, no entendrà ni l’una ni l’altra. La fe vol brega. Entendre el lloc que hem de tenir a l’Església, com integrem l’Evangeli a la pregària i a la vida i com seguim Crist més enllà d’utilitzar-lo per justificar certes posicions polítiques vol molta brega. Vol brega i no s’acaba de fer mai bé del tot, per això formar part de l’Església demana entrenar la comprensió i intuir que la tolerància i el perdó amb qui no pensa com nosaltres són gestos de l’esperit que, en determinats moments, es freguen. Gràcies a Déu, la convivència i la unitat dels catòlics s’aguanten sobre una institució —amb tots els seus defectes— que fa dos mil anys que en té cura. 

En qui articula la seva fe des de la religió, ambdues formen part de la seva identitat. Com en tot allò que ens va per dins, es configuren a través de vasos comunicants. Aquests dies he estat pensant que aquesta puixança del catolicisme pot desembocar en un catolicisme que miri més a Washington que a Roma, en un tarannà que faci servir la tradició d’on beu per revestir-se de fondària més que per viure-la i fer-se càrrec de les conseqüències morals, espirituals i vitals que això comporta. Amb això vull ser curosa, perquè no soc ningú per jutjar la fe dels altres. Jo ja en tinc prou amb les meves batalles. També he pensat en la gent jove —de la meva generació o més jove— que es converteix, i en els recursos que tenen a l'abast per aprofundir en l’Escriptura, en la doctrina i en la història de la seva Església. A la jove que acaba d’abraçar la fe, TikTok només li ensenyarà a fer pastissos, a partir d’ara. 

Per poder ser universal, el catolicisme també ha d’inculturar-se i ha de poder ser local, i en això els catalans ho tenim fumut, perquè com en tants altres fronts, l’Església que és present al nostre país hi ha batalles que ha decidit no lluitar. Tenim l’herència, tenim la tradició i tenim la història, però cal alguna cosa més. Cal present. La conseqüència d’aquest encarcarament és que la relació amb la possibilitat de convertir-se que tindrà el potencial convers serà a través de discursos interessadament superficials i adulterats. Els conversos han de poder tenir referents propers, com els vas tenir tu i com els vaig tenir jo que he pogut gaudir d’una bona relació personal amb el mossèn del meu poble, de lectures que parlen de la fe al meu país, d’un ventall de sants i de santes propers per emmirallar-m’hi, i d’una formació que em permet sentir les declaracions de J.D. Vance i entendre per què grinyolen. El convers ha de poder triar el seu carisma a l’Església, però ara mateix, a Catalunya, per moltíssimes raons que a favor de la paciència de tots plegats avui m’abstindré d’enumerar, aquesta decisió està viciada. Ho vaig procurar explicar aquí, no sé si me’n vaig sortir. Tampoc no sé si me n’he sortit avui adreçant totes les idees que volia adreçar. Si he ofès algú perquè no he emprat els mots adequats, o perquè he tractat amb més condescendència del compte segons què, no tindré cap inconvenient en disculpar-me.